"Tinc un món interior molt viu"

La nit anterior ha plogut a Barcelona, però ara fa sol. Ona Carbonell s'asseu en un banc mullat i fa un bot. El vestit se li ha humitejat. L'aigua, el seu hàbitat natural, li ha donat molts moments de plenitud. També d'amargura i de llàgrimes. El vestit, encara que hagués quedat xop -que no és el cas- just al principi de la promoció del seu flamant llibre, no mereixeria cap menció en la intensa biografia novel·lada que és 'Tres minuts, quaranta segons'.

Cavalquen sobre les seves pàgines l'esforç extrem, la disciplina marcial, la (gairebé) insuportable pressió, nervis que encarcaren i dolor que s'anestesia sobretot amb la determinació competitiva. És un relat d'amor propi, de preparacions llargues i explosions d'alegria curtes, de vivències en l'esport professional processades per a la vida personal, d'aprenentatge i maduració. Sempre a cavall de la veu pròpia de l'Ona i el seu animat món interior.

­—¿L'ha escrit vostè mateixa, aquest llibre?

—Sí, amb l'ajuda de Santi Anaya, que és guionista, per donar-li forma. Però sí, l'he escrit jo.

­—¿Li agrada escriure?

—Sí, molt. Sóc una persona molt emocional i per telèfon o a viva veu és més difícil explicar els sentiments. A la meva família tenim molta tradició de comunicar-nos de forma epistolar. De fet, abans d'anar-me'n a Rio, el meu germà em va escriure un poema. I el meu pare també ho fa. Ell ha escrit fins i tot una novel·la negra.

­—El llibre és un viatge introspectiu.

—Per a les coses bones i per a les dolentes. Algunes, al rememorar-les, se m'accelerava una altra vegada el cor. Moments difícils que, mirant-los molt al fons, em sorprenia d'haver aguantat.

­—Per les característiques del seu esport, es diria que està molt acostumada a la introspecció.

—Tinc un món interior molt viu. A l'abordar el llibre, ens vam fixar molt en la biografia d'Andre Agassi. Em va agradar molt com està escrita, sembla una novel·la. Si treus Agassi i hi poses un personatge fictici s'aguanta, i el meu llibre és una mica així. Ell explica que té moltes converses internes, sobretot abans de competir. I jo el mateix: «Vinga, Ona, que tu pots». I coses així me les dic constantment. Al final tots tenim la nostra vida interior i reflecteixo aquests diàlegs en el llibre.

­—¿Es reconeix al repassar el text?

—Em reconec totalment. La gent que l'ha llegit em diu: 'osti, és que ets molt tu'. Les paraules, la forma en què està escrit, com explico les coses. No hi ha res de ficció, no hi ha res inventat. És transparent.

­—No és un llibre de medalles.

—No. Ni dels èxits aconseguits, ni de fórmules secretes per aconseguir-los. És un llibre d'experiències, de vivències, d'aprenentatge personal, dels valors que m'ha donat l'esport, de com he passat de ser nena a ser una dona, com m'he anat formant, i com he viscut aquest esport professional, que és molt dur i que a vegades vaig pensar a abandonar, i com l'he compaginat amb la meva vida personal, i com aquesta pot afectar el rendiment esportiu.

­—¿Quant va trigar a escriure'l?

—Uns 8 o 9 mesos.

­—Molt ràpid.

—És que jo sóc molt obsessiva. I molt exigent. Tot aquest any m'he quedat fins a les tantes de la nit. I els caps de setmana. A vegades sóc massa exigent amb mi mateixa. A vegades em passo.

­—¿I explicar tots els mals moments li ha servit d'alliberament?

—A mi m'ha anat bé. No hi havia intenció terapèutica, però segur que m'ha ajudat, primer al recordar coses oblidades i tornar a afrontar moments que al seu dia em va costar molt superar, com perdre'm els Jocs de Pequín.

­—Explica que gairebé no va voler veure res d'aquells Jocs i que quan es va posar davant el televisor va plorar sense parar. 

—Sí. I explico també l'eufòria que se sent al guanyar alguna cosa. És una bona oportunitat per explicar que no tot són medalles i al final el que t'omple i el que et fa sentir viva és el camí. El camí és molt important, sobretot per a una nena de 14 anys que entra en la selecció i s'interna en un centre com el CAR sense la família, sense els amics, vivint una vida diferent.

­—En el llibre no es passen comptes amb ningú. Tampoc amb Anna Tarrés, tot i que s'expliquen situacions impactants. 

—És obvi que l'Anna ha format part durant molts anys de la meva vida esportiva. Però és la meva visió. Des del principi tenia clar que volia un llibre sincer i l'Anna havia de formar part d'aquest relat.

[A 'Tres minuts, quaranta segons' s'explica, per exemple, que l'Ona es lligava a les nits les cames amb làtex per ajuntar més els genolls («sembla que portis un pernil sota les cames», li deia Tarrés. «Tens uns peus que semblen pistes d'aeroport». I per això es passa, traumatitzada, hores i hores estirant les empenyes. I com les va obligar a prendre diversos dies seguits raigs uva, cosa que li va perjudicar seriosament la pell].

­—¿Quin tipus d'entrenadora seria Ona Carbonell?

—Comunicadora, treballadora, passional, positiva i intentaria separar la part esportiva de la personal.

­—En el llibre s'exposa la rivalitat ferotge amb les seves pròpies companyes. I després, quan guanya, s'ha de contenir per no generar enveja.

—És veritat que em feia vergonya celebrar els triomfs. Per respecte a les companyes i per por de generar enveges. Durant molts anys, jo era molt seriosa, molt d'abaixar el cap, d'intentar no sobresortir. Era més insegura. L'esport m'ha donat experiència, m'ha fet créixer.

­—Que el seu esport depengui de l'opinió dels altres, potser no ajuda una nena a adquirir seguretat.

—Per a mi és la part més bonica i més dura de la sincronitzada. Si no hi hagués jutges no seria un esport subjectiu i no tindria aquesta part artística que a mi m'emociona. Jo sóc molt dolenta en tots els esports, sóc molt poc àgil fora de l'aigua, però el que em va enamorar de la sincro és poder ballar al so d'una música, poder innovar, crear moviments diferents, que amb una mirada, amb una expressió, amb el gest d'una mà, pots aconseguir que et donin una dècima més; això és preciós. La part amarga és que és subjectiu i a vegades va a favor teu i a vegades no.

­—Es diu que el futbol sempre dóna revenja; el seu esport, no tant.

—És una altra part amarga, però a la vegada bonica. Abans de sortir a la piscina a Londres 2012 durant 3,40 minuts [d'aquí ve el títol del llibre] el que se sent per dins abans de competir, jugant-hi el que t'hi jugues en uns Jocs, amb tot el que has invertit… Això en si també és xulo. Et prepares durant quatre anys (vuit en el meu cas) físicament i mentalment per poder afrontar aquestes situacions de nervis i de pressió.

­—I sovint toca competir amb dolor, molt dolor.

—Suposo que tot s'entrena, tant el cap com el cos. Generalment els límits sempre estan més lluny del que un sent o pensa. És la duresa de l'esport.

Notícies relacionades

Verstappen emula Prost i Vettel amb el tetracampionat

El Barça remunta i fulmina el Tenerife (5-1) sense Alexia

­—I no és una vida laboral llarga.

—Però a la vegada és més intensa. A vegades hi ha qui em diu: 'no pots estudiar'. I jo contesto: 'estudiar puc fer-ho als 60 anys'. Em sento molt afortunada de treballar en el que m'agrada. Jo no ho canviaria per res del món.