El ric anecdotari culer

Aquestes són vuit anècdotes, o sigui que només reperesenten l'1% del llibre, de Barça inèdit, un exhaustiu repàs de l'altra cara de la història del club blaugrana.

MEYER, EL BORNI

George Meyer era un jugador suís del Barça en els primers i heroics temps (1901-1904). Portava un ull de vidre, circumstància desconeguda per als rivals. Una vegada, en ple partit contra el Català, va patir una topada contra Viñas, el rival que el vigilava. L'ull postís va saltar, va caure a terra i el flegmàtic Meyer el va recollir amb calma mentre li deixava anar somrient a Viñas: «No t'espantis. ¡Encara me'n queda un altre!». Així, el món del futbol va saber que era borni. En una típica auca publicada llavors, s'hi podien llegir alguns versos maldestres enhonor seu: «En Meyer en sap un niu / i això que sols fa un ull viu».

PATTULLO, PORTER GOLEJADOR

L'escocès George Pattullo era un sportman. Va aterrar a Barcelona per interessos familiars en el món del carbó. Jugava a futbol com a porter fins que, un diumenge, va descobrir a Badalona les seves habilitats golejadores. De sobte, quan feia poc que s'havia iniciat la segona part, el seu team perdia per 5-1 i ell no es veia diligent sota pals. Va decidir, en una beneïda inspiració, passar a la davantera per primera vegada i allò va resultar una revelació. D'entrada, l'amistós va acabar 6-5 favorable als de Pattullo i l'escocès va firmar els cinc gols. Pattullo, fins i tot, va assajar amb èxit remats a la mitja volta i també de volea, jugades del futbol que ningú havia intentat abans a Catalunya. A partir d'aquí, Gamper el va fitxar i el nostre home va marcar un total de 43 gols en 24 partits entre el 1910 i el 1912.

Quan ja havia tornat al Regne Unit, Pattullo va rebre un telegrama pregant-li que tornés aquí per participar en les semifinals de la Copa Pirineus que havia d'enfrontar el seu Barça amb l'Espanyol. Amateur absolut, George no va dubtar a respondre a la crida dels seus companys. Va aparèixer al carrer Indústria i va firmar dos gols de la victòria en la pròrroga per 3-2. Ho va pagar tot de la seva butxaca, desplaçament i estada. Quan el club va voler abonar la factura de l'hotel, va tornar els diners a la directiva. Setze anys després, Pattullo rebria un sincer i multitudinari homenatge al camp de les Corts en un partit entre el Barça de Samitier i l'Oviedo (7-3).

¡UN HAREM!

Durant el maig del 1932, el Barça va fer una gira per l'Algèria francesa. En el penúltim partit, un ric propietari de Mostaganem va sufragar l'estada de l'expedició barcelonista en un dels seus harems durant tres dies. Sí, harems de dones... D'entrada, el Barça va guanyar l'equip del milionari per 6-0. Dos dies després, en l'últim xoc de la gira, jugat el 27 de maig, el Barça va caure davant el Sochaux francès per 4-2. Més que pel cansament acumulat després del partit de Mostaganem, hem de creure que la clara derrota va venir generada per la despesa d'energia viscuda entre partits.

ULL: ESPIA

Esteve Pedrol va jugar un munt d'anys amb el Barça i tenia una cara oculta: era espia de Franco. Resulta que Pedrol formava part de la històrica gira per Mèxic del 37. Una vegada allà, va contactar amb cercles franquistes per posar-se a la seva disposició. Sense manies, els va facilitar tot tipus d'informació sobre l'Espanya republicana i el comportament i les idees polítiques dels seus companys expedicionaris. Una vegada acabada la guerra, va tornar a Barcelona i es va reincorporar al club com a futbolista.

ADÉU, SENYOR CASALS

Francesc Xavier Casals, successor de Josep Suñol com a president del Barça, va ser present en la primera reunió directiva de postguerra. De seguida, va ser depurat pels seus antecedents republicans i catalanistes i obligat a desvincular-se totalment del club. Aquell mateix dia, 22 d'abril de 1939, Casals va firmar una declaració jurada en què manifestava que mai havia disparat un tret i que, a mitjans del 1937, s'havia donat de baixa d'ERC, «perquè no estava d'acord amb la seva col·laboració amb el comunisme i l'anarquisme i per la convicció que era un suïcidi col·lectiu la continuació de la guerra». Els arguments de Casals no van servir de res, ja que poc després va ingressar a la presó.

Oblidat per tots, Francesc Xavier Casals va morir a Barcelona el 25 d'agost de 1954. La notícia no va ser publicada en cap diari estatal, només en l'edició de l'octubre de la revista argentina Ressorgiment, publicada en català per exiliats residents en aquell país. Montserrat Casals, la seva néta, no va saber que el seu avi havia sigut president del Barça durant la guerra fins al 1968, quan ja tenia 16 anys. A casa, el tema era tabú i tenien por de comentar-lo.

ESTIMAT WALTER

Emil Walter era un defensa alemany molt estimat per l'afició que va defensar els colors blaugrana des del 1924 fins al 1931. Llavors, va tornar al seu país i durant la segona guerra mundial (1939-1945) va combatre com a sergent de l'exèrcit nazi. El 1940, quan les tropes alemanyes van arribar a la frontera dels Pirineus, va aparèixer un bon dia a l'estadi de Montjuïc damunt de la seva motocicleta d'oficial per saludar l'encarregat de manteniment, el seu bon amic Picard, amo de la pensió on s'allotjava mentre era jugador del Barça. Després, els seus superiors de la Wehrmacht el van portar novament a la frontera i el van arrestar per haver passat a territori espanyol sense autorització.

El 1945, amb la derrota total de l'Alemanya nazi, Walter va ser internat en un camp de presoners aliat. Quan va ser alliberat, dos anys després, es va veure en la més absoluta misèria, amb dona i tres fills petits. Amb aquest panorama, aquell 1947, el FC Barcelona el va ajudar econòmicament a través d'una subscripció popular. El 26 de març de 1950, Walter va assistir al partit que es va jugar a les Corts entre el Barça i l'Espanyol (7-2). Llavors es guanyava la vida fabricant peces de rellotges però, tal com va dir als periodistes catalans, «si pogués organitzar-me la vida aquí, em quedaria en aquesta Barcelona que no he oblidat ni oblidaré mai». No va poder ser. Emili Walter va morir a Stuttgart l'1 de març de 1952, als 51 anys.

PRESSIÓ CONTRA ZABALO

Ramon Zabalo (1929-37 i 1944-45) era un defensa barcelonista de gran categoria. Durant la guerra es va refugiar a França i va fer un gran paper en aquell futbol. Quan va tornar a Barcelona, les autoritats franquistes li van oferir, així de clar, o anar a jugar al Reial Madrid o internar-lo en un Batalló de Treballadors. Com que va triar la segona opció, va haver de fer el servei militar per segona vegada a la ciutat africana de Nador, llavors part del Marroc espanyol. Zabalo es va prendre el càstig amb molta filosofia: acabades les seves obligacions castrenses, va tornar a jugar al Barça la temporada 1944-45 per retirar-se després. Al final, s'havia sortit amb la seva.

Notícies relacionades

LeBron, el rei que no es desgasta

"Mai et fiïs d’algú que no riu"

'EL ZUECO', HEROI OBLIDAT

Conegut amb l'àlies d'El Zueco, José Padrón era un davanter canari que va jugar al Barça els anys 1933 i i 1934. L'octubre del 1935 se'n va anar a França, on va fitxar per l'Olympique d'Arlès. Militant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), partit comunista de tendència trotskista, i membre de la resistència francesa durant la segona guerra mundial, l'agost del 1944 Padrón va ser un dels centenars de guerrillers republicans espanyols que van alliberar París dels nazis al capdavant de la Divisió Leclerc, plena de tancs batejats amb noms de batalles famoses de la guerra civil espanyola.