L'àrea de l'escriptor
'To be or not to be'
Encara que el papa Francesc cregui el contrari, els miracles no existeixen, i el Barça va tornar a sortir d'Anoeta amb la cua entre les cames per desè any consecutiu.
Com que ja és un costum institucionalitzat, el primer que hauria de dir és que el Barça ha visitat Sant Sebastià, una ciutat preciosa on es menja molt bé. A Sant Sebastià s'hi menja molt bé, però les ciutats postal m'avorreixen, com em comença a avorrir Barcelona.
Un cop fet aquest introit, començo l'article fart de la caverna mediàtica o de la subcaverna encapçalada per Pedrerol i les cheerleaders provinents de Reial Blanc Setí Televisió en el seu afany de negar els mèrits del Barça. Ara és el torn de decapitar Suárez i aquests representants de l'esperit juaniquista no pensen parar fins que condemnin l'uruguaià al garrot.
Els partits contra el Reial Madrid i l'Atlètic de Madrid han demostrat que el Barça ha perdut empenta i clarividència malgrat que Luis Enrique negui la major. I el gol d'Oyarzabal és l'evidència que aquest equip, el líder, el terror dels camps europeus, ha arribat dels infaustos, patriòtics i constitucionalistes interludis amb les neurones dels jugadors internacionals despistades. Malgrat que el meu fill m'hagi acusat avui de derrotista, l'única veritat és que el Barça ha perdut cinc punts dels últims sis i, a diferència del mestre Pàmies, jo no sóc un culer defectuós i sense Suárez, o sense Etoo, o sense Ronaldo, o sense Stóitxkov, o sense Lineker, o sense la mare que em va parir, les coses estan o han estat sempre molt negres.
Un assumpte de psiquiatre
Fa 10 anys que el Barça no guanya a Anoeta i, malgrat que perdent un gol a zero les apostes encara donen com a vencedor el Barça, l'assumpte comença a ser de psiquiatre. Deu ser el paisanatge, com diria un comentarista passat de moda, o potser és una raó tan simple com que, per coses de l'atzar, els blaugranes sempre arriben a Sant Sebastià amb les piles descarregades.
Em sorprèn l'aposta defensiva d'un fill de Cruyff com Eusebio, però és que en el fons, tots som uns supervivents. Diu la dita que un munta un circ i li creixen els nans. Al Barça li ha crescut Rulli, el porter, i els nans que els jugadors porten a dins. En especial, Messi. Des de fa tres jornades falta clarividència i, al final del primer temps, les cançons escollides pels nou-rics radiofònics comencen a desafinar. «Necessito una injecció de liti», em dic. Una pastilla i sempre ens quedarà la segona part, París i Iniesta.
A mi Rafinha em sembla un jugador tan vulgar com la Reial Societat i Turan un jugador per redescobrir, encara que jo de futbol no hi entenc. Malgrat els canvis, el Barcelona continua perdut, ofuscat com el príncep Hamlet a la torre del castell d'Elsinor. To be or not to be, es diuen la M i la N, en absència de la S.
L'aire sembla que parla i jo sóc aquí esperant un miracle. L'aire es mou a poc a poc i som aquí esperant un miracle, canten Los Ronaldos. Fins avui, el joc del Barça era l'antònim de miracle però amb el pas dels minuts i amb el 45 en un horitzó no gaire llunyà, el millor serà encomanar-nos a la Moreneta o a santa Eulàlia.
Encara que el papa Francesc cregui tot el contrari, els miracles, lamentablement, no existeixen, i el Barça va sortir d'Anoeta amb la cua entre les cames per desè any consecutiu. Un u a zero i, fosos, al carrer. Els últims resultats són la prova que l'equip funciona més bé en la timidesa que en una eufòria de xulo de barri molt més blanca que blaugrana.
A veure si aquella genialitat de Piqué, jugador que acostuma a parlar massa, no acaba tenint un efecte bumerang i resulta que amb Anoeta, «amb tu va començar tot».
