"No soc campió de res, vaig a divertir-me"

El redactor en cap de la secció Extra d’EL PERIÓDICO té una vida marcada per les curses al carrer. Les maratons de Barcelona, Estocolm, Sant Sebastià o Sevilla contemplen aquest 'runner' que demà es posarà en la pell d’un bomber. 

­—¿Quines són les seves sensacions a l’últim quilòmetre de la Cursa?

—L’últim quilòmetre es fa etern. Angoixa per arribar. Fa la sensació que corres poc. Estàs sol, sense gasolina. Et falta l’oxigen.

—¿Què fa en la pell del bomber? 

—Experimentar una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció. Quan ets a la cursa veure els bombers corrent és espectacular. 

—Equipats per sufocar un foc. 

—Sí, l’uniforme complet, la casaca, gruixuda i pesant, com els pantalons, el casc... El calçat canvia perquè les botes reglamentàries no serveixen. Són un pes extra de quilos, però la dificultat no està en l’excés sinó en la triple capa ignífuga, semblant a la dels pilots de F-1, que impedeix transpirar. Vas suant, agafes temperatura, ets un forn, 40, 50 graus. Et pots deshidratar molt ràpid. Aigua, necessites molta aigua...

—Tret de sortida,¿què es viu? 

—Tothom surt revolucionat, amb l’adrenalina al màxim. És una trampa, eufòria en l’arrencada i agonia al quilòmetre 10. Tot fa que surtis molt disparat. L’important és controlar el ritme des del quilòmetre u. Surts envoltat de bombers, uns 200, em sentiré una mica bomber.

—¿Té mètode de concentració?

–No hi ha mètode. El més horrible en una carrera són els cinc minuts abans, estàs allà esperant amb tota la gent, mirant contínuament el rellotge, mirant les pulsacions, intentant distreure’t perquè el temps passi i comenci d’una vegada la carrera. La concentració en una carrera popular és complicada.  

—Equilibri físic i mental. 

—S’ha de tenir en compte a quin nivell corres... Jo soc de cursa popular, m’ho agafo d’una altra manera, mai posaré el cor a un límit que no em compensa. Jo no soc campió de res.  Jo vaig a divertir-me.

—Pensa en algú, en alguna cosa... 

—Tota carrera és un somni. Vas tenint tota mena de sensacions. Són instants, impactes, imatges, del que et dona la mà, del que t’explica un acudit o del conductor que es queixa per l’embús. Són captures de pantalla que et tornen després.

—¿Correrà sol o acompanyat?

—Intentaré anar-hi amb alguns amics i amb la meva filla. Córrer amb ella em fa il·lusió. Em dona un punt d’energia. És tot mental, però funciona.

—¿Com batega Barcelona?

—Fantàstica. És brutal l'escalf de la gent. Et recolza, t’assisteix, criden el teu nom al veure’l al dorsal.

—¿Algun tram especial? 

—Un de molt perillós, la pujada del Paral·lel, cap al quilòmetre 3. Molt bonic de baixar, el de Via Laietana. Des d’Urquinaona veus la marea humana en aquesta Barcelona lluminosa.

—¿Quant pes perdrà?

—Uns dos quilos. És líquid que es recupera ràpid. Aniré ben hidratat.

—Córrer és de covards.

—No sé si fujo d’alguna cosa o ho persegueixo. Corro des dels 12 anys. A classe de gimnàstica ens obligaven a córrer i no ho he deixat. S’han de fer servir les cames per a alguna cosa més que posar-se o treure’s els pantalons. Córrer, caminar és boníssim. Jo corro per sentir-me bé.

—Va haver de demostrar als bombers que els pot acompanyar.

—El caporal Víctor Dobaño em va aconsellar provar-me a la cinta del gimnàs de la caserna de l’Escorxador. Ho vaig cobrir en uns 52 minuts. No està malament. Als 40 anys ho feia en 38 minuts. La 'marquitis' em va passar. Fa molt que no m’obsessiono.

—Bomber, periodista, professions creuades.

—La resposta fàcil: anem cremats. Mai sabem què passarà d’aquí un minut i hi haurà ocasions en què potser ens trobarem. En un foc o en una cursa. 

—¿Quan deixarà les curses?

—No ho sé. Cada vegada que acabo una marató m’ho plantejo. Després me n’oblido i torno a plantejar-me un repte.

Notícies relacionades

Corrent amb els bombers

La Cursa dels Bombers afectarà diumenge 35 línies de bus

—¿El pròxim?

—Córrer empenyent una persona en cadira de rodes. Vull que disfruti del moment que el públic t’aplaudeix i t’anima a seguir.