Nandu Jubany cuina el seu propi Dakar

No és un cuiner que pilota, és un pilot que cuina. Abans de cremar-se amb l’oli bullint o tallar-se amb el pelapatates, es va destrossar el genoll esquerre, tot, sencer, ossos, nervis, lligaments encreuats, el que vulguin, quan tenia poc més d’11 anys i anava per a campió de cros. I dels bons.

Independentment de com li vagi en l’aventura sud-americana on pilotarà una poderosa KTM, que li ha recomanat el seu amic bicampió Nani Roma, el cert és que Nandu Jubany, una estrella Michelin amb Can Jubany, funciona amb rius de gasolina al cos en lloc de sang cosa que, potser, també ha contribuït a fer que la seva passió pels fogons sigui tan explosiva i contempli tot tipus de vincles des del seu racó favorit. Des de Calldetenes fins als seus tres restaurants a Singapur (Foc, Foc Sentosa i Pim Pam Foc), passant per alimentar els 450 treballadors de Massimo Dutti, a Tordera, servir sopars per a 1.000 comensals o un banquet privat per a dos a casa seva, la de vostè, o albergar hostes distingits al seu bufó Mas Albereda, de Sant Julià de Vilatorta, sense oblidar les barres energètiques saborosíssimes que ha creat «fart de prendre productes energètics immenjables després de fer exercici» a la seva companyia Gastronomy Sport, associat al seu nutricionista Toni Solà.

Mentre explica les raons de la seva tremenda i apassionada aventura («massa perillosa, potser, per a la meva edat, però no per a la meva motivació, les meves ganes i el meu dur entrenament»), li truquen del Mas d’Osor, al costat de Viladrau, «que ja ha arribat aquell procto», li envien un whatsap d’un plat creat al Serrat del Figaró, on hi ha el Jubany Events, que serveix 60.000 àpats a l’any, li telefona un amic per demanar que l’enxufi a El Convent de Blanes i hi ha qui li pregunta si Can Carlitos, de Formentera, encara és seu. I, sí, ho és.

No hi ha ningú a la casa, enganxadeta a Can Jubany. O si hi són, que hi han de ser, no apareixen. La Lola, la Greta i el Gas, els tres gossos del Nandu, han decidit instal·lar-se, cada un en un posat diferent (sembla mentida les maneres que tenen els gossos d’asseure’s i inclinar el cap mentre t’analitzen). Al garatge hi ha, sí, diverses màquines de matar, de dues i de quatre rodes. Tapat amb una funda preciosa sembla que hi ha un Porsche. O potser és un Ferrari. Unes quantes motos. Més cotxes. No enganya, no, aquest cuiner, que assegura poder disfrutar del seu hobby i entreteniment preferit «gràcies al fet que tinc la dona més excepcional del món» (Anna Orte), quan diu que seria l’home més feliç del món (¡mentida!, ja ho és) si, el 19 de gener vinent, quan el Dakar-2018 s’acabi a Córdoba, ell aprofités el dia del seu aniversari (47) per destapar cava català i celebrar amb els seus ser un dels supervivents del ral·li.

S’ha de tenir molt de coratge per arribar on ha arribat Jubany. Molt. I no perquè al destrossar-se el genoll quan era petit es va haver de recloure a la cuina d’un dels tres restaurants familiars, cosa que va fer que és convertés als 18 en cap de fogons de tots tres, no, sinó per mantenir viva la passió per les carreres envoltat, això sí, d’amics que l’injecten combustible per galons com Nani Roma, Àlex Crivillé o Mia Bartolet, que, fins i tot, treballa com a cap de manteniment a la companyia Jubany, que té 150 treballadors.

Cos amb moltes lesions

Perquè el Nandu sap que córrer el Dakar és tot un repte i un perill enorme. Ho sap ell i ho ha patit el seu cos, apedaçat per tot arreu: canell esquerre reconstruït pel doctor Xavier Mir després d’estavellar-se al Marroc, les dues espatlles trencades corrent a Abu Dhabi per aconseguir la classificació d’aquest Dakar, les costelles protegides amb esparadraps (encara ara), turmells trencats, el quàdriceps de la cama dreta destrossat…, però ell continua al peu del canó, donant-ho tot cada dia, de set a nou del matí, de la mà de Jaume Palau (el seu entrenador), Marc Codina (el seu físio) i Santi Tona (el seu mecànic). I, després, a cuinar.

Però, oblidin-ho, l’aventura del Nandu té truc. S’emporta la seva caravana al Dakar, conduïda ¡alerta! pel seu peixater, Llorens Mas, que es paga els 18.000 euros que costa anar al Dakar per assistir el seu amic, mentre que el seu camioner serà un altre col·lega, Xavi Pedrós. «Farem la millor pasta del campament ¡se’n lleparan els dits!», fa broma Llorens, que acaba d’entrar al restaurant amb la més espectacular caixa de gambes que he vist en la meva vida. N’he vist poques, sí. «Tu pots riure-te’n, però vull intentar fer-me el meu menjar, encara que sé que no serà fàcil. Només et diré que la Laia (Sanz, la campioníssima del Dakar) està esperant els meus entrepanets de pernil i llonganissa, que són els mateixos, ¡t’ho dic jo!, que, el gener passat, van convertir en guanyador del ral·li l’anglès San Sunderland».

Com poden comprovar, Nandu Jubany ho fa tot en família. Tot. Des de cuinar, fins a dirigir restaurants, servir càterings o córrer el Dakar. «Si pots fer la vida més agradable als teus, ho has d’intentar; si els pots donar feina, ho has d’intentar; si valen, com valen ¡i molt!, millor envoltar-te de tots els teus. I, sobretot, si hem de treballar 14 hores al dia, fem-ho entre rialles».

El Nandu no dorm. No apaga mai el llum de la seva tauleta de nit abans de la una de la matinada sigui on sigui del món i el despertador sona a les 06.30. «No seré el pilot més veloç del Dakar, d’això n’estic segur. Tampoc seré el guanyador en la meva primera participació ¡només faltaria que arribés el que fa macarrons i guanyés! Però soc, segur, el que més ben entrenat està per dormir poc, o no dormir. En això, el campió soc jo». Jubany espera no patir la síndrome d’Estocolm, és a dir, no vol enamorar-se, més, del Dakar. El vol córrer com a repte, acabar-lo com a somnii celebrar-ho. I no tornar-hi. «Diuen que enganxa, però jo no puc repetir. Tinc una dona meravellosa, uns fills fantàstics, un negoci atòmic i moltes famílies depenent de les meves bogeries. No, no hi tornaré. No hi puc tornar».

Imitar als seus ídols

El Nandu va al Dakar gastant-se les seves vacances. Can Jubany, la casa mare d’aquest tinglado del qual penja l’estrella Michelin, que haurien de ser dues, o això diuen els que hi entenen, tanca de l’1 al 20 de gener i la maratoniana carrera es corre del 6 al 19, vaja. No se sap què en pensen els seus fills Eudald, de 18 anys, Gil (13) i Lluc (9), però vist l’enrenou que organitzen els seus gossos, la Lola, la Greta i el Gas a la casa, molt contents que el papa corri un ral·li de tant risc no ho deuen estar. Si per al Nandu, l’heroïna d’aquesta vida és l’Anna, per als xavals és possible que el papa es converteixi en el seu heroi després de la nit de Reis.

«Jo no volia ser cuiner, jo volia ser pilot. Jo hauria matat per ser el Nani (Roma), l’Àlex (Crivillé) o protagonitzar les salvades que fa el Marc (Márquez) a 300 km/h. No vaig ser mai un bon estudiant, em vaig esforçar a la cuina, tenia, cert, passió pels fogons, he trobat la gent ideal per viure i experimentar la meva professió, però el que vull ara és acabar el Dakar», insisteix el Nandu, que agraeix a tots els que l’han ajudat a construir el seu somni, especialment al Nani i la Rosa Romero, la seva dona, que correrà el seu vuitè Dakar.

«¿El ral·li? No tinc ni idea de com m’anirà. Suposo que la mateixa carrera et va posant al teu lloc ¿no? El que vull és experimentar, en solitari, aquest repte. Després, si he de córrer amb el meu grupet i hi ha la Rosa, encara millor», assenyala Jubany, que recorda haver exercit, durant anys, de llebre de Nani Roma quan el de KTM preparava el Dakar. «M’enviava davant seu a les pistes on s’entrenava per si apareixia un tractor o un animal, perquè me’l mengés jo i no ell».

Acabar sa i estalvi

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

Les seqüeles que té el Nandu al cos són la prova que demostren que Jubany sap que el Dakar, l’autèntic Dakar, no és el que surt a la tele a través d’aquelles bucòliques imatges de dunes. «És una carrera molt perillosa, molt. Quan practicava cros o enduro aquí, fins i tot quan competia en els meus anys de joventut, et podies, certament, fer mal, però no et mataves ni corries perill de quedar-te invàlid. Al Dakar, sí, al Dakar et pots matar».

I, en aquest sentit, el Nandu es coneix i es tem. «Les motos d’ara són la repera, de veritat. T’ofereixen tantes prestacions, et transmeten tanta confiança, acceleren i frenen tant, s’aguanten tant, que t’inciten a córrer més del que hauries de córrer. Ja no et dic en mans d’algú com jo, que vol ser pilot sense ser-ho i creu estar capacitat per competir al més alt nivell. M’he preparat molt bé, vaig en moto des de petit, estic il·lusionat, però he de ser prudent. Sobretot, pels meus».