Pablo Carreño: "Li dono molt de mèrit al que estic fent"

En una de les edicions més boges de l’Open d’EUA hi ha un element de seny: Pablo Carreño Busta (Gijón, 1991). La lògica i la raó diuen que és el moment que el món del tennis descobreixi un noi de 26 anys tan complet com desconegut per al gran públic. Amb la semifinal d’avui amb el sud-africà Kevin Anderson (22 h), la seva primera en un Grand Slam, té l’oportunitat de donar-se a conèixer.

    

-¿Ja s’han assentat les sensacions d’haver arribat a la seva primera semifinal d’un gran?

-En el moment en què va passar estava molt emocionat, amb prou feines podia controlar els meus sentiments. Ara ja estic una miqueta més tranquil, menys eufòric, més calmat. Ho veig com el que és: una cosa molt important per a la meva carrera, molt difícil d’aconseguir. Dono molt mèrit al que estic fent.

-¿Hi ha nervis?

-Nervis no. Fa molts anys que lluito, perquè això no ha sigut gens fàcil ni ho serà en els pròxims anys, però el que sento és orgull per tot el que estic aconseguint. Estic contentíssim no només per mi, també per la meva família, que els tinc molt lluny des dels 15 anys, i per tota la gent que m’ha recolzat i ha ajudat.

-Va començar jugant quan era un nen amb les seves germanes.

-La meva germana gran va ser la primera que va començar a jugar a la família i jo, el germà petit, doncs a fer el mateix que ella. M’agradava molt, però mai vaig pensar en el tennis professional. Era fer esport.

-El seu pare és arquitecte, la seva mare cardiòloga. ¿Pensava en aquella època seguir els seus passos?

-Jo estudiava, treia bones notes i hauria anat a la universitat, hauria estudiat una carrera amb alguna cosa més relacionada amb la feina del meu pare que no pas amb la de la meva mare, perquè a mi la sang no em fa gaire gràcia. Però va anar així. La federació em va donar l’oportunitat d’anar a Barcelona i després de pensar-s’ho molt els meus pares m’ho van deixar fer. A la meva mare li costava més deixar que me n’anés tan aviat.

-¿Com recorda aquells anys?

-Els primers anys a Barcelona van ser molt durs, sobretot els primers mesos. Necessitava molt la família. Recordo que trucava molt als meus pares, de vegades estava molt trist, molt sol. Quan record tot allò dono molt valor al que estic aconseguint.

-Després l’entrenava Javier Duarte.

-Vaig començar a treballar amb ell i les coses van anar molt bé, el meu nivell va pujar molt i sobretot la meva manera de ser a la pista va canviar. Vaig passar de ser un júnior a ser més professional, vaig anar madurant, i Dudu em va ajudar moltíssim sobretot a nivell mental dins de la pista i a nivell tàctic.

-¿Com es canvia la mentalitat?

-Al final ho canvies pràcticament sense adonar-te’n. El més important és treballar al 100% en els entrenaments, perquè com més bé entrenes, més bé competeixes. Es tracta també de fer cas a l’entrenador, que si l’has triat és per alguna cosa. Però jo ja sé què he de fer, no és com quan tenia 18 anys, que no sabia ben bé de què anava això. I a mesura que jugues partits i arribes a rondes finals, evoluciones mentalment i t’enforteixes.

-¿Com afronta la semifinal amb Anderson?

-Vaig jugar amb ell fa un mes a Mont-real i vaig perdre però crec que serà un partit diferent pel lloc i pel momento. Aquell va ser el meu primer torneig després de la lesió. Ara ja vinc amb el ritme suficient.

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

-Si el guanya i entra a la final podria aconseguir el seu primer gran. ¿Hi pensa?

-No ho sé. Això no m’ho he plantejat. Guanyar Anderson potser sí que ho he pensat però guanyar també el torneig, fins aquí encara no hi he arribat.