El maníac Conte

Antonio Conte (Lecce, 1979) va compartir durant cinc anys la medul·lar del Juventus amb Zinedine Zidane. Els acompanyaven altres clàssics, com Didier Deschamps o Edgar Davids, però els més oposats eren els ara tècnics de Chelsea i Reial Madrid. La feina i la classe. És natural que les grans personalitats de les banquetes aconsegueixin reflectir el futbolista que porten dins. A Zidane li falta que els seus ho facin bonic. Guanyen per talent individual. Els blues, en canvi, no guanyen per art de màgia. El Chelsea de Conte els guanya en cada pilota dividida, en cada quilòmetre corregut i, sobretot, en cada idea sagaç que els converteix en els més astuts del campionat.

«Crec que jo corria més que ell, però ell pensava més que jo», es va comparar el tècnic italià a Pep Guardiola abans d'enfrontar-se al City. Dissabte va quedar clar que són dos dels tècnics que més bé treballen la tàctica. Conte ha aconseguit transformar al seu equip després d'un inici dubitatiu. Els seus jugadors assenyalen el punt d'inflexió en la seva derrota per 3-0 en la visita a l'Arsenal. Al vestidor van volar ampolles d'aigua i sabates. Conte és un excèntric que es comporta com un maníac quan competeix.

Patiment pur

Patiment purDurant la seva etapa més gloriosa com a mànager del Juventus -des del maig del 2011 fins a l'octubre del 2012 no van perdre ni un sol partit-, a Itàlia se'l va anomenar el Mourinho italià. Va ser per resultadisme, però en realitat guarden poques semblances tret del gust per les transicions ràpides. Conte és patiment pur, nerviosisme continu, celebracions eufòriques i, futbolísticament, guardià del 3-5-2. Sense arrogància, sense sarcasme. L'espectacle a l'àrea tècnica de Stamford Bridge és més enèrgic i menys teatralitzat que el del seu antecessor.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

«Pots reconèixer el meu equip», va explicar Conte després de passar per sobre de l'Everton. «Més pressió, estem junts, tornem, treballem». En el primer dels seus tres anys de contracte, el que va ser seleccionador italià ha implementat les seves consignes en un club de tradicional accent itàlic i on es van entrenar Gianluca Vialli, Claudio Ranieri, Carlo Ancelotti i Roberto di Matteo.

No hi ha intocables al Chelsea. Cesc Fábregas en pot donar fe. David Luiz no hi fica la pota, Diego Costa no hi munta embolics, Pedro hi ha renascut, Courtois hi torna a aturar i el més important, Eden Hazard, hi pot jugar lliurement mentre Kanté cobreix tots els forats. Al límit d'intensitat, de moment sense sobrepassar-se, els maníacs governen la Premier.