Wenger, vint anys de professor a l'Arsenal

Arsène Wenger (Estrasburg, 66 anys) va estrènyer la mà d’Antonio Conte després del seu partit número 1.128 servint a la banqueta local de l’Arsenal. Una victòria contundent dels gunners amb més estil sobre un enemic particular, el pràctic Chelsea de l’italià (3-0).

La longevitat de Wenger permet múltiples visions. Darrere les seves respostes reposades, un abric de cremallera interminable i el seu ull clínic amb els joves, es pot identificar un professor del futbol que s’ha oblidat dels trofeus. Un senyor cordial que representa alguns dels valors tradicionals del futbol anglès. Una cara coneguda a Europa que et trobes cada cert temps a quarts de final. Un tipus raonablement coherent, educat, sarcàstic quan li prens una de les seves figures. Algú a qui, sense tenir-ne ell la culpa, pot ser que ens hàgim cansat d’observar.

Les no victòries han amagat el Wenger autèntic. Un dels primers tècnics no britànics que van posar el peu a Anglaterra. Els articles que es van publicar sobre ell el 1996 destacaven alguns detalls que ara ressalten de Pep Guardiola o Jürgen Klopp.

Els anglesos es van fixar en la vestimenta del francès, en les mides de la seva corbata i van escriure peces als diaris sobre la correcta pronunciació del seu cognom. «Si ets francès, Ar-senn Won-jair. ¿Alemany? Ar-sehn Ven-ger, potser. ¿Un guixaire habitual de la tribuna nord de Highbury? Digui Ar-senn Won-jairAr-sehn Ven-gerArse-in Won-gah

No era estrany únicament per forà. També pels seus mètodes futbolístics i la seva gestió esportiva moderna, com la cura sobre l’alimentació. En la primera victòria, que va arribar a Blackburn, la plantilla va tornar cap a Londres cantant a l’autobús «We want our Mars bars». Els havia prohibit als jugadors les barretes de xocolata.

Quan va arribar a Londres, a Wenger no el coneixia ningú. El popular escriptor Nick Hornby, que sent una devoció profunda per l’Arsenal i és autor del clàssic Fiebre en las gradas, el va descriure així: «Recordo que quan Bruce Rioth va ser acomiadat, vaig llegir tres o quatre noms a la premsa. Hi havia Terry Venables, Johan Cruyff i, al final, Arsène Wenger. Segur que fitxem aquest, vaig pensar. L’Arsenal és el típic equip que fitxa el paio avorrit de qui ningú ha sentit parlar».

Wenger és un innovador a qui el pas del temps ha convertit, a ulls de la crítica, en un personatge tediós, però la seva essència és de revolucionari. En la seva època daurada, entre els anys 1997 i 2004, va aconseguir guanyar dos doblets practicant un futbol meravellós.

‘Els Invencibles’

‘Els Invencibles’Patrick Vieira va ser la primera estrella que va brillar amb Wenger. La llista és llarguíssima i inclou Dennis Bergkamp, Robert Pires, Thierry Henry, Cesc Fàbregas o Robin Van Persie. Els Invencibles, de la temporada 2003-2004, es van passar tot el curs sense perdre cap partit i han passat a la història del futbol anglès.

«Cada derrota és una cicatriu al cor». És una de les seves frases cèlebres. Cap va fer tant de mal a l’Arsenal com la de Saint-Denis, el 17 de maig del 2006. Va ser la nit de Víctor Valdés i Juliano Belletti. El Barcelona de Frank Rijkaard va remuntar un equip que estava a punt de canviar d’era. El curs següent, van inaugurar l’Emirates Stadium.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

La postura inflexible de Wenger sobre les finances del club, mentre pagaven els deutes de la construcció de l’estadi enviant futbolistes a Catalunya, al principi el va fer encara més respectable. No obstant, mentre els gegants de la Premier invertien en fitxatges il·lusionadors, l’Arsenal es quedava a mig camí. El respecte es va transformar en frustració.

En els últims anys, els títols copers han maquillat el palmarès pírric de l’última dècada. «In Arsene we trust», diuen encara les pancartes. La gent de l’Arsenal encara confia en Wenger perquè va ser ell qui es va inventar l’equip de primer nivell de què disfruten. Ara, en el seu últim any de contracte, decidirà el futur d’un club que en els últims 20 anys ha sigut més Arsène que Arsenal.