García Bragado, la marxa del patriarca

No sé sap si les llàgrimes que amb tota seguretat se li escaparan avui a Jesús Ángel García Bragado seran d’emoció o de dolor. D’emoció, per haver arribat a participar en set Jocs Olímpics a punt de fer 47 anys, que celebrarà el 17 d’octubre vinent. De dolor, perquè només ell sap el que ha patit per tornar a estar en condicions de ser el millor espanyol en els 50 quilòmetres marxa, la prova que sempre ha cultivat.

Només un tractament d’allò més avançat amb cèl·lules mare han pogut mitigar la lesió a la cuixa que arrossega des de pràcticament principis d’any. Però ell se sent atleta, porta vida d’atleta i no volia perdre’s la seva carrera rècord del Pontal, a Rio, on arribarà a la seva setena cita olímpica. Amb aquesta supera els sis Jocs del genet Luis Álvarez Cervera i del waterpolista Manel Estiarte, que també es va acomiadar amb llàgrimes, en aquest cas a la piscina, després de perdre el bronze contra Rússia. Ningú a Espanya tindrà tants entorxats olímpics. 'Chuso' García Bragado, el patriarca de la marxa, també serà l’atleta masculí amb més Jocs, amb un més que el serbi Dragutin Topic (altura) i el fondista angolès Joao N’Tyamba, i empatarà amb Merlene Ottey (Jamaica i Eslovènia) si barregem homes i dones.

VENCEDOR MORAL

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

De ben segur que el marxador madrileny, que va passar per Lleida i ara està establert a Sant Adrià, on és regidor pel Partit Popular, prendrà avui la sortida (13.00, hora espanyola), però no és tan segur que pugui acabar la cursa pels problemes que arrossega, encara que sempre ha sigut enemic de les retirades o d’una cosa encara més temible en marxa, les desqualificacions. En tots els Jocs que ha disputat, només va abandonar en els segons, a Atlanta-96, després de ser 10è a Barcelona-92, i després va emprendre una escalada que el va portar a ser 12è a Sydney 2000, cinquè a Atenes 2004 i quart a Pequín 2008, en aquests dos últims casos amb discutibles marxadors russos al davant seu. La medalla se li va escapar llavors i, després de ser 17è a Londres 2012, no l’aconseguirà tampoc ara, en el seu adéu, encara que es considera vencedor d’alguna. «Em queda la victòria moral que si no he pujat a un podi olímpic és perquè d’altres han recorregut a pràctiques il·lícites», diu sense dubtes.

Avui sortirà com sempre, del darrere cap endavant, recollint els cadàvers que pugui, si el seu cos de 46 anys li ho permet. «Quan fa molts anys que t’hi dediques, ja saps què és el que pots fer. És com Fernando Alonso, quan li donen el cotxe ja sap què pot fer amb ell. Doncs això és semblant, saps el motor que tens i el que li pots demanar com a màxim», explica l’atleta més veterà de Rio de Janeiro.