El Dakar torna a fer por
El català Marc Coma, pentacampió de la duríssima prova sud-americana, ha endurit el recorregut del 2017 amb nous trams i augmentant la navegació
«Hem recuperat l'esperit dakarià», afirma el director esportiu
Si al pròxim Dakar, que engega a Asunción (Paraguai) el 2 de gener i s'acaba a Buenos Aires (Argentina) al cap de dotze dies després de travessar també Bolívia, li han posat el sobrenom de The Odyssey, deu ser per alguna cosa, ¿oi? Pot ser que la idea sorgeixi de l'enorme magnitud de l'esdeveniment: 39 edicions, 29 països visitats (3 a Europa, 21 a Àfrica i 5 a Sud-amèrica), 8.819 quilòmetres de recorregut (4.089 contrarellotge), 7 especials de més de 400 quilòmetres, 6 dies a més de 3.000 metres d'altura, 491 competidors, 316 vehicles (146 motos, 83 cotxes, 50 camions i 37 quads), 59 nacionalitats en la caravana, 4.5 milions d'espectadors en ruta, 1.200 hores de televisió, 70 cadenes connectades a tot el món, 1.460 periodistes acreditats, 22.000 membres de seguretat… O potser és perquè, realment, estem, un altre cop, davant la gran aventura. El Dakar, sí.
Parlant amb els protagonistes del maratonià ral·li, és evident que els senyors Étienne Lavigne, director del Dakar, i Marc Coma, dissenyador del recorregut i director esportiu de l'esdeveniment, han aconseguit tornar a l'autèntic esperit del Dakar, confeccionant el que asseguren és el Dakar més dur de l'última dècada. Un Dakar, diuen, que s'assemblarà més que mai al vell Dakar, al de l'Àfrica, aquell en què la incertesa era total i on la navegació ¡beneïda, o maleïda, navegació! convertia la carrera en alguna cosa més que córrer a l'esprint.
Per primera vegada en molts anys no hi ha favorits. Ni en cotxes, ni en motos. «No sóc capaç de fer un pronòstic. Cada marca de cotxes té un possible guanyador i cada marca de motos, un altre. Aquesta vegada, només podrà guanyar el millor, d'això n'estic segur. El més complet. No guanyarà el millor cotxe (o moto), el millor pilot, el millor atleta, el millor navegador, el millor estrateg: guanyarà el més complet, el que tingui una miqueta, o un moltet, de tot això». Coma assegura que el ral·li serà dur i que no té un dia de descans, a excepció del dia de festa, el 8 de gener, a La Paz. «Per fi, em sembla, li hem tornat al Dakar el seu autèntic esperit dakarià, l'africà, aquell que barreja la duresa del terreny, sigui muntanya, fora pista o desert, amb la duresa del clima i la necessitat de saber navegar».
El Paraguai, país núm. 29
Coma, guanyador de cinc edicions del Dakar (2006, 2009, 2011, 2014 i 2015), sap del que parla. «El Paraguai és el país núm. 29 que visitem i és una meravella. Això sí, calor tropical, gairebé 45 graus i 90% d'humitat, així que serà molt dur. L'altitud de Bolívia pot ser que faci estralls, i més passant-hi sis dies, amb les seves fredes nits. I, després, la bella Argentina, que ja coneixem i que sempre ens rep amb els braços oberts. Bé, com el Paraguai i Bolívia». Coma ha deixat la seva firma en el recorregut d'aquest nou i dur Dakar. Per dir-ho clar i ben alt, ha capat el GPS; ja no guiarà tant, ni serà tan precís.
Els pilots es podran orientar, però no els serà fàcil. Hauran de passar per punts de control cecs i, si es desvien uns metres del primer, una mica més del segon i molt més del tercer, no trobaran el quart. Pitjor encara, si es perden, el GPS només els guiarà un quilòmetre cap enrere. Encara més, abans, el GPS els assenyalava el punt de control 800 metres abans de travessar-lo; ara només ho farà 300 metres abans.
Treball extra
Coma ni tan sols ha tingut compassió dels seus vells col·legues de motos i els ha posat les coses difícils. «Se'ns acumularà la feina», reconeix Joan Barreda (Honda), un dels grans favorits i partidari d'aquesta duresa. «Simplement vull que els pilots, els grans pilots, que n'hi ha i molts, recuperin el plaer d'orientar-se, de prendre referències naturals i demostrar ser uns bons dakarians», sentencia orgullós Coma, satisfet de la seva obra.
I, entre aquests bons, boníssims dakarians, hi ha els vencedors. Els Peugeot dels campioníssims Stéphane Peterhansel Monsieur Dakar, amb 12 victòries, Carlos Sainz, Sébastian Loeb, campioníssim de ral·lis i Cyril Despres, un altre monstre del Dakar. També els Toyota de Nasser Al-Attiyah, que aquest any ha guanyat tot el que ha corregut, Giniel de Villiers i Nani Roma, que canvia el Mini pel cotxe japonès. I els Mini de Mikko Hirvonen i Orlando Terranova. I, en motos, l'australià Toby Price (KTM) defensarà el títol davant els seus col·legues de marca Matthia Walkner i Pablo Quintanilla, la Yamaha d'Helder Rodrigues, la Sherco de Joan Pedrero, un autèntic guerrer, i les sofisticades Honda de Barreda, Paulo Gonçalves i Kevin Benavides.
Només interessa guanyar
En motos, ja només queda l'últim campió en actiu, Toby Price, però en cotxes els campions són gairebé legió. I, en aquest sentit, com reconeix Carlos Sainz, tot just arribar a Asunción, on dilluns comença el ral·li, «quan has guanyat almenys una vegada, ja no t'interessa res més que guanyar. Per a molts de nosaltres, ser segons o tercers no serveix. El repte ja només és guanyar, un altre cop, el Dakar».
Sainz, quan arriba el Dakar s'intercanvia els papers amb Carletes, el seu fill, pilot de Toro Rosso F-1 («allà l'ajudo jo, l'acompanyo, aquí em controla ell»), creu que el fet que la brida del motor dels Toyota sigui una mica més gran que l'any passat «els converteixen, encara més, en un rival perillosíssim, ja que ja els hem vist volar baixet a la Baja Aragón i al ral·li del Marroc».
Coma, que sap que els campions de Peugeot es curen en salut parlant del diàmetre de la brida d'admissió dels Toyota (el tub que agafa aire i el trasllada al motor) assegura: «La diferència és mínima. En aquest sentit, estic segur que tots anem en idèntiques condicions».
