Hi ha rècords i rècords

Un rècord és, en termes atlètics i per definició, aquella marca aconseguida en un determinat moment que hi és per ser batuda. ¿Però què passa quan el llistó està tan alt que ningú, en condicions normals i legals, hi pot arribar?

Això és el que ha succeït en l'atletisme en les últimes dècades. La plaga del dopatge ha portat fins a la llista de rècords marques aconseguides en circumstàncies molt dubtoses (per dir-ho d'una manera fina) i que s'han perpetuat, amb la consegüent pèrdua de credibilitat d'un esport en hores baixes. Aquesta reflexió ha portat l'Associació Europea d'Atletisme a proposar començar dràsticament de zero des del 2005, data en què la Federació Internacional (IAAF) va començar a guardar les mostres d'orina i sang per poder ser reanalitzades més endavant.

La mesura, que l'AEA vol aplicar immediatament i que proposa que la IAAF faci extensiva a tothom, ha aixecat tot tipus de reaccions, encapçalades, per descomptat, per molts dels atletes perjudicats per aquesta contundent mesura. Paula Radcliffe (marató), Jonathan Edwards (triple), Mike Powell (longitud) o Al Joyner (marit de la difunta Florence Griffith, plusmarquista de 100 i 200) han sigut dels primers a sortir a la palestra. Altres, en canvi, la defensen, com l'exvelocista britànic Darren Campbell, que perdria el seu rècord europeu de 4x100 del 1999. «Ho sacrificaria amb gust si serveix per salvar l'esport i tornar-li credibilitat a l'atletisme», ha dit.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

És evident que la llista de danys col·laterals en cas de l'aplicació de la mesura seria llarga, però també és cristal·lí que no té sentit que persisteixin rècords tan flagrants com els de la mateixa Griffith, el de l'alemanya oriental Marita Koch en 400, el de la txeca Jarmila Kratotxvilova en 800 o el de la xinesa Wang Junxia en 3.000. Són falsos sostres construïts de forma il·legítima a través de dopatges, d'estat o particulars, que han desacreditat el seu esport. Però, a la vegada, ningú podria atrevir-se a afirmar el mateix amb els rècords citats de Radcliffe, Edwards, Powell o, posem per cas, Javier Sotomayor en altura. «Estic ferida i sento que això perjudica la meva reputació i la meva dignitat», ha assegurat l'encara plusmarquista de marató.

Hi ha rècords i rècords, és cert. Però per salvar la credibilitat de l'atletisme potser val la pena cobrar alguna peça innocent i que aquelles marques segueixin a la llista, amb un asterisc de millor marca, i deixin pas a nous rècords nets i brillants, amb controls abans i després de la competició i anàlisis guardades per espai de 10 anys més.