Tamudo, heroi i llegenda

En una tarda nefasta i lamentable de l'Espanyol al terreny de joc, els periquitos van poder disfrutar almenys d'uns minuts per al record. El millor es va viure en els prolegòmens del partit. Després de la sacada d'honor potser el més intel·ligent hauria sigut anar-se'n cap a casa i estalviar-se l'assistència al ridícul blanc-i-blau. Només el merescudíssim homenatge a Raúl Tamudo Montero (Santa Coloma de Gramenet, 1977) va valer la pena.

El millor jugador de la història de l'Espanyol, el més votat per a l'elecció de les portes de l'estadi davant de Nkono i Lauridsen, va rebre la insígnia d'or i brillants de mans del president Joan Collet i va saltar al camp amb el seu fill Eric, de 3 anys, als braços. L'excapità va anunciar la retirada la setmana passada a través de Facebook. L'operació de cartílag i menisc de fa un any va ser el detonant definitiu. Ja no aguantava més.

Per a la història deixa els seus números i l'inqüestionable sentiment periquito del noi que va començar jugant a les cotxeres del barri del Fondo de Santa Coloma i es va acabar convertint en l'ídol de tots els periquitos durant 18 temporades. «¡Que surti Tamudo»!, van acabar cridant ahir diversos seguidors segons abans que l'àrbitre donés per tancada la passejada del Madrid a Cornellà. Amb el símbol al camp va tenir lloc l'últim triomf de l'Espanyol contra els blancs. Va ser l'octubre del 2007 amb un golàs de vaselina del davanter a Casillas.

Ovació al 'Tamudazo'

Tamudo sabia que s'emocionaria a la gespa de Cornellà, un dels tres estadis on els periquitos van disfrutar dels seus gols. També va jugar a Montjuïc i Sarrià, les tres cases de l'Espanyol. És l'únic que ho ha fet. Ahir, enmig d'una clamorosa ovació, va recórrer el camí des de la banda fins al centre del camp entre llàgrimes, besant el petit Eric, un periquito més que assistirà ara a tots els partits amb el seu pare.

En l'homenatge al mític 23 va destacar un emotiu vídeo amb els millors moments de Tamudo. El seu debut contra l'Hèrcules, l'abraçada amb Paco Flores, el seu golàs contra el Celta decisiu per evitar el descens, les Copes del 2000 i el 2006 amb l'inoblidable gest de murri davant el porter Toni... I, és clar, el Tamudazo, el gol a Valdés al Camp Nou que va pispar la Lliga al Barça segons després que marqués Van Nistelrooy en la penúltima jornada de la temporada 2006-07.

No hi va faltar l'enorme ovació quan es va reviure aquell moment al videomarcador de l'estadi. Encara el paren pel carrer per recordar-li aquella gesta. I així es va acomiadar Tamudo. Emocionat, amb Eric rialler i tots els seus companys aplaudint-lo. També els rivals, començant per Sergio Ramos, molt atent.

Notícies relacionades

Els bojos són ells, ells

El Barça, a "la guerra" a Stamford Bridge per ser a la final

A la grada també van lluir les pancartes. Tamudo, 23, llegenda va desplegar la Curva Jove; Tamudo, aquesta és casa teva es va veure a la Juvenil. Cert. L'Espanyol sempre serà la casa de Tamudo, que ja ha parlat amb Òscar Perarnau, el director esportiu, per tornar al club mentre es forma com a tècnic.

A poc a poc, la ferida oberta el 2010 amb la seva sortida per la porta del darrere enfrontat amb la directiva i el tècnic Pochettino es va tancant. El màxim golejador català de la història (146 gols) ha de tornar a casa. «Tamudo és un mite de l'Espanyol. Es mereix tot això», va dir Sergio González. També es mereixia una imatge més digna contra el Madrid, però l'equip no va estar a l'altura del seu antic heroi.