El meu amic Pablo i jo

Tinc uns amics i tinc un bar. El bar podria ser qualsevol. Els amics també. ¿A vegades ens preguntem per què aquell bar i no un altre? No hi ha resposta. Hi vam anar un dia i ens hi vam quedar. I els amics som també els que ens hi quedem. ¿Les tapes són bones? ¿La gent és simpàtica? ¿Som grans amics? És igual. És un bar. Ens coneixem. I a la tele, sempre hi ha un partit del Barça.

Encara que en els últims temps, el joc del Barça té rang de llei física. D'acord, a vegades l'equip té dificultats, però del mateix tipus que ­George Clooney un dissabte a la nit. Potser a la primera trucada ella no l'agafa. Potser no hi ha cobertura en la segona trucada. Però el perill de dormir sol és cap.

El meu grup d'amic abans de xiular l'inici del partit és del tipus I vitelloni de Fellini. Passem un moment sitcom durant els primers 15 minuts, a mesura que anem arribant (som sis, set: cadascun amb diferent professió, de famílies de diferents zones geogràfiques). En l'intermedi, el lletgisme, l'absència de coqueteria i les cerveses són pur Ken Loach. Al final dels 90 minuts, una mica enrogallats ja, ens sentim molt Guy Ritchie amb ganes de robar els diners a la màfia local.

Avui només hi som el meu amic Pablo i jo. Un amic és al mercat, un altre fent el taxi, aquell dormint del torn de nit a l'hotel, i l'últim, portant un tren. El Barça juga amb el Llevant. Marquem al rebotar a la gepa d'un defensa (recordem Asensi), i al final Suárez tanca el partit (recordem a Uruguai).

Moment Spike Lee

El meu amic Pablo em diu que la família que porta el bar vol traspassar-lo. Si el traspassen a un xinès, un dels amics que no hi són pot fer qualsevol cosa. No és que odiï els xinesos sinó que odia que tots els bars se'ls quedin els xinesos i facin el cafè que fan els xinesos als bars de xinesos.

A més a més, ens molesta que no se'ns prepari psicològicament davant el canvi. Que entris al bar i el senyor Pep sigui el senyor Suwey. És el nostre moment Spike Lee.

El partit és tan apassionant que m'agafen tres estrebades a la nuca. Una per cada sis badalls. Ni tan sols Neymar vacil·la el lateral que el marca i que cobra mil vegades menys que ell. Davant el sopor m'entretinc amb les ampolles que adornen el sostre del bar. El seu contingut a contraclaror estremeix. Mudler i Scully farien una nova temporada amb elles.

Festa de disfresses

Les cerveses cauen entre el meu amic Pablo i jo. En el primer tram ell sempre agafa avantatge. Jo demano unes cotnes. No unes qualssevol. Unes que et creen una làmina a la gola i bloqueja qualsevol conducte respiratori com a mínim 10 segons. Un dels amics que no ha vingut es va emportar cotnes d'aquesta marca a Londres per a unes vacances. Estant allà, va morir Amy Winehouse. A ell no li agrada parlar d'això.

Hi ha un tipus a la barra que va empalmar un concert de Burning, la festa de disfresses de la seva filla -que anava de plàtan- i ara dos gintònics. Té ulls de hàmster embogit.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El Llevant fa un pal i ell, a la manera de Rosebud, mussita Kaiserlautern. Esquivant les taules arriba a l'exterior. La llum del sol el fulmina. Un plàtan orfe més en aquest món cruel.

Bona jugada d'Iniesta. «Don Andrés», diu Pablo. Si alguna vegada sospito que Pablo és un replicant li diré Iniesta. Si no contesta «Don Andrés» li engegaré un tret. No hi ha problemes: ho tenim parlat.