Una miserable Espanya se'n va al carrer

Tornada al passat. Tornada al drama. Espanya va emprendre un traumàtic viatge cap a enlloc en un Mundial que va començar de mala manera (a 48 hores del debut era acomiadat Lopetegui i entrava Hierro) i va acabar encara molt pitjor. Eliminada per una ordenada i disciplinada Rússia, un equip del munt, que sí que va tenir un pla per fer la selecció espanyola fora en els vuitens de final. Va passar a la tanda de penals en què Akinféiev es va transformar en l’heroi nacional amb dues parades monumentals (una a Koke i una altra a Iago Aspas). El camí va quedar traçat fa uns anys. Però es van anar allunyant ja que no el sentien seu. Ni tampoc no van apostar per regenerar-lo. S’ha acabat Espanya. S’ha acabat en una caiguda escandalosa que certifica un fracàs sense cap excusa. El problema real és que en serà ara.

La selecció va firmar un partit miserable retratant el seu també miserable Mundial. Quatre partits, tres empats (Portugal, Marroc i Rússia), amb una sola victòria: 1-0 a l’Iran amb un gol de retruc. Així s’escriu el relat d’una selecció que ha dilapidat el tresor més gran que tenia: una manera de jugar, un estil. Una cosa en què creia, més enllà d’aquella meravellosa generació de jugadors que la van portar al paradís. No li val ni l’excusa, ja històrica també, del penal que va demanar (i no va ser assenyalat) a Ramos. Res d’això val de coartada que va tenir l’opció en els dos penals que gairebé (sí, gairebé) para De Gea. Un el va tocar i un altre li va passar per sota del cos. Un altre retrat.

Espanya ha sigut un desastre. D’inici a final. Extremadament impotent i frustrant en va resultar el joc, que li va portar a la condemna final al Lujniki, l’estadi on es van acomiadar per sempre de la selecció mites com Iniesta (suplent amb Hierro en una decisió que perseguirà el tècnic pels segles dels segles) i Piqué, amb la mà alçada al penal rus que tampoc podrà oblidar. Ni li deixaran que l’oblidi.

Se’n va de Rússia com va arribar, fent tal estrèpit que les ferides tardaran mesos i mesos a curar-se. Si guareixen, clar. A Moscou hi haurà les cendres d’una selecció que no va estar a l’altura del que s’esperava. El partit va ser el mirall de l’ànima d’una Espanya trencada i desequilibrada, per molt múscul que es volgués posar un seleccionador que va apostar pel ferro i va transformar a la selecció en mantega.

Revolució sense Iniesta

El gol inicial va ser rus. El gol posterior, de penal, també va ser rus. A la revolució moscovita de Hierro, que es va carregar Iniesta, es tractava de ser un equip equilibrat sense pilota, capaç de sobreviure a qualsevol envestida. Però ni així. Va treure l’excapità, que va enviar a la banqueta, va col·locar Marco Asensio (només va fer bé el centre a la falta lateral que va precedir el gol de Serguei Ignaxévitx) i va acostar Koke al costat de Busquets, mentre asseia Carvajal i donava vol per la banda dreta a Nacho.

El partit se li va posar de meravella a aquesta nova Espanya dibuixada per Hierro, que va fer la sensació d’haver-se tret metafòricament la jaqueta i posar-se el xandall d’entrenador. Sense tirar a porta ja guanyava 1-0 perquè un defensa, que complirà 39 anys el 14 de juliolm que ve, es va oblidar de la pilota, obsessionat com estava a anul·lar Ramos. Ignaxévitx es va despistar de la jugada i quan se’n va adonar li havia fet un lleig al seu amic Akinféiev.

Obtingut el botí, pràcticament del no-res, Espanya es va dedicar a deixar passar el temps descobrint-se al’irrellevant Silva, exercia de mitjana punta per darrere de Diego Costa, en aquest nou 4-2-3-1 que va pintar Hierro a la pissarra. Una pissarra on no hi havia lloc per a Iniesta. La pilota viatjava lent, les ocasions no existien i només els bonics detalls tècnics d’Isco sacsejaven l’avorriment. Semblava que la selecció s’havia tirat a la fresca. A Rússia, malgrat la derrota, ja li anava bé aquest ritme pesat de la pilota, que transitava lenta i avorrida per la prada del majestuós Lujniki en una assolellada (i calorosa) tarda moscovita.

Espanya no feia malbé amb aquesta aclaparadora possessió. Era innòcua. Ni s’acostava a la porteria d’Akinféiev, per la qual cosa, a poc a poc, anava sortint als territoris de De Gea, encara que fos en accions a pilota aturada. En una d’aquestes, córner, va arribar el penal de Piqué, i un elevat braç seu es va interposar en la trajectòria del cop de cap de Dziuba, sembrant el pànic. A pilota aturada, i amb autogol rus, es va avançar. A pilota aturada, i de penal, li van empatar.

Fins a aquell moment, minut 41, ni un sol xut d’Espanya. Ni fora. Ni dins. Després, al temps afegit de la primera meitat, dues aproximacions de Diego Costa, la prova irrefutable que no era tan utòpic acostar-se a la porteria russa. Massa tard aquest despertar d’una Espanya monòtona i grisa. Txertxésov, el seleccionador, se’n va adonar i va esgotar els tres canvis als 64. Hierro, en canvi, continuava petrificat, malgrat que el partit no parava d’enviar-li senyals de reacció urgent. Iniesta va entrar quan el futbol d’Espanya era tediosament desesperant mentre, amb la lesió de Nacho, va haver de donar entrada a Carvajal. O sigui, molta revolució per a res.

Aspas per Diego Costa

El partit agonitzava amb el mateix paisatge, moix, gris, amb tot Rússia tancada al seu camp, i sense cap imaginació d’Espanya. Hierro va despertar i va fer els tres canvis, encara que va col·locar Iago Aspas per Diego Costa, no fos cas que la selecció tingués un atac de romanticisme jugant amb dos davanters alhora. Entre Iniesta i Iago van decidir acabar amb aquesta infinita migdiada. El gallec va amansir el cuir amb el pit en una fantàstica assistència i el manxec, des de fora de l’àrea, va permetre saber que Rússia tenia porter. Un bon porter perquè va repel·lir primer un enverinat xut d’Iniesta i després va ser felí en el posterior xut d’Aspas. Als 84 minuts es va saber de l’existència d’una porteria al Lujniki. Tant canvi de Hierro per posar-se en mans dels de sempre després d’errors infantils en defensa, com aquesta falta d’enteniment entre Carvajal i Marco Asensio que gairebé provoca el desmai de Hierro.

Espanya va tenir sort (o això creia) que Rússia no tenia pólvora, malgrat l’entrada a la segona meitat de Txérixev i Smolov. Rússia va tenir sort que els bons van sortir tard per la qual cosa la pròrroga va resultar inevitable. Allà va aparèixer una altra selecció, amb els passades d’Iniesta, les conduccions d’Isco i la picardia d’Aspas, indetectable mentrestant rus que hi havia guardant el Kremlin d’Akinféiev. Allà van ser quan tots dos entrenadors van utilitzar la quarta bala, acabada d’estrenar en aquest Mundial. En el quart canvi, Hierro va entendre que ara sí que podia jugar amb dos nous: Rodrigo, que va enviar Marco Asensio a la banqueta (¿va jugar més enllà de llançar la falta en l’autogol rus? i Aspas, encara que aquest es movia per la banda dreta. Ja era massa tard. A Ierokhin, no obstant, li va correspondre l’honor de ser el primer quart jugador que entra a un partit del Mundial.

L’agafada de Kutépov

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Amb dos a dalt, s’hi viu molt millor. Per molt que a Hierro li costés assimilar-ho tant temps que no li va donar resultat. La velocitat de Rodrigo va sotmetre Rússia, que se sostenia sobre les fiables mans del veterà porter del CSKA de Moscou. Amb 32 anys, Afinkéiev sostenia dret els seus 144 milions de compatriotes, que convertien cada córner a favor en una tortura per a De Gea i els seus amics. No va faltar de res a l’agònica pròrroga com aquest penal que va protestar amb vehemència tot Espanya per l’agafada de Kutépov a Ramos. L’àrbitre no va veure res il·legal. I el VAR, que va estudiar la jugada, on Hierro va demanar una altra agafada a Piqué, va dictaminar que el partit havia de seguir.

El sol que queia sobre Moscou es va transformar en una aparatosa tempesta de pluja i, al final, els penals van dictar la sentència definitiva. I allà ningú va treure Rússia de casa seva guiada per aquestes mans meravellosament fortes d’Akinféiev, l’heroi d’un país amb les seves dues intervencions decisives per fer fora una trista Espanya. Va parar primer el penal de Koke; va parar després elde Iago Aspas, plorant a llàgrima viva. Plorant tots perquè la selecció ha emprès un dramàtic viatge al passat. Torna enrere com si aquell període de quatre anys (Eurocopa 2008, Mundial 2010 i Eurocopa 2012) fos un parèntesi. Un simple parèntesi. Amb la fúria no se n’anava enlloc. Amb la fúria s’ha quedat, de nou, als vuitens de final. Ni a quarts és capaç d’arribar una selecció que va acabar el Mundial com el va començar. Sent un desastre. El costat amable del torneig es va transformar en una trampa mortal. Espanya no pertany ja als millors equips del món. Plou sobre mullat a Espanya, una selecció que no és el que era. Ni fa pinta que ho pugui tornar a ser.