El caliu del públic, la calor del vestit

Córrer 10 quilòmetres al sol de maig amb el vestit complet de bomber no és poca cosa. És dur, molt dur, «però s’ha d’acabar com sigui. ¡Som bombers!», exclama David Sánchez Calderer, un dels més de 200 bombers que aquest any participen en la Cursa dels Bombers amb l’uniforme, i gairebé un centenar, amb les bombones d’oxigen. «El pitjor és la calor que vas agafant, perquè el vestit no transpira i fa pujar la temperatura com en un forn», explica el David, que avisa els neòfits: «amb el vestit, el mur està entre els quilòmetres 8 i 9».

    

Els més de 200 bombers (de Barcelona, la Generalitat, Aena, Andorra…), tots proveïts, es col·loquen just davant dels corredors d’elit, i surten uns minuts abans de donar-se el tret de sortida oficial de l’inici de la prova. «Hem de córrer sempre per la part exterior del circuit, per no destorbar quan ens agafin els corredors d’elit», insisteix Víctor Dobaño, caporal dels Bombers de Barcelona. I comença la Cursa dels Bombers…, amb un sol que aclapara.

    

Primer quilòmetre, a 4.59 i 134 pulsacions per minut. La sensació és de pesadesa (és lògic, portem més de 10 quilos extres), però no hi ha molèsties. L’adrenalina de la sortida hi ajuda.

    

Segon quilòmetre a 4.50 i 138 pulsacions. Aquest és el ritme previst (amb molt d’optimisme) per a la carrera. A veure si s’aguanta…

  

 Tercer quilòmetre i comença el patiment. 4.52 i 147 pulsacions. El Paral·lel fa pujada, sí, però amb vestit de bomber, en fa moltíssima més. «Hem d’anar amb compte», avisa el Javier, bomber d’Aena, que també afronta el quilòmetre tres i explica com va patir un cop de calor fa un parell d’anys per la qual cosa va haver de ser ingressat. «Anava bé en la carrera, però no controles la calor que generes i que no surt… Total, vaig superar els 50 graus i vaig caure… (per cert, al quilòmetre 8 i escaig); però això ja està superat i no deixa de ser una altra experiència», comenta, amb un somriure. Mentre el Javier explica la seva història, arriben per darrere els corredors d’elit, un grup que passa volant baix. La sensació quan et superen és que tu camines cap enrere.

    

Cinquè quilòmetre i, efectivament, és l’equador: la calor és aclaparadora, notes com corre la suor i baixa fins a deixar-te els mitjons xops. A més de les cames, el coll es comença a engarrotar pel pes del casc. El ritme cau a 4.52 i les pulsacions arriben a 150. Però sorprèn el contrast: un infern al teu interior i un paradís al teu voltant, amb milers de persones i runners animant-te, picant de mans, donant-te aigua…    

    

«El millor és com t’anima la gent quan corres. Et sents molt valorada», confirma Míriam Galisteo. «És la primera noia que va passar les mateixes proves físiques d’ingrés que fem nosaltres», apunta molt ufanós un dels seus companys. Efectivament, deu ser forta, perquè corre amb el vestit i la bombona d’oxigen (uns 20 quilos en total). «Però aquest any acabaré, tot i que no m’he pogut entrenar gaire», se sincera la Míriam.

    

I aquest és l’objectiu, acabar, però al quilòmetre vuit ja hem arribat a la fase d’agonia: 5.12 i per sobre de 150 pulsacions. Hem d’abaixar el ritme, però la gent t’empeny, els corredors t’animen i la María (la meva filla) em marca el ritme. Així, és impossible no acabar.

    

Al quilòmetre 8 (5.13 i 148 pulsacions) recollim un bomber sense alè, ajupit al marge. «¡Vinga, que ja hi som, posa’t al meu ritme lent i arribarem!». S’anima, s’enganxa i baixa Via Laietana colze a colze. «Gràcies per ajudar-me, ja estava enfonsat», diu amb un somriure. Sí, sempre somriuen, no hi acostuma a haver rictus de patiment en cap d’ells, malgrat el gran esforç.

    

Quilòmetre 9 i baixes a 4.49 i puges a 155 pulsacions. I somrius. No hi ha cap raó física, tot és mental: els espectadors et busquen la mà per xocar-la en aquest últim tram de la carrera i et donen la gasolina que et falta. I travesses la meta i t’oblides de l’agonia. ¡Està feta!

Notícies relacionades

Corrent amb els bombers

"No soc campió de res, vaig a divertir-me"

    

Entren més runners darrere i et donen cops a l’esquena i et segueixen animant i un fins i tot t’abraça i et dona les gràcies «pel que feu». Al marge de la –dura– experiència de córrer com un bomber, queda la gratificant constatació, viscuda en primera persona pels carrers de Barcelona, de l’apreci i el gran reconeixement social que tenen els bombers. És per somriure.