La Lliga en cinc punts

L'Sporting, quasi condemnat 

Consumats els descensos del Granada i l'Osasuna, només falta conèixer el nom del tercer equip que baixarà a Segona. El màxim candidat és l'Sporting, però el Leganés i el Deportivo encara no estan salvats. El conjunt asturià, l'únic que no depèn de si mateix, té un peu i mig, gairebé tots dos, en la categoria inferior, ja que no només necessita no fallar, sinó que li és imprescindible que ensopeguin reiteradament madrilenys o corunyesos, sobretot els primers. El Depor en pot tenir prouamb un punt en les tres jornades que queden. Des que les victòries valen tres punts, només hi ha un precedent equiparable a la desesperada situació que viu l'Sporting: el Saragossa de la temporada 2011-12. És l'únic que ha retallat sis punts a tres jornades del final. Va fer un ple de nou i va aconseguir una agònica permanència. Emular el quadro aragonès és el desig de Rubi i els seus homes.

Els mitjos més golejadors 

Tres espanyols, un italià nascut a Alemanya i un croat que va venir al món a Suïssa són els cinc centrecampistes més golejadors de la Lliga aquesta temporada. Dos d'ells, precisament els que tenen passaport estranger, Ivan Rakitic i Roberto Soriano, es veuran les cares aquest dissabte al Camp Nou. Els dos gols anotats al Bernabéu i el RCDE Stadium han permès al jugador del Barcelona entrar en el top 5 dels mitjos més realitzadors, encara que les seves vuit dianes estan lluny de les 12 que va aconseguir la 2013-2014, l'última al Sevilla. Soriano, autor de nou gols, ja ha superat els vuit de la campanya anterior amb la Sampdoria. Tant Isco com Pedro León, tots dos amb 10, ja han batut els seus millors registres en el futbol professional, mentre que Raúl García, també amb 10 (set a domicili), encara té tres jornades per mirar de superar els 11 que va anotar la temporada 2011-12, quan militava a l'Osasuna.

Malament a casa i a fora 

El Benito Villamarín, en un altre temps un dels camps on més dificultats trobaven els equips visitants per aconseguir la victòria, fa temps que va deixar de ser un fortí. Avui (en realitat, des de fa uns quants anys) és un dels estadis més assequibles per als rivals del Betis. Això explica els problemes del conjunt verd-i-blanc per completar una bona temporada, sense els sobresalts i les angoixes a què s'està acostumant la fidel afició bètica. En les seves tres últimes campanyes en Primera Divisió (2013-14, 15-16 i l'actual) el quadro verd-i-blanc ha perdut, encara que pugui semblar increïble, més partits dels que ha guanyat. Durant aquest període ha disputat davant el seu públic 56 partits. Va ser derrotat en 24 ocasions, va resultar vencedor en 17 i en 15 hi va haver un empat. El balanç és gairebé tan negatiu a casa com el que ha registrat a domicili: 10 triomfs, 11 igualades i 34 derrotes.

L'ensorrament grancanari 

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

De causar admiració allà on jugava a provocar la indignació i la repulsa dels seus propis aficionats, molts dels quals van abandonar les grades del Gran Canària en el seu últim partit quan faltaven més de 15 minuts per al final. La metamorfosi del Las Palmas és inexplicable a simple vista. Durant bona part de la Lliga va ser un dels que practicava més bon futbol. Mantenia, millorava fins i tot, el nivell d'exquisidesa assolit des de l'arribada de Quique Setién. Però quan va arribar el 2017 va començar l'enfonsament. De la vuitena posició que ocupava en la 17a jornada, amb 24 punts (a només set del quart classificat, l'Atlètic) al 14è lloc actual, amb un balanç al llarg d'aquest període d'11 derrotes, tres empats i cinc victòries. Molts seguidors del quadro insular creuen que si la Lliga durés cinc jornades més, el Las Palmas arribaria a tenir dificultats per eludir el descens.

El millor llegat de Voro

Tot i la importància d'haver aconseguit la salvació de l'equip sense passar angúnies, malgrat que quan es va fer càrrec de la plantilla la situació era molt compromesa (17è a la classificació, amb només 12 punts, els mateixos que l'Sporting, 18è a la taula), potser el més destacable de la tasca de Voro González com a entrenador del València serà la valentia que ha tingut per confiar en dos productes del planter del club: Carlos Soler i Antonio Latorre, Lato. No és gaire habitual que els tècnics s'atreveixin a apostar pels joves en els moments delicats. Tant Soler (20 anys), centrecampista de bona tècnica i ampli desplegament, com Lato (19 anys), lateral esquerre que defensa i ataca amb similar desimboltura, ja havien debutat amb el primer equip de Mestalla, però ha sigut Voro qui els ha donat continuïtat per demostrar que el València té en ells dos jugadors per a molts anys.