Una pilota contra el drama

Sempre va voler ser futbolista. Des de molt petita, la pilota era la seva passió. Mentre les seves amigues jugaven a ser mares amb les nines, ella s’ho passava d’allò més bé amb els seus germans marcant gols. Patricia Campos Doménech (Onda, 1977) va començar a jugar amb els nois del seu poble fins que el capritxós reglament masclista l’hi va impedir. La seva passió no es va frenar mai i va acabar convertint-se en la primera entrenadora espanyola de la Lliga dels EUA. Ara també disfruta com a voluntària a Uganda, un país ple de desigualtats on fa el que més l’omple: unir nens i nenes gràcies a la pilota. La seva tasca és admirable.

La Patricia sempre ha sigut una pionera. Ho va ser per convertir-se en la primera dona a pilotar un reactor de l’Exèrcit espanyol i també per viatjar fins a Califòrnia i aconseguir el títol d’entrenadora que li va permetre dirigir el Carslbad United. La pilota l’acompanya en la seva vida. A la base militar de Rota (Cadis) va jugar en un equip amb noies nord-americanes i va sorgir la idea de viatjar a San Diego per iniciar la seva carrera a la banqueta sense deixar la seva vena solidària. A la seva terra ja va fer treballs de voluntariat, però volia una cosa seriosa. En la seva recerca, va ensopegar amb l’oenagé Soccer Without Borders, que buscava ajuda a Uganda. 

A començament del 2015 va fer la seva primera incursió en un lloc on trobaria autèntiques salvatjades. «Les dones són de segona categoria a Uganda, es prostitueix les nenes, es practica l’ablació... He vist coses que no hauria imaginat mai que poguessin passar», explica Patricia en una extensa conversa telefònica amb aquest diari. A Kajjansi, una poblet perdut a 60 quilòmetres de la capital, Kampala, es va trobar un drama.

Camps de terra i pedres, porteries atrotinades, pilotes fetes amb bosses de plàstic i teles... I tota la misèria possible. Hi va estar un any sencer en la seva primera visita. Després n’hi va haver dues més, l’última durant el mes passat. Allà fa classes d’espanyol i munta equips de futbol per als nens, les nenes i les dones amb sida.

Ablació amb ganivets

No ha tingut mai facilitats i ha passat por. Va témer ser violada, li van robar i van intentar segrestar-la. La dona blanca no està ben vista a l’Àfrica. Ni tan sols la negra. «Els salvatges em cridaven 'mzungu, you’re a man' ('blanca, tu ets un home'). M’arriscava que em matessin o em tiressin àcid a la cara. Vaig entendre que la vida no té valor allà. És pura supervivència: o tu o ells». El primer impacte el va rebre just en la seva estrena a l’escola, quan va veure que les nenes s’havien d’agenollar davant els professors quan es dirigien a ells. «És un signe de respecte per als homes», li van justificar. Així va començar a conèixer el catàleg de tradicions d’un país ple d’abusos. 

«El pitjor és quan als ugandesos els agrada una dona però ella no hi està interessada. Llavors la porten a casa, la tanquen, es fiquen al llit amb ella i la retenen fins que la dona accedeix a casar-se amb ells». El que al món civilitzat seria considerat segrest i violació allà es veu com un «pas previ al matrimoni». 

La Patricia també ha comprovat que se segueix practicant l’ablació (extirpació del clítoris) tot i estar prohibida pel govern ugandès des del 2009. Consideren que així es reduirà la promiscuïtat de les dones casades. A més, el ritual el porten a terme «dones grans amb un equip rudimentari de metalls afilats i ganivets».

En el seu últim viatge la cooperant encara va anar més enllà i va visitar l’illa de Zinga, el lloc més perillós d’Uganda. «Estan com 2.000 anys enrere. Només trepitjar l’illa vaig témer per la meva vida. Un home de 40 anys va violar una nena de 3, les noies amb 8 anys es venen per peix, els homes es fiquen al llit amb nenes a partir dels 10 anys sense problemes, als nens els pinten els llavis per prostituir-los… És el pitjor del pitjor».

 

La societat ugandesa no concep que les dones puguin jugar a futbol, idea contra la qual la Patricia sempre s’ha revelat. «Quan vaig començar, vaig dir als nens que o jugaven amb les nenes o no jugaven. Amb mi ja saben que si no estan junts no hi ha partit». Les supersticions són tremendes i tot ho justifiquen per les seves creences culturals. Als gais, per exemple, «els maten o els cremen els seus mateixos veïns i viuen en pisos clandestins que paguen les oenagés americanes». Tampoc veuen necessari que els nens vagin a l’escola. Les amenaces són contínues. Des que la voluntària va iniciar el seu treball, ha patit moltes baixes. Ella veu en el futbol l’element ideal per transmetre valors i unir persones dividides en 54 tribus, cada una d’elles amb el seu idioma. «Desitjo que es respectin, que es tractin com a  iguals, però és difícil. És un país molt corrupte amb enormes carències». 

En aquesta convivència s’ha trobat amb un altre drama important: l’alt índex de sida, una malaltia que discrimina del tot a Uganda, sobretot les dones. Aquestes angoixes es veuen recompensades per l’«enorme afecte» que li tornen per la seva ajuda. «Són persones molt agraïdes. Moltes són òrfenes i ningú s’ha interessat per elles mai. Tu els dones suport i el reps». La seva excel·lent tasca va ser guardonada amb el premi Miki Roqué, l’exjugador del Betis mort per un càncer als 23 anys. «La Patricia és un clar exemple d’autosuperació i esforç per aconseguir el que volia. Aquesta energia l’ha portat a cotes molt altes, però lluny de presumir-ne, ha triat viure al costat dels qui més ho necessiten, transmetent il·lusió», va assegurar Jacomar Bolaños, president de l’Associació Pau des de l’Esport en l’entrega del guardó.

Una de les obsessions de la Patricia és aconseguir tant equipament com pugui per als seus nens. Necessita medicaments, material escolar i esportiu. El Vila-real, el Castelló i l’Onda li han donat roba. Ara desitja que el Barça li doni un cop de mà. 

L’estiu passat va coincidir amb Robert Fernández, el director esportiu blaugrana, en un partit de la promoció del Castelló. «Vam parlar i li vaig explicar el meu projecte. Tant de bo tinguin temps i ens puguin enviar almenys uns equipatges. Seria genial. Als nens els faria moltíssima il·lusió. A Uganda se segueix bastant la Premier perquè va ser colònia britànica, però també el Barça i el Madrid». 

Acabada d’arribar d’Uganda, ara la Patricia resideix a Hawaii, on treballa al matí al departament de finances de la universitat i a la tarda segueix entrenant. Al Pacífic viu una altra realitat. «És un altre món. Encara que a molta gent li estranyi, m’agrada més l’Àfrica. Aquí és pur capitalisme. I amb Trump serà pitjor, però cal guanyar-se la vida». «Igualtat real, no legal».

Als EUA ha pogut comprovar el respecte que existeix cap a les dones en l’esport. Les nord-americanes són un potència del 'soccer', que atrau més noies que homes. «Les dones són molt reconegudes aquí, el màrqueting és diferent. També els valors. Per exemple, un àrbitre pot fer fora un aficionat si veu qualsevol actitud antiesportiva». La gallega Vero Boquete, per exemple, va passar pels EUA després de deixar l’Espanyol. Ara juga al París Saint-Germain. 

A Espanya és gairebé impossible viure del futbol. Falta repercussió mediàtica, implicació empresarial i respecte. «És un país masclista. El futbol és d’homes i les dones no en tenim ni idea. Espero que aquest pensament canviï algun dia, però els nostres fills no ho veuran. Potser els nostres besnets i amb sort», reflexiona l’entrenadora, que desitjaria tornar a la seva terra, però sap que allà ho té cru per seure en una banqueta. 

Notícies relacionades

Gavi, un any després

El Barça acaba trasbalsat

Li ve al cap l’exemple del València, que va fitxar en el seu dia Gary Neville amb zero experiència. «¿Per què no pot ser una dona l’entrenadora d’un gran equip? Si això passés, que mai passarà, ens farien fora a la primera derrota». La Patricia, admiradora de Pep Guardiola, exigeix més càrrecs de responsabilitat per a la dona, «una igualtat real i no legal» en tots els àmbits.

A Hawaii, mentrestant, continua jugant a futbol, com ho feia de nena al seu poble. Forma part de tres equips i disfruta de cada gol com si fos l’últim. «És el que més m’agrada, la pilota». La pilota i els seus nens. «Tornaré a Uganda tan aviat com pugui. Queda molt per fer», remata.