Mèxic es menja una quesadilla alemanya

Un pot ser ateu, fins i tot no especialment supersticiós, però quan arriba el Mundial tenir la prudència de col·locar a la seva barra un tequila Herradura, una ampolla de mescal Creyente i una verge de Guadalupe.

L’altar en qüestió presideix la cuina americana de Juan Pablo Villalobos, culer mexicà i novel·lista universal, que obre les portes de la casa on et podies fer un fart de quesadillas per al partit amb Alemanya. Fa unes hores em va filtrar l’alineació de la seva selecció: a la porteria, Padre; a la línia defensiva: Nuestro, Que, Estás, En El i Cielo. I així fins a completar l’oració d’onze. En aquest acudit que circula per milers de grups de Whatsapp mexicans batega l’ànim hipocondríac amb què s’enfronten (amb el que qualsevol s’enfronta, en realitat) a Alemanya.

“El futboler mexicà és pessimista, però sempre amb humor”, explica. Un voldria apel·lar a la seva poètica. Dir-li que es compleixen 50 anys del maig del 68. Que cal demanar l’impossible. Que ell mateix va escriure una novel·la en què el fill d’un narco demanava un hipopòtam nan de Libèria. On el narrador afirmava: “Els realistes són persones que pensen que la realitat no és així com tu penses. ‘S’ha de ser realista’ és la frase favorita dels realistes”. Que no cal ser tan realistes.

Aquell Mundial del 86

Però el cas és que Alemanya els va expulsar en el Mundial que van acollir el 1986, i això no és fàcil de superar. De fet, en aquell campionat jo n’esperava més, dels seus. M’havia acostumat a patir els gols i les tombarelles acrobàtiques d’Hugo Sánchez al Madrid, de la qual cosa vaig deduir, en bona lògica, que Mèxic era un circ. Que la resta dels seus compatriotes, que jo desconeixia, celebrarien els gols empassant-se sabres, escopint foc, fent malabars amb les pilotes Azteca, despenjant-se de trapezis. Sánchez va fer un sol gol, però un sempre guarda afecte a la primera noia que li agrada i també a la selecció del primer Mundial que va viure, als sis anys.

Mateo, fill de Juan Pablo, que avui vesteix una samarreta de Mèxic firmada per Francisco Palencia, és un analista d’una empatia lúcida lliure de presumpció. D’André Gomes diu que tothom se’n riu, però que és l’únic que juga amb Messi i amb Cristiano. “El que vull o el que crec”, diu, quan se li pregunta pel resultat del partit amb les torres teutones. 

I, no obstant, tot i que es podria esperar que aixequessin un mur defensiu, i no precisament obeint Donald Trump, els mexicans piquen com quesadillas especiades des del primer moment. Fins que Chucky Lozano marca un golàs en el minut 35. “Gooool, pinches alemanes hijos de la chingada!!!”, tuiteja, molt temperadament, Villalobos. Això passa a deu minuts del descans. Una aturada que Villalobos i el seu amic Jorge aprofiten per celebrar-ho amb mescal i tequila. “Millor ara –diu Jorge–. Pel que pugui passar”. Quan s’embotellava en els seus solos més eufòrics, el pianista de jazz Fats Waller solia cridar: “¡Dispareu-me ara! ¡Dispareu-me mentre soc feliç!”. Una cosa així passa en aquests moments. Villalobos rep missatges en què els seus compatriotes demanen que el Mundial acabi aquí i ara. També un del seu germà germanòfil, amb una samarreta alemanya i amb els seus fills vestint la verda de la Tri.

Entre riure i plorar

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Ni tan sols és histriònicament agònica tota la segona part, amb els alemanys deambulant com Panzers malenconiosos i amenaçant només una mica. L’altar contempla el miracle quan xiulen el final i Andreia, la dona de Villalobos, brasilera, xoca mans amb els presents. Al cap d’una estona, Mateo es posarà la samarreta del Brasil i tot començarà de nou. Lineker, per una vegada no tenies raó: el futbol no és un joc d’11 contra 11 en què sempre guanya Alemanya. Visca Mèxic, bastards.

Deia Vonnegut que, contra la por, entre riure i plorar, preferia el riure, perquè així no s’ha de passar el pal de fregar després per eixugar les llàgrimes. Villalobos el passa ara per netejar les cerveses vessades per l’eufòria.