Tarrés: "¿Ona i Gemma? Intentaré que Ucraïna brilli, i que guanyi el millor"

Han passat quatre anys des que Anna Tarrés va conduir la natació sincronitzada espanyola a una plata i un bronze a Londres 2012. També del seu adéu. El president de la Federació Espanyola, Fernando Carpena, la va acomiadar adduint raons de política esportiva. Els tribunals van condemnar la federació a indemnitzar-la per acomiadament improcedent i, amb la perspectiva del temps, és evident que la sincro espanyola ha fet un pas enrere: només competeix a Río amb el duo d’Ona Carbonell i Gemma Mengual. Tarrés també hi és present, però amb Ucraïna, com a assessora artística. Elles lluitaran pel podi en duo i equips.

–Torna als Jocs, però amb Ucraïna. ¿Quines sensacions l’acompanyen? 

–Entusiasme, moltes ganes. És l’adrenalina de la competició.

–¿Quins records li porta Londres 2012? 

–Quan veig les imatges, fins i tot ara, em dic a mi mateixa: «Quin gran treball que vam fer». Amb un equip molt jove, la competició que van fer a Londres és immillorable, el punt culminant de la sincro a Espanya. Van nedar per sobre de les seves possibilitats, i en la competició es van superar.

–El record és dolç, però fa la impressió que s’ha intentat girar full i oblidar. ¿La molesta? 

–Jo diria que aquell moment està superat. Les històries boniques també s’acaben, encara que aquesta potser ho va fer de forma traumàtica. La vida m’ha donat un cop més l’oportunitat d’assumir un repte important amb Ucraïna, que està somiant amb una medalla. És una gran experiència.

–La ferida de la sincro espanyola, llavors, ¿està curada? 

–El temps ho cura tot. Queda la ferida de veure quant ens va costar ser olímpics i aconseguir una medalla, i que això en quatre anys desapareix. Aquesta és la ferida més gran. Tornar a aconseguir la classificació de l’equip costarà molt. S’ha de plantejar bé, amb una gran estratègia.

–La gent pot pensar que parla des del ressentiment. 

–Ho dic com a part de la sincro, com a directora tècnica del Kallipolis. Entre tots hem sigut capaços de donar continuïtat a la sincro, perquè hi ha material, mitjans. Que no siguem capaços de portar un equip amb vuit nedadores a la competició interna­cional vol dir que hi ha un problema en la sincro espanyola, que necessita treball i una estratègia.

–¿Hi ha una mena de reivindicació personal en el seu retorn a l’elit amb Ucraïna? 

–No. És un tema de professionalitat, de tenir ganes de fer les coses bé, i Ucraïna suposa disfrutar d’una nova oportunitat en l’elit. Els condicionants i la identificació són molt diferents. L’esport és el mateix i hi ha un grup de dones que lluita per aconseguir una medalla. El que canvia són les condicions de treball:  allà no hi ha centre d’alt rendiment, ni una piscina amb les mides en què competiran. La misèria per la guerra, la situació del país, les condicions extremes, amb hiverns molt durs, no ajuden.

–¿Quin ha sigut el seu repte? 

–Que aprenguin que l’èxit passa perquè siguin capaces d’extreure el millor de mi i adaptar-ho a la seva identitat. No perquè copiïn. Probablement, els queda fer aquest últim pas: passar de l’excel·lent a la medalla. Per això estic amb elles: confien plenament en la meva experiència, la valoren molt perquè he sigut algú que ha tret alguna cosa del no-res i en tots aquests anys ha extret les claus de l’èxit.

–Vostè ha tingut una relació molt sòlida amb Carbonell i Mengual. ¿Podrà seguir la competició d’Espanya amb el distanciament? 

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

–No sé ni si les podré veure, perquè pot ser que ens toqui abans o després. Però és una experiència que ja vam viure al Preolímpic. I parlem d’uns Jocs. Quan estem a peu de piscina, hi estàs per competir. El que vull és que Ucraïna brilli i nedi al màxim de les seves possibilitats, i que guanyi el millor.

­­