Fam de gol a casa de Luis Suárez

Entrar en un restaurant uruguaià 48 hores després de l’extracció d’un queixal és el més semblant a arribar al Mundial amb una distensió en el lligament lateral intern. O després de compartir un ascensor o competir en una carrera de sacs amb Sergio Ramos. És tant la fam, de gol i de milanesa, que un es planteja jugar infiltrat.

Una cervesa podria servir per afrontar l’Uruguai contra Egipte a casa de Luis Suárez, on s’ofereixen empanades caprese, entranya amb patates o El Pistolero: un entrepà de pollastre arrebossat amb tomàquet i ou dur. No és que prepari mate amb ell sovint en calçotets i em permeti obrir la nevera de casa seva, sinó que estic en un dels seus restaurants. És complicat no clavar-hi mossegada en aquestes ofrenes al Chalito, el local que va obrir a la rambla de Catalunya el novembre de l’any passat. Després de la meva operació maxil·lofacial recent fins i tot em fa mal recordar la mossegada a l’espatlla de Chiellini del Mundial al Brasil. Aquesta escena que, al seu torn, feia pensar en els supervivents de 'Viven’, l’equip de rugbi uruguaià que va haver de practicar el canibalisme per sobreviure a 4.000 d’altura i 40 sota zero als Andes, al costat del volcà Tinguiririca.

“¡Uruguaià! ¡Uruguaià!”, cantaria per distreure la gana d’empanada i gol, si no fos perquè dir-li això a Lucho aquí, amb 200 uruguaians amb capa de bandera i pintures de guerra celeste, seria gairebé tan absurd com posar-me a animar l’àrbitre o cridar taxi en una parada plena de cotxes grocs i negres. Encara que també és cert que Godín, conegut com ‘el Faraón’, juga avui entre egipcis. Canten l’himne nacional, aquest que l’orquestra no va saber tocar quan l’Uruguai va guanyar, contra tot pronòstic (allò hauria enfonsat totes les casa d’apostes), a la final de 1950 a Maracanà.

Amb gana de capibara, el rosegador gegant de les planures de la pampa, sota al menjador del soterrani, bancs de fusta i terra amb aparença de rajola hidràulica, mentre es disputa el partit a Iekaterinburg. Egipte embalsamat al darrere, com un joc de bitlles estàtiques al seu camp, amb Salah, que està d’aniversari però encara tocat després del seu frec a frec amb Ramos, amb mirada malenconiosa a la banqueta.

L’equilibri de l’uruguaià

És difícil no estimar l’Uruguai. Pel seu passat de maracanazo, per la seva condició de David matagoliats, per donar aquesta quantitat de cracs amb una població de tres milions i mig i pel seu expresident Mújica: “Dic el que penso, mala sort”. Va dir Bielsa de l’uruguaià que representa l’“equilibri, el sentit comú, la sinceritat, la modèstia”. I és cert. L’orgull de l’Uruguai, com aconsellava George Eliot a Middlemarch, serveix perquè no et facin mal i no per fer-lo. “Som humils. Per jugar amb nosaltres cal tenir-les molt grans, però no direm mai que les tenim més grans que ningú, com fan alguns dels nostres veïns,” diu Rodrigo, casat amb una catalana i avui enfundat a la seva samarreta amb el 10 de Forlán. El seu entrenador, un mestre d’escola de 71 anys, Oscar Tabárez, és la prova del seu caràcter: “Els inicis sempre em generen por i els finals, tristesa”.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Menys aquest. Juan, Pablo, Nacho, Santiago demanen glops i empanades “del que sigui” i besen les seves samarretes vintage de la selecció el 1950. Els seus cants van tots de ser celeste i de tornar cap a casa. Quan es guanyen un parell dels primers mundials, sempre sembla lògic guanyar l’últim. Estan de parada tècnica al seu camí de Rússia i van estudiar a la mateixa escola de Salto que Cavani i dibuixen mentalment la trajectòria de la falta que xuta. En el 89, després de diversos errors de Suárez, a qui ningú no s’acostuma a veure vestit de blanc, s’eleven Godín i Giménez, les dues torres de lAtlètic, i el segon remata gol. Em demano una empanada de carn mentre la resta d’uruguaians beuen cerveses.

Unes 24 hores abans havia visitat Mario, probablement el segon uruguaià més cèlebre d’aquesta ciutat, que regenta una pizzeria al carrer de la Cera, la meca de la rumba. Escriptor i filòsof pitagòric, també erudit en temes maçònics, em va dir dues coses: que no veuria el partit perquè no tenia tele i que no era necessari, “perquè l’Uruguai guanyarà igualment”. Savi, com sempre.