Ranieri El cel és blau

Claudio Ranieri es va fer un nom com a entrenador gràcies a uns anys bons al Fiorentina i a una victòria al Camp Nou. Fa 18 anys, el tècnic romà dirigia el València que va endossar al Barça una de les pitjors rebolcades. Era el Barça de Van Gaal, Guardiola, Luis Enrique, Figo i Rivaldo, i era el València de Zubizarreta, Mendieta, el Piojo López i el Burrito Ortega. Ranieri venia molt tocat, amb cara de destitució. El seu equip se'n va anar al descans amb un 3-0 doblegant-li l'espinada, però l'impensable va passar: el València va acabar guanyant per 3-4, amb el Piojo turmentant el Barça en un final boig, i Ranieri va impulsar el seu camí triomfant a Mestalla. L'italià té avui 64 savis anys i sap, ho veu a venir, que l'impensable està a punt de tornar a passar. El seu Leicester entreveu el títol amb el pressupost més baix enmig d'un oceà d'oponents molt rics. Un d'ells, l'Arsenal, serà demà (13.00 hores) un dels últims obstacles en un partit que es presumeix èpic.

Gary Lineker és un dels fills predilectes de Leicester. Fins i tot té un carrer amb el seu nom a la ciutat en què va néixer i on despatxava a la fruiteria dels seus pares quan era poc més que un adolescent i apuntava a gran golejador en aquest club que entreveu la glòria per primera vegada en el seu segle llarg de vida, si descomptem tres Copes de la Lliga, engrunes. Lineker no cap a la pell d'alegria, perplex davant l'impensable. Ha promès presentar Match of the day (l'Estudio Estadio de la BBC) en calçotets si arriba el Gran Trofeu, i sempre que pot proclama ple de felicitat que tres dels seus quatre fills li han sortit seguidors de les Guineus, quan podrien recolzar orquestres molt superiors en què va tocar el seu pare, com el Barça, el Tottenham, fins i tot l'Everton.

Lineker mostra un entusiasme molt allunyat del que pensava quan el Leicester va anunciar, l'estiu passat, que l'italià Claudio Ranieri seria el nou entrenador del club. «¿Ranieri? ¿De veritat? Que poc estimulant», va escriure el famós exgolejador, seguidíssim guru del futbol anglès i vicepresident d'honor de l'entitat. Paraules que ja s'ha empassat, i encantat de fer-ho, però que hauria firmat un bon nombre de fans de l'equip blau. Ranieri era un senyor ja una mica gran que venia d'un acomiadament com a seleccionador de Grècia després de només quatre partits: un empat i tres derrotes, una d'elles a casa davant les Illes Fèroe. Però alguna cosa li devia veure (enteresa, saviesa, humanitat) l'amo del club, un empresari tailandès riquíssim, propietari de King Power, una cadena de botigues d'aeroports a l'Àsia.

Vardy i els borinots

Vichai Srivaddhanaprabha, va comprar el club el 2010, a Segona. El va fer pujar i, la temporada passada, va estar a dos dits de tornar a baixar. Una impressionant ratxa de sis victòries en set partits -una altra vegada l'impensable- va evitar el desastre. Va servir, a més, perquè el país descobrís Jamie Vardy, un tipus massa flac per ser un davanter centre a l'anglesa, però massa bo per quedar-se sota el radar.

Vardy havia purgat diverses temporades en equipets, treballant com a operari en una fàbrica de fèrules mèdiques per arrodonir el sou, bevent més del compte i veient passar el tren del futbol. El 2012, el Leicester el va comprar per un milió d'euros al Fleetwood (Tercera Divisió). Avui, als seus 29 anys, Vardy és el pitxitxi de la Premier, anirà a l'Eurocopa i acaba de renovar pel club amb xifres gairebé d'estrella, cinc milions per temporada fins al 2019. Els borinots començaven a formar eixam al seu voltant.

A principis de temporada, els anglesos, conspicus apostadors, havien valorat en 5.000 a 1 les opcions del Leicester de guanyar el torneig. No hi havia motius per fer-se il·lusions i, a més, estava recent un cas lleig que va sacsejar el club fins al punt d'arrossegar l'entrenador, Nigel Pearson. No va ser poca cosa perquè, a més de l'èxit esportiu aconseguit, era un home molt popular. Acabada la lliga 2014-15, l'equip va viatjar a Tailàndia en una gira pel país de Srivaddhanaprabha, però el propietari va acabar avergonyit del comportament de tres dels seus futbolistes: van ser acomiadats per protagonitzar un vídeo sexual en què vexaven unes noies tailandeses al seu hotel. I un era James Pearson, fill de l'entrenador.

Després d'un cataclisme així, el caràcter calmat de Ranieri va emergir com a aposta assenyada. «No es complica en les qüestions tàctiques i és molt bo en l'aspecte emotiu. Si hi havia una crisi al vestidor, la resolia amb un somriure. És un cavaller», recorda un dels futbolistes que va estar a les seves ordres en aquell València que va arrasar el Camp Nou. «Una de les seves reflexions -continua- era: '¿Per què volem la pilota durant un minut, i a més no en sabem, si en cinc segons la robem, l'hi donem al Piojo i ell marca un gol?'».

Han passat gairebé dues dècades però Ranieri ha canviat poc, en el terreny humà i en el futbolístic. Es va ficar aviat el vestidor del Leicester a la butxaca i manté els seus jugadors connectats i compromesos. Creuen en ell, en la idea que els transmet i que, ells ho estan veient, els acosta a la glòria. «Els dic que potser no tornaran a tenir en la seva vida una oportunitat com aquesta de ser campions», va declarar Ranieri fa uns dies. No és menyspreable considerar la importància que, sempre que la competició ho permet, els dóna dos dies de festa a la setmana, confia en la seva professionalitat i no els mareja.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

La seva màquina barata funciona, començant pel porter danès Kasper Schmeichel, que deu ser un tipus d'una peça perquè no el venç la pressió. És fill d'una llegenda (Peter Schmeichel, campió d'Europa amb el Manchester United de Ferguson i Beckham en la inconcebible final de Barcelona el 1999) i ocupa la posició que van defensar abans que ell dos porters mítics del club i del futbol anglès, Gordon Banks i Peter Shilton. Al davant de Schmeichel forma un equip que fa molt bé les coses que sap fer. Asfíxia d'espai per al rival, velocitat i la idea que la possessió està sobrevalorada -poques vegades passa del 35%- seria la seva santíssima trinitat de conceptes tàctics. I compta, sobretot, amb una factoria de creativitat en Vardy i Riad Mahrez. El primer (18 gols) és una mina per al contraatac, el segon (14 gols i 10 passades de gol) val ell sol el preu de l'entrada.

El Leicester únicament té un problema: com que ni tan sols ho somiaven, els seus jugadors no van pactar cap prima per si finalment guanyaven la Lliga.