25 anys d'un dia especial

Apareix poc, però l'ocasió valia la pena. La celebració dels 25 anys de Wembley, on el 20 de maig de 1992 es va situar el punt culminant d'un mandat de 22 anys (1978-2000). Va aparèixer Josep Lluís Núñez per tornar el seu nom a les pàgines d'esports i fugir de les de tribunals en què va sortir per la condemna judicial a la qual va ser castigat per haver subornat funcionaris d'Hisenda.

Núñez va tornar a rebre abraçades del barcelonisme que es va reunir a la convocatòria del club per commemorar una data tan emblemàtica. «Vaig sentir que era irrepetible», va rememorar l'expresident quan José Ramón Alexanco va aixecar el trofeu. «Un moment inoblidable» per a Núñez perquè significava la conquista de la primera Copa d'Europa, fins llavors esquiva, amb dues finals perdudes: Berna (1961) i Sevilla (1986), quan ell ja era president.

DEUTE MORAL / I 25 anys després José Mari Bakero, el «comissionat» del Barça per reunir a tots els seus companys en la festa del 10 de juny, es va tornar a emocionar. El centrecampista amb prou feines va poder contenir l'emoció al reviure les seves vivències al Dream Team (1988-1996) a l'Auditori del Camp Nou. «És un dia especial però falten gairebé tots els meus companys», va dir, trobant a faltar, entre les cares conegudes del barcelonisme, les dels que es vestien i es dutxaven amb ell al vestidor.

Tot just hi haviab Mariano Angoy i Urbano Ortega, Carles Rexach (segon entrenador), Txema Corbella (utiller) i Jaume Langa (fisioterapeuta). «Tinc un deute moral amb els meus companys perquè vaig ser l'únic privilegiat que vaig rebre un homenatge», va reconèixer Bakero, abans de glossar l'impacte que va suposar el viatge de Sant Sebastià i la Reial Societat a Barcelona i el Barça.

El rondo, la col·locació, la pilota, Johan, la competició, El Montanyà, la pressió, Charly, Wembley, el joc de posició, Benfica, Bruins, Madrid, Txiki, Ronald, córrer, disfrutar, Vilda..., paraules, conceptes, persones que descriuen una gloriosa etapa va pronunciar Bakero amb veu insegura mentre multitud de records reapareixien al seu cap.

Notícies relacionades

Ni Romário, ni Ronaldo, ni Rivaldo, ni Ronaldinho, ni Neymar… Raphinha, el brasiler més golejador de la història de la Champions

Vingegaard assaja la crono per equips del Tour a BCN

ELS CAMPIONS DEL MÓN / Bakero no va citar el terme «entorn». Això ho va fer Núñez, sense delimitar-lo ni precisar si es referia a l'ambient barcelonista o a la influència del Madrid en els estaments. «Al Madrid el vam superar, el Barcelona era el model que els clubs necessitaven perquè el futbol espanyol tenia molts problemes». Potser per això el dirigent va qualificar de «dur» el seu llarg mandat (1978-2000). No ho va ser menys aquella setmana prèvia a la final amb la Sampdoria, en què fins i tot va dimitir «per treure pressió a l'equip i que pensés només a guanyar».

El triomf de Londres va ser , segons el seu parer, «la confirmació de la realitat d'un projecte», el del Barça, que amb el pas dels anys ha aconseguit, segons Núñez, que «set jugadors del planter s'hagin proclamat campions del món, cosa insòlita». És a dir, el que va passar el 2010, una dècada després de la seva marxa, després de les presidència de Joan Gaspart, el seu delfí i successor, i durant el mandat de Joan Laporta, quan l'Espanya campiona a Sud-àfrica va alinear Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i Pedro.