Factures que es cobren amb pancartes

Aquest 2016 està tenint una arrencada verdaderament especial. Socialment vivim al límit. I en el terreny esportiu, els periquitos ho estem vivint intensament. La confrontació es troba a l’ordre del dia i en tots els àmbits s’assenyalen les línies vermelles que no s’han de travessar. 

Les pancartes exhibides en l’últim derbi han servit per acusar els periquitos d’haver-les traspassat i es demanen sancions. També s’han vist pancartes ofensives al Camp Nou i s’han proferit insults, però són peccata minuta. Però fem memòria. Aquesta esgotadora trilogia de derbis va començar amb un enfrontament de Lliga del qual vam sortir satisfets perquè es va aconseguir contrarestar la superioritat blaugrana. He dit superioritat, sí, perquè la diferència entre les dues plantilles és aclaparadora. L’única manera de frenar l’equip de Luis Enrique és tallant el seu joc; no pots jugar de tu a tu contra els campions de tot. 

A partir d’aquest empat es va desfermar la tempesta. Els periquitos van ser assenyalats amb el dit acusador: ¡violents!, va clamar l’entorn nacional barcelonista. El que els jugadors culers i el mateix tècnic havien viscut «com un derbi més» es va convertir en alguns mitjans en una batalla campal. Un xoc, recordem-ho, en què no van haver d’entrar les assistències i en què es va assenyalar l’àrbitre com a culpable.

I el que ens temíem, la campanya va aconseguir mediatitzar l’àrbitre en el derbi següent, el de l’anada de Copa, del qual vam acabar amb dos expulsats i amb un resultat insuperable: 4-1. Però la cosa no va quedar aquí i tots vam veure la reacció dels jugadors blaugrana, amb Luis Suárez com a destacat camorrista i un Gerard Piqué que es va apuntar al bombardeig posant-se amb l’afició rival.

Tot aquest caldo de cultiu va aconseguir que el derbi de tornada fos catalogat d’alt risc. L’afició periquita estava calenta; com els jugadors blanc-i-blaus, que es van sentir «menyspreats i maltractats al Camp Nou».

I van aparèixer les pancartes. El club es va reunir amb els grups d’animació i els va advertir que se’ls miraria amb lupa. La Juvenil i la Curva es van comprometre a portar-se bé. El resultat no va ser l’esperat i algunes pancartes, malgrat estar disfressades d’ironia, han ferit la sensibilitat de moltes persones i això no té discussió, però qui provoca pot trobar alguna cosa amb què no comptava. Jo no les hauria fet, però si m’he d’esquinçar les vestidures ho faig per coses més importants.

La responsabilitat és de qui les escriu, no del col·lectiu. No es pot jutjar l’afició periquita en el seu conjunt. Com tampoc és just que s’infiltrin periodistes entre els aficionats de forma clandestina buscant material per a reportatges sensacionalistes. Nosaltres també hem de suportar gent que a les xarxes socials, per posar un exemple, es riuen de la figura de Jarque amb comentaris que no repetiré aquí, i mai se m’acudiria dir que és «l’afició del Barça» la que ho fa.

El que es va viure a Cornellà no dista gaire del que es viu a molts camps, cosa que no ho justifica, però no oblidem que el futbol és una vàlvula d’escapament per a molts. Com que no podem posar un policia al costat de cada aficionat, mai es podrà evitar que algú, portat per la passió i l’ambient, insulti un futbolista. Però en el que sí que podem ajudar és a fer que els protagonistes de l’espectacle i els mitjans de comunicació evitin tirar gasolina al foc. És la seva responsabilitat. HAquest 2016 està tenint una arrencada verdaderament especial. Socialment vivim al límit. I en el terreny esportiu, els periquitos ho estem vivint intensament. La confrontació es troba a l’ordre del dia i en tots els àmbits s’assenyalen les línies vermelles que no s’han de travessar. 

Les pancartes exhibides en l’últim derbi han servit per acusar els periquitos d’haver-les traspassat i es demanen sancions. També s’han vist pancartes ofensives al Camp Nou i s’han proferit insults, però són peccata minuta. Però fem memòria. Aquesta esgotadora trilogia de derbis va començar amb un enfrontament de Lliga del qual vam sortir satisfets perquè es va aconseguir contrarestar la superioritat blaugrana. He dit superioritat, sí, perquè la diferència entre les dues plantilles és aclaparadora. L’única manera de frenar l’equip de Luis Enrique és tallant el seu joc; no pots jugar de tu a tu contra els campions de tot. 

A partir d’aquest empat es va desfermar la tempesta. Els periquitos van ser assenyalats amb el dit acusador: ¡violents!, va clamar l’entorn nacional barcelonista. El que els jugadors culers i el mateix tècnic havien viscut «com un derbi més» es va convertir en alguns mitjans en una batalla campal. Un xoc, recordem-ho, en què no van haver d’entrar les assistències i en què es va assenyalar l’àrbitre com a culpable.

I el que ens temíem, la campanya va aconseguir mediatitzar l’àrbitre en el derbi següent, el de l’anada de Copa, del qual vam acabar amb dos expulsats i amb un resultat insuperable: 4-1. Però la cosa no va quedar aquí i tots vam veure la reacció dels jugadors blaugrana, amb Luis Suárez com a destacat camorrista i un Gerard Piqué que es va apuntar al bombardeig posant-se amb l’afició rival.

Tot aquest caldo de cultiu va aconseguir que el derbi de tornada fos catalogat d’alt risc. L’afició periquita estava calenta; com els jugadors blanc-i-blaus, que es van sentir «menyspreats i maltractats al Camp Nou».

I van aparèixer les pancartes. El club es va reunir amb els grups d’animació i els va advertir que se’ls miraria amb lupa. La Juvenil i la Curva es van comprometre a portar-se bé. El resultat no va ser l’esperat i algunes pancartes, malgrat estar disfressades d’ironia, han ferit la sensibilitat de moltes persones i això no té discussió, però qui provoca pot trobar alguna cosa amb què no comptava. Jo no les hauria fet, però si m’he d’esquinçar les vestidures ho faig per coses més importants.

Notícies relacionades

Alcaraz s’estavella contra una llegenda i Badosa escriu la seva

Luis Enrique i Guardiola, dos amics cara a cara penjant d’un fil

La responsabilitat és de qui les escriu, no del col·lectiu. No es pot jutjar l’afició periquita en el seu conjunt. Com tampoc és just que s’infiltrin periodistes entre els aficionats de forma clandestina buscant material per a reportatges sensacionalistes. Nosaltres també hem de suportar gent que a les xarxes socials, per posar un exemple, es riuen de la figura de Jarque amb comentaris que no repetiré aquí, i mai se m’acudiria dir que és «l’afició del Barça» la que ho fa.

El que es va viure a Cornellà no dista gaire del que es viu a molts camps, cosa que no ho justifica, però no oblidem que el futbol és una vàlvula d’escapament per a molts. Com que no podem posar un policia al costat de cada aficionat, mai es podrà evitar que algú, portat per la passió i l’ambient, insulti un futbolista. Però en el que sí que podem ajudar és a fer que els protagonistes de l’espectacle i els mitjans de comunicació evitin tirar gasolina al foc. És la seva responsabilitat.