Més que maletins

No tot són diners. No tot és il·legal. No tots ho saben tot. No tot es fa en secret. No tot es prepara en dos dies. No tot té a veure amb la corrupció. També hi ha amistat. Hi ha més col·leguisme que delinqüència. Encara més, molt sovint ni tan sols hi ha diners pel mig. Pot ser, sí, que les autoritats esportives diguin que ho persegueixen, però no és cert. Ni ho persegueixen, ni ho poden perseguir, ni saben com perseguir-ho i, fins i tot, sabent-ho tot, no poden actuar. No hi ha ningú a la presó perquè, sovint, els que arreglen partits ho fan amb el mateix esperit gremial amb què es comporten els polítics, els banquers, els empresaris, els advocats, els periodistes, els arquitectes o els lampistes.

LA INGENUÏTAT DE LUIS ENRIQUE

És clar que existeixen els maletins. I és cert que ningú els ha vist. Té raó Luis Enrique, tècnic del Barça, quan diu: «Sóc una mica iupi, visc en un món de fantasia. No he vist maletins ni espero veure'n». ¿Algú ha vist la corrupció del PP? Ningú ha vist res. Els maletins no es veuen perquè no existeixen. Per això desapareixeran els bitllets de 500 euros, perquè entre les butxaques dels pantalons i les de l'americana hi caben milers d'euros. «Et prometo pels meus fills que no he vist un maletí en la meva vida», va assegurar Joan Francesc Ferrer Rubi, tècnic del descendit Llevant, abans de liquidar les aspiracions de l'Atlètic a la Lliga.

No veuen maletins perquè no tot són maletins, perquè no tot són diners, encara que, al final, tot es quantifiqui en milions d'euros. Els que rebran de més, pel nou contracte televisiu, els equips més modestos si es queden a Primera. Getafe, Sporting i Rayo veuran triplicats o quadriplicats els seus ingressos si es mantenen a Primera. El Deportivo i el Granada -¡sempre el Granada!, ¡quina sospita existeix sobre el seu president, Quique Pina, que ahir va fer desmentir una declaració al seu porter Iván Kelava que havia dit a Goal Italia que «és normal estimular els jugadors d'altres equips per guanyar»,- només s'hi juguen l'amor propi i, com va reconèixer l'excentrecampista del Granada Moisés Hurtado, potser alguna cosa més, «perquè no m'estranyaria que el Granada rebés una trucada del Madrid aquesta setmana».

Les autoritats diuen que ho persegueixen tot. El Codi Penal (article 268 bis) parla del càstig per rebre beneficis no justificats com a contraprestació per afavorir un altre. Pot ser que per això Isaac Cuenca, provinent del planter del Barça i ara al Granada, digui que «tot això dels maletins és una gran tonteria. Els que parlen de vendre's no saben el que diuen. És il·legal i prefereixo estar al camp que a la presó». El Codi Disciplinari de la federació castiga «l'entrega de quantitats en efectiu (…) per part d'un tercer club com a estímul per obtenir un resultat positiu, així com la seva acceptació o recepció».

PERSEGUITS PER LA LLEI

Feta la llei, fetes les trampes. Fins i tot la mateixa Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) s'inventa dreceres per driblar cobraments, primes, ajudes, estímuls; no maletins. El portaveu de l'AFE acaba de recordar als seus afiliats que les primes estan prohibides tant per guanyar com per perdre i que cobrar-ne pot suposar una sanció esportiva de tres a sis mesos i penal de fins a quatre anys. Però l'AFE recomana pagar per cada victòria en les 10 últimes jornades de Lliga, tal com fa la Champions League al llarg de tota la seva competició. Feta la llei, fetes les trampes.

I és que fins i tot el mateix Javier Tebas, president de la patronal, es va adonar que perdria aquesta batalla amb el pas dels anys. I no només per la seva incapacitat per descobrir i sancionar els responsables, sinó pels exemples que va buscar per combatre els tripijocs. I és que Tebas va arribar a dir, el maig del 2013, que «arreglar partits és un càncer que hem d'eradicar. És una lluita que penso continuar. Dic i faig el mateix que diuen i fan Blatter i Platini». Ja ho veuen, dirigents modèlics a l'hora de perseguir la corrupció que, segons Tebas, «és un problema minoritari, que afecta l'1% del futbol».

Quan diem que no tot són diners és perquè no tot són diners. Ni tan sols totes les primes van encaminades a provocar la derrota o la victòria que beneficiï a qui prima. Ni tan sols això. Joan Golobart, exfutbolista de l'Espanyol, analista i comentarista de futbol, va explicar dilluns passat, a 8 al dia de 8TV, una història que reflecteix fins on ha arribat el nostre futbol i la dimensió de les mesquineses que són capaços de protagonitzar els seus dirigents.

PRIMAR PER FOTRE

El Reial Madrid, va explicar Golobart, s'havia proclamat campió de la Lliga 1986-87 en la penúltima jornada i l'últim partit, el del passadís, el jugava l'Espanyol al Bernabéu. «Avui, nois, ens emportarem uns calerons del Barça», va explicar Golobart que li va dir un company (no en va donar el nom, és clar, tampoc era necessari) abans de saltar al camp. «Però ¿com?, el Madrid ja és campió...», va assenyalar ingènuament Golobart. «Sí, però el Barça ens dóna aquests diners per aigualir-li la festa al Madrid». El partit va acabar 2-2, però el Bernabéu va acabar celebrant el títol, a ritme de xotis. Aquell any el president blaugrana era Josep Lluis Núñez, encara que són molts els que sospiten, amb raó, que la idea hauria pogut ser, perfectament, de Joan Gaspart, un barcelonista de sang calenta.

MANEJANT ELS CEDITS

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Ja ho veuen: diners només per fotre, ni per guanyar ni tan sols per perdre. A vegades, ni tan sols hi ha diners pel mig. Un dels 20 millors golejadors espanyols de la història em va explicar un dia, fa ja gairebé deu anys, que els capitans de molts equips mitjans o petits es truquen el mateix dia que se sorteja el calendari de Lliga, en ple mes de juliol, per pactar que «el 14 de maig ens toca enfrontar-nos; ja ho saps, la victòria per al qui la necessiti si l'altre ja està salvat». I no tornen a parlar més del tema durant mesos. Ni tan sols amb el seu entrenador. Molt menys amb el president. Arribat el 14 de maig, a dues o tres jornades del final, el pacte es produeix sense saber-ho ningú. Ningú.

No fan falta maletins, ni diners. ¿Quant pagaria el Granada per tenir l'any que ve a les seves files, com a cedit, Borja Mayoral o Nacho Fernández o, per exemple, Mariano Díaz, la perla del Madrid B? I al Deportivo, ¿el molestaria tenir un reforç al centre del camp com Alen Halilovic o Sergi Samper, o un golejador, en cas que se'n vagi Lucas Pérez, com Sandro Ramírez? No, no tot són diners. I, quan ho són, fins i tot es pot disfressar. ¿Quantes vegades hem vist que, finalitzada la temporada, en ple estiu, es pagaven fortunes per jugadors que no valien ni una tercera part? La raó no era (és) cap altra que tornar el favor fet mesos abans en determinat partit. És la prima encoberta per ajudar a guanyar; no a perdre.