«'¡Tú eres muy malo!'»

Era un dinar de Nadal, any 1999, al Camp Nou. Del club, de la plantilla, de l'staff tècnic, dels col·laboradors, de la directiva... Però, enmig, Louis van Gaal havia d'aixecar-se de la taula per presentar davant els seus amics de la premsa un nou ajudant, José Mari Bakero. Com acostuma a passar, els periodistes aprofitaven el moment per preguntar per altres temes d'actualitat. De Rivaldo, per exemple, acabat d'escollir millor jugador del món, i que amb la Pilota d'Or sota el braç es va atrevir a exigir al tècnic abandonar la banda esquerra i jugar pel centre. Que l'hi havia promès, o una cosa així.

I per aquí anava la pregunta de Rafa Carbonell, d'El País. Que si Van Gaal no havia complert la seva promesa amb Rivaldo, que si havia trencat un pacte del vestidor... I el tècnic holandès es va encendre. Com no ho havia fet mai abans. A Holanda hi havia un precedent semblant, quan li va etzibar a un veterà periodista: «¿Soc jo tan llest, o ets tu tan tonto?». Però almenys no va cridar. Aquest cop, a la sala de premsa del Camp Nou, va començar a cridar. «¡Tú eres muy malo!», amb un lladruc inclòs. I aquell «¡Interpretación! ¡Siempre negativa, nunca positiva!». Frases per a la història. Però després de menys d'un minut de crits jo no aguantava més. Els periodistes -encara que n'hi hagi de bons i de dolents- no som una classe de col·legi, aquella escola per a xavals difícils on Van Gaal durant anys va ser professor de gimnàstica. Aquí, ens faltava al respecte. I vaig decidir aixecar-me. «Ja està bé, me'n vaig». Rafa, al meu costat, va seguir l'exemple. Em vaig acomiadar amb un «Bon Nadal» abans de girar-li l'esquena.

Aquell Louis van Gaal era un home complicat, enfadat, desconfiat; a la seva feina, els periodistes érem els enemics, mai els còmplices. A Holanda, Barcelona, Munic, Manchester... La seva segona dona, Truus, intentava corregir-lo. Els seus millors amics també. «Louis, comporta't davant la premsa, davant les càmeres, tu no ets així». Perquè ells el coneixien com un paio amable, familiar, amb molt interès pels altres. De cada jugador i la seva dona i els seus nens en solia saber l'aniversari...

Va culpar els mitjans de crear aquella imatge equivocada d'ell, és clar. Una imatge que a Barcelona, i també altres llocs, va deixar a vegades a l'ombra els seus èxits esportius. Quan va aterrar el 1997, substituint Bobby Robson, va ser rebut amb els braços oberts per la mateixa premsa que després no suportaria. Era l'home que tornaria el futbol i els èxits de l'era Cruyff, el futbol holandès amb què havia guanyat la Champions amb l'Ajax el 1995.

I va guanyar dues Lligues i una Copa. El primer doblet des de feia 39 anys. Gens malament. El futbol no era del millor, però el club necessitava els resultats. Josep Lluís Núñez els necessitava. I aquell holandès tossut, retratat a Los Guiñoles de Canal+ amb un cap de totxos, li va oferir a més amistat al president. Cada dijous dinaven junts durant hores al restaurant Azpiolea del carrer de Casanova; per primer cop, un entrenador deixava a Núñez parlar de futbol. Quan Núñez va dimitir el 2000, Van Gaal el va seguir, renunciant a una indemnització. «Li vaig dir: Louis, pensa en la nostra jubilació, no deixis escapar tots aquests diners. Eren sis milions. Però ell va decidir anar-se'n», recordaria anys més tard la seva dona, Truus, a la revista Vrij Nederland.

Conflicte amb les estrelles

Notícies relacionades

Van Gaal es retira de les banquetes arran d'una tragèdia familiar

Djokovic, atractiu a Madrid per la caiguda d’Alcaraz per lesió

Sever per als seus jugadors, més ben acceptat pels joves talents que per les estrelles. El seu fort era més formar els futbolistes, modelar-los com ell volia. El conflicte amb Rivaldo no seria una excepció. Després es barallaria al Bayern o el United amb Ribéry, Di María o Falcao.

Una Copa anglesa va ser el seu últim premi després de dos anys per oblidar. El millor hauria sigut deixar el futbol al cim, quan, al Mundial del Brasil-2014 va portar Holanda sorprenentment al tercer lloc. Truus, el seu gran amor després que la seva primera dona, Fernanda, morís de càncer als 39 anys, l'hi demanava des de feia temps: «Disfrutem la vida». A casa seva a l'Algarve. La mort del seu gendre i de la seva germana, aquest Nadal, finalment l'han convençut de fer cas a la seva dona, als 65 anys.