Leicester, la ciutat de 'sir' Claudio Ranieri

La ciutat del miracle està resguardada al centre del mapa del Regne Unit. Prou lluny de Londres per desaconsellar als seus habitants que treballin a la capital, protegida també del nord per carreteres rurals i vies d'accés complicades. En el punt més central possible, Leicester està aïllada. Vol que la deixin tranquil·la.

La sensació que es respira a casa del campió de la Premier League és d'una felicitat profunda, però continguda, ordenada, sense descontrol. "Res, es viu bé. És molt calmada. La meva família és molt feliç aquí", explica a EL PERIÓDICO el davanter dels 'foxes Leonardo Ulloa, que repeteix la paraula 'tranquil·litat' un parell de vegades més. Arronsa les espatlles quan li preguntem pel seu dia a dia.

Ha passat de les llums de Brighton, la ciutat menys anglesa d'Anglaterra, a una que reuneix punt per punt els distintius habituals del país. Un centre històric amb la particularitat de conservar monuments de l'època romana, un to grisenc que acompanya els dies de pluja, un toc alegre a la zona universitària i un canal que parteix la vila en dos i ens condueix, en tot just 20 minuts de passejada, al King Power Stadium.

CAMPIONS DEL RUGBI

Escollim el camí llarg per saludar el Welford Road, l'estadi del tradicional equip exitós de la ciutat. Els Leicester Tigers han guanyat la Lliga de rugbi anglesa quatre vegades els últims 10 anys. No estan acostumats a compartir el protagonisme. Baixant pel carrer principal, el colorit futbolístic s'accentua per moments. Han col·locat unes pancartes amb les siluetes de Mahrez, Kanté, Ranieri i Vardy.

A Queen's Road, entre una floristeria i una òptica, s'hi amaga sota un tendal de color vermell una petita botiga anomenada Archer and Son. El seu propietari va idear fa uns mesos la "salsitxa Ranieri", composta de carn de porc, fonoll, all i xili. Volen presentar-la a una competició nacional de gastronomia, però el dia que es van atrevir a cuinar-ne algunes per al mànager italià, Ranieri va haver d'apartar la safata del faristol de la sala de premsa perquè la poderosa aroma d'all el disgustava.

Sotmetem a una prova de foc Christopher Thompson, un seguidor del Leicester que assegura haver assistit a partits infernals a Carlisle els dimarts a la nit. De memòria, ¿se sap l'alineació de moda? "És clar que sí. ¿Com vol que no la sàpiga si es repeteix cada setmana? Kasper Schmeichel a la porteria. Simpson, Morgan, Huth i Fuchs a la defensa. Mahrez, Albrighton, Drinkwater, Kanté... Okazaki en punta, i és clar, òbviament, Jamie Vardy". Examen aprovat.

CÀNTICS DEDICATS AL TÈCNIC

Envoltant el campus universitari, ja al sud de l'urbs, hi trobem un altre establiment mític freqüentat per aficionats del Leicester. A tan sols cinc minuts a peu de l'estadi. És un vaixell. Un 'pub' amb forma de vaixell. Es diu Dry Dock i ha pintat les tanques exteriors de color blau i blanc. Aquí venen un còctel molt especial. El 'Vardy Bomb', una barreja de Jägermeister i vodka blau que fa honor al seu apel·latiu. "Ara Barcelona és a la llista", comenta un dels seus clients. "És clar que hi volem anar. Imagina't tots els estadis de poca categoria que hem visitat. Això seria increïble, jugar contra el Barcelona a la Champions League. Anar al Camp Nou seria fantàstic".

La tranquil·litat prèvia es difumina completament als voltants del King Power. Un cor góspel rep els aficionats amb cançons especialment fabricades per a l'ocasió: "Ranieri, Ranieri, Ranieri, ens portarà a Europa, Europa, Europa...". És dia de partit. Dels cinc càntics que se succeeixen, tres estan dedicats a l'entranyable vell romà, que a més d'entrenador exerceix gratuïtament el rol d'ambaixador.

Amb un discurs estrany barrejant anglès i italià en proporcions desordenades, un somriure amistós i una afinitat potenciada pels resultats, Ranieri desprèn un magnetisme tan elevat que resulta complicat trobar la zona mixta al King Power. La majoria de periodistes no la freqüenten. Es queden a la sala principal, esperant el cap. Ulloa, que s'ha quedat fora de l'onze més del que ell hauria volgut, no té cap mala paraula pel tècnic: "Ens està brindant la seva experiència. Ranieri té una trajectòria molt dilatada en l'alt nivell i l'està utilitzant perfectament per a aquest equip". Sam i James, a l'exterior de l'estadi, corroboren la versió de l'argentí: "És el millor entrenador que hem tingut mai. És com un cap de família. Tothom l'estima". És 'sir' Claudio.

GESTA IMPENSABLE

¿Què els agrada a Leicester del futbol del seu equip? L'enigma es resol al cap de pocs minuts de l'inici de qualsevol partit. Malgrat les constants sorpreses amb els detalls tècnics del seu futbolista més màgic, Riad Mahrez, el públic se sent identificat amb la pressió sense pilota de Jamie Vardy.

Notícies relacionades

Mahrez, el triomf del secall de la 'banlieue'

Vardy acosta el Leicester a conquistar la Premier

Els encanta veure córretr el lleuger davanter anglès d'una banda a l'altra de la gespa, preferentment sense pilota, fent la vida impossible als defenses rivals. A Manchester vibren amb les pujades per la banda de Pablo Zabaleta, a Stoke amb els forcejaments home a home del seu capità Shawcross i a Leicester amb la pressió sense pilota de Vardy. Això és el que emociona i fa aixecar del seient l'aficionat anglès. Les pinzellades de qualitat les tasten en silenci.

El dubte final es planteja en termes de futur. Leicester és de reacció impredictible. La temporada passada es van salvar del descens miraculosament i la seva resposta ha sigut guanyar la Premier en una gesta impensable. "Allò de l'any passat també va ser molt meritori", apunta Ulloa. S'acaba el partit i els seguidors amb qui xerrem tenen la il·lusió d'un projecte durador, quan la lògica indica tot al contrari. No obstant, qualsevol s'atreveix a negar-los res quan el seu somni més improbable s'ha fet realitat.