Herois olímpics

Mai una ensopegada havia generat una ovació com la que es va viure a l’estadi de Maracanà el 7 de setembre. Sota el diluvi que descarregava aquella nit sobre Rio de Janeiro, l’exatleta paralímpica brasilera Márcia Malsar, de 56 anys i afectada per una paràlisi cerebral, va recórrer els interminables 89 passos que la separaven del peveter paralímpic. A mig camí, exhausta per l’esforç de sostenir la pesada torxa, Márcia va sentir com perdia l’equilibri i es desplomava davant les 78.000 persones que aquella nit van anar a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Paralímpics de Rio 2016.  

El silenci més absolut es va apoderar del Maracanà durant uns segons. Ràpidament, dos membres de l’organització van ajudar Márcia a reincorporar-se i li van entregar, una vegada més, el foc simbòlic. La reacció del públic no es va fer esperar: milers d’aplaudiments van trencar el silenci per animar la veterana a acabar amb èxit el seu últim repte en una paralimpíada. 

 La metàfora de lluita, superació i persistència que va representar la involuntària ensopegada de Márcia, va ser un nítid avançament del que veurien durant els següents 11 dies els propietaris dels 1,9 milions d’entrades que els Jocs Paralímpics de Rio van aconseguir vendre. Però més enllà de l’inesperat rècord en l’assistència d’espectadors, tot un contrast amb els estadis mig buits dels Jocs Olímpics i que va ser facilitat per la venda massiva d’entrades a preu de ganga (des dels 3 euros), els primers paralímpics de la història de Sud-amèrica seran recordats per les històries de cada un dels seus 4.022 protagonistes. 

«Sempre recordaré Rio de Janeiro com el lloc que em va donar la millor experiència de la meva vida», va resumir l’abanderat de la delegació paralímpica de refugiats, Ibrahim Al-hussein. Encara que no va aconseguir classificar-se per a les finals de natació en els 50 i 100 metres lliures, el somni d’aquest sirià de 28 anys, que va perdre una cama a l’intentar rescatar un amic ferit durant un bombardeig el 2012, es va complir amb escreix. L’afecte incondicional del públic brasiler, la sensació de sobreposar-se a la més dura de les circumstàncies i l’orgull de la competició li van dibuixar un somriure a la cara després d’acabar la seva participació a l’Estadi Aquàtic de Rio. 

ORGANITZACIÓ PERFECTA

Una altra imatge per al record va ser la de l’expilot italià de fórmula 1 Alessandro Zanardi, que va perdre les dues cames en un espectacular accident el 2001, sent ovacionat durant la prova de ciclisme de carretera en cadira de rodes en què va aconseguir revalidar amb èxit el seu títol de campió a Londres 2012.

«L’organització de Rio 2016 va ser perfecta, vaig sentir que alguna cosa gran estava passant a la ciutat», va assegurar pletòric Zanardi que, de la nit al dia, es va convertir en un nou heroi per a un país on ningú ha oblidat la fatídica data de l’1 de maig de 1994. Aquell dia el mític Ayrton Senna va perdre la vida al circuit d’Ímola durant el GP de San Marino i va obrir un buit al cor dels brasilers que d’alguna manera el gest de superació del Zanardi va ajudar a tapar per uns instants. 

 Una cosa semblant va passar quan l’atleta invident Behzad Zadaliasghari, de la selecció iraniana de Futbol 5, va aconseguir l’admiració del país del jogo bonito després de firmar un gol èpic contra el Marroc que, salvant les distàncies, alguns van comparar a la diana que Diego Armando Maradona va fer al Mundial del 1986 davant Anglaterra o amb el golàs de Lionel Messi al Getafe a la Copa del Rei del 2005.  

COSSOS AL LÍMIT

De fet, l’espectacle ofert per les competicions dels Jocs Paralímpics va ser tan gran que els tres partits de goalball de la selecció del Brasil (contra Alemanya, Suècia i Algèria) van aconseguir batre el rècord absolut d’assistència a un partit de l’únic esport cent per cent paralímpic. «Mai s’havia viscut un ambient així en un partit de goalball», va reconèixer aclaparat el seleccionador brasiler Alessandro Tossim en un clar reconeixement al paper de la torcida que, aquesta vegada sí, va saber contemplar en absolut silenci el joc dels atletes invidents.

Si una cosa ha demostrat aquesta edició dels paralímpics és que l'afany de superació, l'amor a l'esport i el reconeixement dels aficionats és una energia prou potent perquè aquestes persones excepcionals, autèntics herois de l'esport, estiguin disposades a portar als seus cossos al límit malgrat les limitacions que els va imposar el capritx del destí. Potser és per això que la delegació paralímpica del Brasil, que va assumir la responsabilitat d'agradar al públic més entregat que mai s'ha vist en uns paralímpics, va firmar la seva millor participació històrica en l'esdeveniment amb un increïble sisè lloc provisional en el medaller superant àmpliament la barrera de les 40 medalles.

Però, sense cap mena de dubte, la millor de les notícies dels Paralímpics va arribar des del ciclisme de pista. L’atleta belga Marieke Vervoort, de 37 anys, va aconseguir la medalla de plata en la prova dels 400 metres en cadira de rodes i va decidir posposar els seus plans de sotmetre’s a una mort legal per mitjà de l’eutanàsia. Una notícia xocant que els mitjans de comunicació de tot el món havien anticipat les setmanes prèvies al gran esdeveniment i que va causar una gran expectació. «Després d’aquesta edició, quan torni a casa, disfrutaré de cada petit instant».

Per la seva part, Espanya no va poder seguir el ritme de la competició i va firmar una discreta actuació endolcida amb la històrica disputa de la final masculina en bàsquet en cadira de rodes. No es va poder arrodonir amb el desafiament de la nedadora Teresa Perales, batejada per la premsa com 'la Phelps espanyola', de sumar 28 medalles i igualar amb això al (de moment) inabastable 'Tauró de Baltimore'. L'aragonesa suma no obstant dues plates i té altres dues opcions de podi.

Però per a actuació destacada, potser massa, la de la delegació xinesa, que després de superar l'inversemblant número de 200 medalles, gairebé el doble que el Regne Unit, segon en el medaller, va despertar el fantasma del dopatge organitzat que unes setmanes abans havia deixat fora de les competicions a tota la delegació paralímpica de Rússia.. 

POSSIBLE L'IMPOSSIBLE

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Però ni el fantasma del dòping ni la irrupció dels casos de ‘boosting’, autolesions dels atletes per millorar el rendiment esportiu, van ser capaços d'entelar l'espectacle que els Jocs Paralímpics de Río-2016 van deixar al món. Més enllà de les medalles o els rècords mundials, el corredor algerià Abdellatif Baka va aconseguir un temps en els 1.500 metres amb el qual podria haver guanyador fins i tot l'or olímpic, el realment important va ser l'exemple donat per cadascun dels 4.022 atletes que s'hi van deixar la pell en els estadis de la 'cidade maravilhosa'.

A la seva manera, cadascun d'ells va saber demostrar al món que els verdaders herois són aquelles persones comunes i corrents que gràcies al seu esforç, perseverança i ganes de seguir lluitant aconsegueixen fer possible el que semblava impossible. Més que trencar rècords, el que van fer a Rio va ser destruir prejudicis.