Hernán Pérez: "Al Paraguai vivíem en una cabanya de fusta, ho vam passar molt malament"

L’estiu passat va firmar per quatre temporades sense gaire soroll però a poc a poc s’ha convertit en un home vital per a l’Espanyol. Hernán Pérez (Fernando de la Mora, Paraguai, 26 anys) va liderar l’últim triomf periquito contra el Màlaga (2-0) i és el 'pitxitxi' de l’equip juntament amb Caicedo. Els èxits li arriben després d’una vida marcada per la pobresa, la lluita i la superació.

–¿Ha rebut molts missatges després del doblet contra el Màlaga?

–Sí, moltes felicitacions. Al meu país se segueix molt els paraguaians que estan fora. Ara som 86 els que juguem a l’estranger. Per a un paraguaià és un orgull enorme poder triomfar i tirar endavant lluny de la seva terra. 

–«Treballa en silenci i deixa que el teu èxit faci el soroll». Sovint utilitza aquesta frase a Twitter. ¿Ha lluitat molt per aconseguir l’èxit?

–Jo sóc d’una família molt senzilla. El meu pare és tapisser, la meva mare mestressa de casa. Érem de fora d’Asunción, a uns 300 quilòmetres. Quan vam venir de Canindeyú vivíem en una cabanya de fusta i ho vam passar molt malament. Gràcies al futbol he pogut donar una altra vida als meus pares. Era dels nens que sempre dormen amb la pilota. Vaig començar jugant al club Cristóbal Colón de Ñemby, que ara és a Segona, després vaig passar a Primera al Tacuary. L’entrenador s’oblidava del meu nom i em va posar el sobrenom de Chico, que encara conservo. Gràcies a la selecció sub-20 vaig poder fer el salt a Europa i fitxar pel Vila-real.

–¿Què distingeix el paraguaià?

–La força, el desig, el coratge. No hi ha un sol paraguaià que vagi enrere, tots anem endavant a l’hora d’afrontar les coses. Jo també sóc així. En l’últim partit amb la selecció vaig fallar un gol de cap i els companys m’ho segueixen recordant. Diuen que un paraguaià no pot fallar de cap.

–Té el cos ple de tatuatges. ¿Què signifiquen per a vostè?

–Els tatuatges són un resum de la meva vida, dels cops i les alegries, dels mals moments. Tinc un àngel que representa la germana de la meva dona, que tenia paràlisi i va morir fa un any. Després tinc tatuat el número 11 al braç, el dorsal que duia sempre el meu millor amic al Vila-real: Mauricio Alves, gairebé el meu germà. Se’n va anar a França, va tenir un accident de cotxe i va morir. En un braç hi tinc la imatge de la meva dona, Carol, el dia del meu casament i a la mà dreta la data del naixement de la meva primera filla. També tinc una espècie de màquina, que era el meu sobrenom al Vila-real. Tots els meus tatuatges tenen un significat.

–Un altre moment difícil va ser la lesió amb l’Olympiacos, quan es va trencar el genoll a principis del 2014.

–Aquella lesió va ser molt complicada, duríssima. Al principi pensava que no tornaria a ser el mateix, que no podria caminar bé. El dia a dia amb les crosses, veient entrenar-se els companys, va ser terrible. Hi havia moments que semblava que no avançava i em desesperava. Em vaig lesionar a Grècia, però tres dies més tard vaig venir a Vila-real, em va operar Cugat a Barcelona i vaig fer tota la recuperació aquí. Vaig tornar al Valladolid, vaig marcar en el primer partit, vaig anar guanyant confiança i a poc a poc vaig recuperar el que havia perdut. Ara em sento millor que mai a l’Espanyol.

–¿Com és el dia a dia d’Hernán Pérez a part dels entrenaments?

–Molts dies arribo a casa i em toca netejar. No hi ha escapatòria. Intento ajudar en aquestes feines, després caminem una mica, recollim les nenes i anem pel parc de Diagonal Mar. Barcelona sempre m’ha agradat. Quan tenia algun dia lliure amb el Vila-real, venia a aquesta ciutat. La meva dona, Carol, és feliç aquí, també les nenes: Abigail, que té 4 anys, i Yerutí, la meva petita que farà un any el mes que ve.

–En pretemporada es definia com una mica boig i atrevit. Estava convençut que l’equip acabarà a Europa. ¿Manté aquest discurs?

–Sí. Aquest vestidor no té comparació. Hi ha una humilitat, treball i sacrifici molt bèsties. Ningú protesta, tots tirem cap endavant.

–També va prometre 10 gols a l’estiu i ja n’ha fet 4. És el pitxitxi de l’equip i ha tornat a la selecció. ¿Esperava un començament tan bo?

–M’està anant bastant bé, vull complir els objectius que em proposo. Per a mi tornar a la selecció és el màxim. Per a un paraguaià, defensar el seu país és el més gran del món, vull assolir metes com jugar el Mundial de Rússia.

Notícies relacionades

Gavi, un any després

El Barça acaba trasbalsat

–Dissabte els espera l’Atlètic de Simeone, un altre exemple de lluita.

–Serà un partit duríssim. M’encanta l’esperit dels equips del Cholo, em recorden el Paraguai. No ens hem de tirar enrere, s’ha de jugar de cara contra l’Atlètic, lluitar totes les disputes sense por i fer-ho encara millor que davant el Màlaga.