Ángel Castellanos: "Venien espantats, 'gairebé preferiria ser torero i sortir a la plaça', deien"

Arriba i es posa a parlar, amb un to apagat, però ferm. De futbol. De quan el Sabadell va anar a buscar un amic seu a la Manxa i, al final, va acabar estant ell a la Nova Creu Alta, iniciant així una llarga carrera que el va portar al millor Granada de tots els temps, la dècada dels 70, per acabar després al València, on va estar gairebé una dècada. Amb tarannà lent i un cert aire quixotesc per la barba que el va fer inconfusible en el futbol espanyol del segle passat, Ángel Castellanos (63 anys) rememora per a EL PERIÓDICO aquells duels amb el Barça de Cruyff en l'època final del franquisme, després de ser elegit com el millor jugador de la història del club andalús.

-Vostè estava en el debut de Cruyff a la Lliga al Camp Nou.

-No, no.. Aquell dia estava de baixa per una lesió muscular. Jo volia jugar, però em van dir que no forcés. El Barça va guanyar aquell dia perquè jo no vaig jugar aquell partit (rialles).

-Però es va enfrontar a Cruyff.

-És clar que sí. El vaig marcar fins i tot. Recordo que vaig anar a seguir-lo en una jugada i vaig tenir una estrebada, no hi havia ningú que l'atrapés. No vegis el dolor que vaig sentir. Johan era sempre molt educat amb mi. Tenia bones paraules cap a mi. Fins i tot m'animava durant el partit: 'Bé, xaval, bé'. Amb Pirri, el del Madrid, em va passar una cosa similar. La primera vegada que vaig jugar al Bernabéu vaig fer un xut des de lluny, al bot, i es va estavellar al travesser. 'Bon xut', em va dir. Pirri era el meu ídol, m'agradava molt el seu estil, era d'aquesta mena de jugadors que quan les coses van malament sempre apareixen. Són futbolistes que no tenen preu.

-¿Què recorda del Cruyff que visitava el vell Los Cármenes?

-No era gaire expressiu, però al camp tenia una elegància increïble. Aquella passada amb l'exterior, aquell canvi, d'anar lent, gairebé caminant, a trencar-te per velocitat... Aquella qualitat espectacular. Era molt difícil de marcar, però el recordo amb molt d'afecte. Com a persona i com a futbolista no s'havia de morir mai. Quan jugava aquí, jugava molt més enrere que al Camp Nou.

-¿Per què?

-Perquè tenia por d'acostar-se als dos lleons que teníem nosaltres al centre de la defensa. Per això, arrencava des de molt més enrere, jugava en un altre lloc, fugia de la crema. Era molt llest Cruyff. Tot i així, i sent tan bo com era, si et descuidaves una mica et tornava boig.

-¿Tanta por feien?

-Érem un equip antipàtic, bregós, molt difícil de guanyar, com l'Atlètic de Simeone ara. Falito, que era una bellíssima persona, era qui menys canya donava allà. Però hi havia altres jugadors que quan trepitjaven el camp es transformaven. Recordo, per exemple, un dia. Era un partit Granada-Barça, estàvem tots mirant el camp abans de començar el partit. Vaja, com és típic. I passava per allà Marcial. Llavors, Aguirre Suárez, un argentí que teníem darrere nosaltres, s'hi va acostar i li va dir: '¡Che, ros! ¿T'has acomiadat de la família ja?'. Ens vam quedar tots mirant-lo, mentre Marcial, desencaixat, se n'anava al vestidor dient-li a Falito: 'Mira el que m'ha dit'. I llavors Falito li va respondre: '¿Què vols que et digui jo? ¡Si em donen canya fins i tot a mi!?'. Hi havia Montero, Fernández, el de la famosa entrada a Amancio, a qui va lesionar, Aguirre Suárez..

-Per això, tots es feien enrere.

-És clar. Abans d'arribar al vell Los Cármenes havien de passar per la plaça de toros de Granada i sé que alguns deien: 'Gairebé preferiria ser torero i sortir a la plaça que anar a l'estadi'. Venien espantats, acollonits, pobres: '¿Per què no em quedo aquí i no vaig al futbol?'. Uns més que altres, però tots estaven espantats. Hi ha històries per poder escriure un llibre. Érem un equip modest i teníem molt clar el que havíem de fer per guanyar els grans. Nosaltres, per exemple, en el debut de Molowny com a entrenador del Madrid, vam guanyar 0-1 al Bernabéu. Recordo també que un dia, quan jo ja estava al València, se'm va acostar Di Stéfano: 'Vostè és Castellanos, ¿no?' 'Sí, míster, sóc jo' Ah, vostè és el xaval que jugava bé al Granada, però ara només dóna puntades de peu, ¿no?'. Tenia raó. Abans era més creatiu, però amb els companys que tenia em vaig acabar acostumant també a donar canya. Aquella forma de jugar em va perjudicar molt. '¡S'ha oblidat de jugar, senyor Castellanos!', va arribar a dir-me Di Stéfano.

-Tan dur era tot.

-Per descomptat. Sóc conscient que en aquella època tothom donava puntades de peu. Per això tu també n'havies de donar. Hi havia futbolistes que eren molt guerrers. Altres, en canvi, et posaven a prova. Però de seguida t'adonaves de qui era fàcil i no t'aguantava. Jo, per exemple, tenia baralles cada vegada que jugava contra Stielike, del Madrid. Si ell em donava una puntada, al cap de 10 segons ja anàvem 1-1. En puntades, és clar. No sóc de buscar baralles, però si em provocaven, em trobaven de seguida. Al vell Los Cármenes érem molt perillosos, però quan sortíem fora no tant. Quiles, un davanter que teníem, sempre deia el mateix: 'Vosaltres aquí doneu moltes puntades, però fora us cagueu'. El pobre Quiles, Porta, que va ser pitxitxi amb el Granada, i Dueñas, que va estar al Barce­lona, paisà meu, elegant, molt bona persona, eren els que rebien després fora. Es queixaven ells i amb tota la raó del món.

-¿Quin jugador del Barça li agrada?

-M'encanta el meu paisà Andrés Iniesta, és un jugador que alimenta els tres de dalt. Estima la pilota i com a persona és educat, respectuós, ho té tot. Però jo em veig representat ara en tot el que fa Busquets. És un jugador antic, de la nostra època. Té una generositat tremenda, quan ha de fer faltes en fa, recupera una quantitat de pilotes increïble i, a més a més, no es complica la vida. Quan els altres se'n van cap amunt, ell sempre els està protegint. A mi em tocava tot això. 'Tranquil, lateral, ja sóc aquí', els deia als meus companys. I Busquets és idèntic, malgrat que la gent no sàpiga valorar realment la seva tasca. Són imprescindibles perquè l'equip funcioni.

-¿Guanyarà la Lliga?

-Ho té tot, és difícil que se'ls escapi la Lliga aquí. És el favorit, però això no treu que el Granada li posi les coses fàcils. Serà un partit bonic, encara que, com és natural, el Barcelona és el favorit.

-Amb el trident, tot és més fàcil.

-M'empipa que només es parli d'ells quan, en realitat, tenen un gran equip al darrere. Sense Busquets, sense Iniesta, ¿com ho farien ells, eh? Messi és un futbolista que ho té tot clar. Hi ha algunes vegades que el veig al camp com si estigués passejant pel parc, però, de sobte, et fa una jugada meravellosa. En el moment en què ell diu 'ara', no hi ha qui el pari. Es cola per llocs increïbles, és molt difícil de marcar perquè porta la pilota enganxada sempre al peu, i és per això que canvia de decisió a cada segon. Quan el vols atrapar, no hi és.

-Suárez...

-És guerrer, molt guerrer. A vegades, fa algunes coses lletjotes, però és molt guerrer al camp.

Notícies relacionades

Gavi, un any després

El Barça acaba trasbalsat

-Neymar...

-És molt bon davanter, però molt fàcil de provocar. Massa fàcil per mi. En la nostra època no hauria durat gens al camp. Ni 10 minuts, vaja. Si li hagués tocat amb alguns dels lleons que teníem al nostre Granada, l'haurien expulsat fins i tot al túnel de vestidors perquè entra molt fàcilment a tot. Ara tots els davanters tenen sort que la televisió emet els partits. En la nostra època, no hi havia tele. Per això patien tant quan venien aquí, a Granada.