Kenya, millor terra que tartan

dos xinesos fumen enmig del fang en un dels encreuaments més concorreguts d’Iten, la meca de l’atletisme kenyà, a l’oest del país africà. El tabac i la indumentària revelen que, a diferència d’altres forans que ronden per la zona enfundats en roba esportiva fosforescent, els asiàtics no s’han desplaçat fins allà per entrenar-se en altitud, portar l’espartana rutina local de preparació per a les carreres, ni per prendre nota de la dieta rica en carbohidrats, que solen comptar-se com alguns dels secrets de l’èxit de Kenya en les proves de fons de tot el món. Ells hi són per un altre negociat: unes obres.

Com ells, milers de xinesos s’encarreguen d’ampliar les infraestructures kenyanes, i un compatriota que condueix una excavadora que no para quieta ni un minut en aquest mateix encreuament n’és un més. Aquest projecte en particular, diuen, consisteix a portar l’asfalt des d’Iten fins a la localitat de Nyaru, a una mica més de 50 quilòmetres al sud per un camí de terra penjat del penya-segat de la Vall del Kerio. I el que hauria de ser motiu d’alegria perquè facilita les comunicacions en un entorn rural és, no obstant, una raó per a l’empipament dels habitants més il·lustres de la regió: els corredors.

«¡A aquest pas ens acabarem entrenant en asfalt, com els etíops!», lamenta amb desdeny Florence Kiplagat, explusmarquista mundial de mitja marató, guanyadora de les últimes quatre Mitges de Barcelona i habitual als podis de Berlín, Londres i Chicago.

Un estadi amb encant

Els diners que els atletes aconsegueixen amb les seves victòries en les carreres de tot el planeta s’acaba invertint en aquesta regió, i han sorgit hotels, centres d’entrenament, i amb ells molts llocs de treball per als locals, sobretot per atendre l’anomenat turisme esportiu: milers d’estrangers que van a l’epicentre de l’atletisme mundial per desentranyar les claus de la superioritat kenyana hi deixen els seus diners. Tot això ha provocat una sèrie de canvis que per norma general són acceptats amb gust pels indígenes i contribueixen a fer que Iten sigui un pol de desenvolupament a la Kenya rural. Però l’augment de carreteres i, amb això, el trànsit cada vegada més freqüent i ràpid dels cotxes, sembla una línia vermella que els atletes no volen travessar. «Cada vegada hi ha més carreteres i ens n’hem d’anar més lluny a entrenar-nos», insisteix Kiplagat, una habitual dels camins circumdants a Iten.

No obstant, el més dolorós per a locals i forans és la desaparició de l’Estadi de Kamariny, una espècie de temple de l’atletisme més bàsic amb un encant irresistible. Inaugurat el 1958 per la reina Isabel II quan Kenya encara era una colònia, es componia d’una pista de terra de 400 metres (una mica més llarga que la mida reglamentària, en realitat), una graderia de fusta i xapa feta malbé per les pluges, el sol i el pas del temps i uns caixons artesanals com a podi per culminar la multitud de competicions que s’hi organitzaven.

Una pista moderna

De manera molt més habitual, al desballestat Kamariny s’hi anava a entrenar velocitat: la ubicació en altitud era fabulosa, a prop del poble, per la qual cosa qualsevol hi podia anar amb facilitat. El feien servir per a aquesta finalitat supercampions com Wilson Kipsang, Abel Kirui o la mateixa Florence Kiplagat. Ben aviat, serà un estadi modern amb pista de tartan per cortesia del Govern: el 27 de juny del 2017, el vicepresident del país, William Ruto, va anunciar el desemborsament de l’equivalent en xílings kenyans a gairebé 1,6 milions d’euros per demolir el vell estadi, aixecar-hi una instal·lació nova, moderna i que, en opinió de les autoritats, serà una revolució per a l’atletisme local. Un altre cop, tot podria ser una gran notícia si els atletes preferissin el tartan a la terra com a superfície per córrer.

El prestigiós entrenador irlandès Colm O’Connell, a càrrec d’alguns dels corredors més brillants del país, com David Rudisha, expressa la pena per la desaparició de Kamariny i creu que tindrà conseqüències negatives per als estrangers i per als locals. «Els estrangers no venien a Iten a entrenar-se i prou. Venien a Kamariny: ¡era un estadi mític!», comenta el preparador, arribat a Kenya com a missioner als anys 70.

«Els estrangers no venen a Iten a entrenar-se en tartan; venien a Kamariny», secunda Sylvia Kibet, bronze en 5.000 metres a Pequín 2008 i subcampiona mundial de la distància el 2009 i el 2011. «En tartan es corre més ràpid. Potser pots rebaixar el teu temps alguns segons, però jo prefereixo preparar-me als camins», apunta l’atleta. Diversos corredors de menys categoria consultats són de l’opinió de Kibet i s’inclinen pels camins com a manera de desenvolupar més resistència muscular.

A Tambach en ‘matatu’

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

«Totes aquestes carreteres i això de Kamariny no ens beneficia als atletes. Són assumptes polítics», es queixa Florence Kiplagat. «Li vam demanar al Govern que, si volia tirar Kamariny, fes una pista de terra a l’esplanada a tocar del mercat, però no ens han fet cas», afegeix. «Ara, quan es vol fer velocitat, ens n’hem d’anar a altres pistes de terra més llunyanes, com l’estadi de Tambach (a 12 quilòmetres d’Iten). Això suposa unes despeses de desplaçament que no tots els atletes es poden permetre». «Un dia –recorda la fondista– uns atletes van anar a Tambach en matatu», nom que es dona a Kenya als populars minibusos de transport col·lectiu. «A l’acabar la sessió, estaven esgotats. A més, no tenien diners per pagar el matatu de tornada a Iten i els el vaig pagar jo».

Amb aquest desenvolupament de la zona, Kenya s’arrisca a perdre un dels components de la seva poció màgica per fabricar campions: un entorn dur i sense cotons.