Tabárez, l'emblema silenciós de la 'celeste'

“Fer un bon Mundial és arribar el més lluny possible, i això passa per guanyar partits”, diu Oscar Washington Tabárez. L’Uruguai ja està en la segona fase i el seu entrenador, a mesura que s’avança de puntetes, evita l’histrionisme i la grandiloqüència. Recolzat en dues crosses a causa d’una malaltia neurodegenerativa, ‘el Maestro’, com l’anomenen per un passat docent, dirigeix amb temprança des de la banqueta. Tabárez funciona com el revers exacte del seu col·lega Jorge Sampaoli. No els separa un riu, el de la Plata, sinó un oceà incommensurable.

Tabárez és un emblema silenciós de la ‘celeste’. Amb altes i baixes, passet a passet, lluny de les càmeres i la vel·leïtat, ‘el Maestro’, als 71 anys, sorprèn a tothom. Quan va dirigir per primera vegada el combinat, el 1990, va ser eliminat a vuitens per Itàlia. Hi va tornar el 2006 i no li van faltar crítics que el consideraven antiquat. Quatre anys més tard, a Sud-àfrica, l’Uruguai va assolir el quart lloc.

Els integrants de l’equip van ser rebuts al seu país com inesperats herois. La FIFA el va premiar com el millor entrenador. L’any següent, va guanyar la Copa Amèrica que va organitzar l’Argentina. A Brasil 2014 es va acomiadar també a vuitens, convençut que tindria una nova oportunitat de gestionar un grup amb diverses estrelles –Suárez, Cavani, Godín– sense fer molt soroll. 

Les samarretes del Wanders i Bella Vista

De Montevideo, nascut el 1947, va ensenyar a diverses escoles dels barris populars de la capital uruguaiana. “La primera vegada que vaig anar a una escola de pocs recursos vaig veure una nena que va treure la pell a un plàtan i la va tirar a terra. Em vaig apropar per dir-li que allò havia d’anar a la paperera, però en l’intent va aparèixer una altra nena que va agafar la pell i se la va menjar”.

També va jugar a nivell professional. Era lateral dret. Va vestir la samarreta del Wanders i Bella Vista. Es va retirar el 1978. “Vaig acabar com a futbolista sense cap peso estalviat. Vaig passar per molts clubs petits. Em va arribar per comprar-me una caseta”. Dos anys més tard va començar a dirigir els juvenils de Bella Vista. El 1987 ja parlaven d’ell a les portades dels diaris. Aquell any va guanyar la Copa Libertadores d’Amèrica amb Peñarol. Després, el 1992, va ser campió amb Boca Juniors a l’Argentina. Va passar pel Milan, el Cagliari i el Reial Oviedo, però no va poder reeditar els èxits.

El 2006, va retornar a la selecció d’un Uruguai a la deriva i va posar una condició: s’havia de treballar intensament amb el planter, donar una perspectiva al combinat. El Frente Amplio (esquerres), que estava al Govern des del 2004, li va garantir aquesta possibilitat. El ministre d’Esports Héctor Lescano va dir que, amb Tabárez, el futbol d’un país que havia guanyat dos mundials i que vivia immers en la nostàlgia d’un temps irrecuperable, es preparava per a “un bany amb esponja i sabó”. ‘El Maestro’ va considerar que era indispensable formar les noves generacions amb criteris que superessin la mera exaltació de la “garra”. 

S’havia de desterrar una imatge internacional que considerava “exagerada” sobre els uruguaians i que quedaven encasellats sota el rètol de “colpejadors, tramposos”. Es necessitaven valors tècnics i ètics diferents. La ‘celeste’ va adquirir un protagonisme diferent en els mundials juvenils. "Una de les coses que jo sento com a èxit és que s’hagi valorat l’equip fins i tot en la derrota. Crec que aquest canvi el van fer els joves”.

Des de fa anys, pateix la síndrome de Guillain-Barrè. Es tracta d’un trastorn neurològic que afecta el sistema nerviós perifèric i debilita la motricitat. No va ser fàcil. Un poema de Teresa de Calcuta va tenir en ell l’efecte d’una il·luminació. Com si l’hi haguessin escrit personalment. “Segueix encara que tots esperin que abandonis / No deixis que es rovelli el ferro que hi ha dins teu / Fes que en comptes de llàstima, et tinguin respecte / Quan pels anys no puguis córrer, trota / Quan no puguis trotar, camina / Quan no puguis caminar, utilitza el bastó”.

I això va fer. ‘El Maestro’, obstinat, es va ajudar de bastons i fins i tot d’un carro al costat del camp de joc. Mai no va faltar a les seves obligacions en els entrenaments ni partits oficials. “És una malaltia crònica. Si arribés algun moment en què veiés algun senyal que els futbolistes no em segueixen, allà em podria plantejar (abandonar el càrrec), però no ha passat”, va dir en el seu moment.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Assegura que el reconeixement –els aplaudiments i visques quan el reconeixen en un lloc públic– li continuen provocant timidesa. “És maco guanyar, reconforta l’esperit com ho pot fer una llaminadura per a un nen, però també fa mal. No tot és totalment positiu o totalment negatiu, llavors s’ha de transitar pel camí del mig”.

Una heretgia sobre Messi

L’home que als 71 anys encara somia continuar avançant malgrat que passi inadvertit creu que no tot es posa en joc a la gran fira de vanitats. El que va dir al gener sobre Lionel Messi li hauria valgut a l’Argentina la condició d’heretge:  “Ja ha omplert una època del futbol, no necessita guanyar un Mundial. Ha marcat 54 gols aquest any i jo dic: ¿No es té dimensió del que és això? ¡¿Però quins rècords batrà?!”. Si l’escoltessin... Tabárez mai no renunciarà a la possibilitat de convèncer l’altre. “Ser mestre és ajudar”.