Ranieri, 'rei' als 64

«Els jugadors, el seu cor i la seva ànima». En aquests tres conceptes va resumir Claudio Ranieri el miracle del Leicester. Sir Claudio va ser assetjat ahir per les càmeres dins del seu vehicle a l’entrada del camp d’entrenament. No resulta sorprenent que el mestre italià, amant dels vells costums, programés una sessió matutina l’endemà mateix  de la fita més important de la història del club.

Els futbolistes es van presentar amb cares que deixaven veure les poques hores de son. Centenars de seguidors es van aproximar a la ciutat esportiva, alguns havent-se passat la nit desperts celebrant el títol als voltants del King Power Stadium. El propietari tailandès Vichai Srivaddhanaprabha va posar el toc distintiu aterrant en el seu helicòpter privat. La ciutat de Leicester no va dormir la nit de dilluns a dimarts.

Ranieri tenia una imatge de perdedor abans d’aconseguir una de les gestes esportives més increïbles de la història de la Premier. Al tècnic romà li va costar un parell de reunions convèncer els propietaris del Leicester, als quals va acabar posant-se a la butxaca explicant històries meravelloses de Totti i Batistuta. Malgrat la seva condició de seguidor del Roma, només va poder entrenar l’equip de la seva infància dues temporades (2009-2011). Va tocar l’Scudetto, però se li va escapar entre els dits contra l’Inter de Mourinho.

Al lloc equivocat

Fins al miracle de Leicester, Ranieri sempre havia estat al lloc equivocat. Va estar en el primer Nàpols sense Maradona a principis dels 90. Incapaç de prendre la Lliga al Fiorentina de Batigol i Rui Costa. Al València anterior i posterior a les finals de Champions i del doblet. En un Chelsea previ a la inversió decisiva de Roman Abramóvitx. Va agafar el Juventus acabat de pujar de la Sèrie B i l’Inter després de l’any del triplet, amb la plantilla exhausta. A Mònaco no li va anar del tot malament i amb la selecció de Grècia va fracassar. L’estiu passat va canviar de muntura i va arribar a Leicester amb un look de professor d’escola de màgia. Unes ulleres rodones a través de les quals ha imaginat un conte fantàstic.

Ranieri, de 64 anys, actua a l’àrea tècnica com un avi protector que no vol que el seu nét caigui a terra. Arruga les celles, plega els braços i desprèn una severitat fictícia envers els seus pupils. Crida, però no està enfadat. Corregeix, però després passa la mà per l’esquena dels seus futbolistes. S’ha convertit en una espècie de pare de família en la bonica història del Leicester campió.

Fins i tot els jugadors el conviden a les seves celebracions. Era el mes d’abril, quan l’alemany Christian Fuchs va complir 30 anys, Ranieri tenia tantes ganes d’estar amb la plantilla en un ambient distès que es va presentar molt puntual al restaurant. No hi havia ningú. S’havia equivocat de nit. Ranieri va tornar a presentar-s’hi l’endemà, el dia correcte, i Fuchs podrà explicar que una vegada el seu entrenador va assistir dues vegades a la seva festa d’aniversari.

Un paio detallista

Al tècnic italià li ha canviat la cara i el discurs a un club que en un altre temps resultava antipàtic. L’italià és d’una altra pasta. Ha decorat el seu despatx amb fotografies de tots els tècnics de la Premier només perquè se sentin còmodes si el visiten.

¿Què l’espera ara a Leicester? Ranieri no ha trigat ni un dia a mostrar la seva prudència. «No, això no es pot repetir. El projecte era créixer junts a poc a poc i potser en quatre anys lluitar per jugar l’Europa League», va sentenciar. Ha sortit del guió. «L’any que ve la nostra lluita serà acabar entre els 10 primers».

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Un cop acabat l’entrenament, la bogeria seguia intacta. Ranieri va portar la plantilla a un restaurant italià al centre de la ciutat per celebrar el títol. Els futbolistes van trobar un seguidor entre la multitud amb una semblança física amb Jamie Vardy increïble i van decidir convidar-lo a dinar amb ells.

Les imatges de l’autobús, envoltat d’aficionats, eren les pròpies d’una rua de celebració. Una cosa mai vista a Leicester un dimarts al migdia.