Toni Bou, el campió insaciable

No és modest, no, és el següent a ser modest. Gairebé invisible. No és bo, no, és el següent a ser bo. Sensacional, gairebé únic. És més, els cinc que l'envolten, el seu dream team d'amics i protectors, caps, motxillers i la resta de l'equip Repsol-Honda Montesa, en diuen meravelles, com no pot ser d'una altra manera.

Toni Bou (Piera, 17 d'octubre de 1986) comença a ser una espècie en extinció. No pel que fa, ni tan sols per com ho fa, sinó per la discreció, perquè és molt poc personatge i, sobretot, perquè es creu molt poc campió, quan qualsevol altre ens miraria a tots per damunt de l'espatlla.

Bou, que converteix en or de campió tot el que toca -per exemple aquesta jaqueta tan xula, reversible, vermella i negra, que Montesa promocionarà a través dels lectors d'EL PERIÓDICO («és xulíssima i serveix per a tot, serà una peça molt útil per entrenar-me»)- viu immers en el seu món, compartint amb modèstia totes i cada una de les seves conquistes, que no són poques i que aconsegueix a parells.

Aquest home, que com tants altres esportistes de diferents especialitats va créixer sota l'ombra que projectava un altre dels grans monstres de l'esport espanyol, el gran Jordi Tarrés, set vegades campió del món de trial, ja acumula 18 títols mundials, nou a l'aire lliure («l'autèntic campionat del món») i nou en pavellons coberts, a més de concloure la temporada passada amb el seu setè títol espanyol. «Un guardó que aprecio molt, no solament perquè és el de casa, sinó perquè aquest últim l'he hagut de suar de valent». Algú que des de l'any 2007 ha guanyat els títols mundials a parells de manera consecutiva podria viure com competeix: guanyant, atropellant, sabent-se el millor. I no. Toni Bou es prepara, s'entrena, viu i competeix com si les seves prestatgeries plenes de trofeus, medalles, títols i diplomes estiguessin buides. ¿Per què? «Perquè tots els esportistes sabem que cada dia tornem a començar de zero i que valem el que val la nostra última victòria».

Bou s'entrena perquè això que persegueixen els seus rivals i esperen expectants els seguidors del sofisticat trial no passi. «Tothom em pregunta si algun dia perdré, si hi haurà qui m'arrabassi, després de nou anys consecutius, el títol. I jo sempre contesto el mateix: lluitaré, m'entrenaré i competiré per mirar d'evitar-ho». De moment ha començat la temporada sent segon, «fet que demostra que la competència tampoc para», perquè va ser plata darrere de l'admirable Adam Raga (TRS) en el primer trial en cobert, que s'ha celebrat a Anglaterra, concretament a Sheffield.

Esperant Barcelona

A Bou no li agrada gaire aquest Mundial indoor perquè fa la sensació de ser un campionat que la FIM (Federació Internacional de Motociclisme) manté viu mentre intenta reanimar-lo arribant a un acord amb els organitzadors. No té gaire sentit, explica Bou amb la boca petita, que les competicions en pavellons tinguin tant èxit de públic i costi tant, tant, organitzar un Mundial. El que acaba de començar consta, de moment, de només quatre carreres: Anglaterra, Barcelona (7 de febrer, Palau Sant Jordi), Marsella i Viena.

«Les zones són fàcils i, si comets un petit error, per petit que sigui, et penalitza molt perquè és molt difícil recuperar-te en les següents», explica Bou, que elogia l'excel·lent arrencada del seu amic Raga. «Ara ve Barcelona i em trobo molt motivat i amb moltes ganes d'intentar redreçar la classificació». La veritat és que veure saltar aquests pilots per sobre de contenidors, murs, escales i troncs resulta un autèntic plaer.

«No és fàcil acumular tant de temps guanyant i començar la nova temporada mentalitzat, sabent que no pots baixar del cim del podi. Les arrencades solen ser el que més em costa», explica Bou mentre puja, amb parsimònia, amb la seva nova Montesa 4RIDE, una xulada de moto, el vehicle ideal per divertir-te passejant per la muntanya o intentant imitar el Toni. «Aquesta nova 4RIDE és divertidíssima i està molt aconseguida, perquè l'han encertat amb la idea de fabricar una moto polivalent, que pugui portar tothom, ja que la nostra Montesa de competició és molt d'especialista». Campió Montesa, moto Montesa, jaqueta Montesa-EL PERIÓDICO, també campions a parells.

Tot en mans del pilot

Bou explica que per afrontar el nou any («el Mundial a l'aire lliure, que té 15 carreres, no arrenca fins al maig») ha repetit la mateixa preparació de sempre, insinuant que si una cosa funciona, és recomanable no tocar-la. «El trial està molt viu, és una especialitat en constant evolució i el límit, tant en la preparació com competint, te'l poses tu».

Quan li demanes que expliqui tot allò que ens admira, que ens sorprèn, d'ells -és a dir, la seva enorme capacitat, que no és tan física com tècnica, de fer amb la moto el que vulguin- Bou arqueja una cella i té la sensació que exagerem. «Nosaltres entenem que a molta gent la sorprengui l'habilitat, tècnica i força que desenvolupem per convertir la nostra moto en una part més del nostre cos i, sí, fer amb ella el que vulguem, però en nosaltres això és natural».

Bou defensa que en cap altra especialitat del món del motor, de la moto, el pilot és tan decisiu com en el trial. «Cadascú té la seva tècnica, cadascú té els seus trucs, cadascú vol la moto, el tacte del gas, el recorregut de les suspensions, la pressió dels pneumàtics, els balanços, els impulsos, de manera diferent. Després, és clar, hi ha la part de l'equilibri, que és molt important perquè aturar-se allà a dalt, sobre una roca o un tronc per meditar, estudiar i preparar el següent pas o salt, forma part d'una cosa que podríem considerar innata. Es diria, sí, que hem nascut amb aquesta habilitat i que hem sigut capaços de desenvolupar-la. La veritat és que cada any intentem ser millors, cosa que, arribat un cert punt, per exemple aquest en què estem, no resulta gens fàcil».

Bou admira Raga, elogia Albert Cabestany (Sherco) i Jeroni Fajardo (Beta) i comparteix moltes hores amb el seu company d'equip, ja gairebé català, el japonès Takahisa Fujinami, que forma tàndem amb ell a Repsol-Honda Montesa. «Ens coneixem bé, ens avenim i compartim circuits, però són ells, precisament, els que poden impedir que jo deixi de guanyar, així que no els penso perdre de vista».

Ara, lluint aquesta flamant jaqueta vermella de Montesa i EL PERIÓDICO, el veuran venir de lluny, això segur.

Vegeu el vídeo de la

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

notícia amb el mòbil

o a e-periodico.cat