L'estiu perfecte de l'esport femení

Aquest estiu serà recordat, sens dubte, com un dels millors en la història de l’esport femení espanyol. El tricampionat mundial de bàdminton de Carolina Marín, la plata de la nedadora Jessica Vall, el tercer lloc de l’equip de natació artística (abans sincronitzada) o els bronzes aconseguits per la selecció d’hoquei herba en el Mundial i per Júlia Takács en els 50 quilòmetres marxa de l’Europeu (a més de l’or de María Pérez o el bronze de les maratonianes), són només uns exemples més d’un corrent que ja és difícil ignorar: fa anys que l’esport femení genera resultats.

Els èxits dels últims temps de Marín, de Lydia Valentín, de la selecció de bàsquet (segurament el segon millor equip dels últims anys després dels Estats Units), del combinat de waterpolo, de Garbiñe Muguruza o de Mireia Belmonte, per citar uns exemples, són només la punta de llança d’aquest corrent en el qual, malgrat tot, la desigualtat quant a recursos i visibilitat respecte als nois continua sent sagnant.

La varietat d’esports en què s’han aconseguit èxits és sorprenent. Disciplines amb una representació i recolzament institucional pràcticament testimonial a Espanya, ja no diguem en l’àmbit femení, com l’halterofília, el bàdminton, l’hoquei sobre herba, el piragüisme o el windsurf, han donat algunes de les més grans alegries dels últims temps. L’últim èxit ha arribat de la mà de la joveníssima Telma Cester, una noia de Castelldefels que amb només 13 anys s’acaba de proclamar a Milà campiona d’Europa absoluta de wakeskate, una modalitat d’esport nàutic barreja d’esquí aquàtic i monopatí. Per això, cal valorar l’esforç individual i col·lectiu d’unes dones que, amb un recolzament sensiblement inferior, han assolit metes que semblaven inabastables fa només uns anys.

Carolina Marín, exemple d’un canvi

Un dels casos paradigmàtics és el de Carolina Marín, que amb 25 anys ja és tricampiona mundial, tetracampiona europea i or olímpic d’un esport, el bàdminton, sense arrelament a Espanya. Ha sigut capaç de, no només fer front al que ella mateixa ha anomenat "l’imperi asiàtic" -22 de les 25 primeres del rànquing mundial són d’aquest continent-, sinó de destacar entre totes elles fins a arribar a ser considerada una de les millors de la història.

Marín exemplifica el canvi de mentalitat de l’esport femení espanyol, la transformació necessària per competir al més alt nivell. La de Huelva ho va explicar la setmana passada a la recepció del Consell Superior d’Esports (CSD), presidida per primera vegada per una dona, l’exesquiadora María José Rienda. "La part mental va ser el punt d’inflexió per guanyar el campionat. Tenia molta por de perdre. Entrenem moltíssim la part psicològica abans del Mundial".

Demandes històriques

Com és lògic, els triomfs fan aflorar les demandes històriques de l’esport femení. "Ara estem a dalt de tot, tot i que encara és important que els mitjans de comunicació ens continuïn recolzant", va explicar Carolina Marín.

Júlia Takács, espanyola d’origen hongarès, es va fer amb el bronze en els 50 quilòmetres marxa dels Europeus de Berlín, una prova que és una reivindicació en si mateixa, ja que va ser la primera vegada que es disputava sobre aquesta distància, cosa que abans només feien els homes per ser considerada massa dura per a les dones. La barrera final seria enderrocada si la prova acaba sent anunciada disciplina olímpica, com Ainhoa Pinedo, setena en la competició, anhela. "Esperem que això passi perquè seria una gran oportunitat per a nosaltres poder disputar uns Jocs Olímpics", va reclamar. En aquests Europeus d’atletisme també van triomfar María Pérez, or en 20 quilòmetres, i Ana Peleteiro, bronze en triple salt, a més de les maratonianes.

Hi ha qui diu que la falta de recolzament a aquests esports minoritaris entra dins del que és normal, però això és quedar-se a la superfície del problema. Esports de gran tradició a Espanya com el futbol o el bàsquet no tenen tampoc un recolzament equivalent al dels seus col·legues homes. El problema, per tant, no és únicament de tradició o per la falta d’aquesta.

Les xifres parlen. Conforme a dades de 2016 del Consell Superior d’Esports, només una de cada quatre fitxes federatives a Espanya corresponen a dones. Per no parlar de la diferència d’interès suscitat en els mitjans de comunicació. Segons Clara Sainz de Baranda, professora del departament de Periodisme i Comunicació Audiovisual de la Universitat Carles III de Madrid, només en poc més del 5% de les casos la dona és el subjecte noticiat de les informacions en la premsa esportiva impresa.

En alça des de Barcelona 92

Se sol dir que els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van suposar el gran impuls per a l’esport femení al més alt nivell, l’esperó que necessitava un univers que no havia sigut pres seriosament fins aquell moment. Miriam Blasco, amb el seu or en judo en aquests jocs, va demostrar que una dona formada i entrenada aquí podia competir i guanyar al més alt nivell.

Des d’aquell moment, les cotes de l’esport femení han ascendit a altures impensables, superant a l’esport masculí en el que a palmarès es refereix en els dos últims Jocs Olímpics –a Londres 2012 les dones van aconseguir 11 medalles per 6 dels homes, i en Río, 9 i 8 respectivament.

No obstant, com hem vist, les diferències entre l’esport masculí i el femení són encara evidents. José Guirao, ministre de Cultura i Esport, diu estar disposat a revertir la situació. "Des del principi, a l’arribar al ministeri, he posat èmfasi en dues coses fonamentals del programa: primer, l’esport femení, intentar equiparar-lo amb el temps al masculí en visibilitat i recursos; segon, l’esport per a persones d’altres capacitats. Són dos reptes molt complicats", va assegurar durant la recepció a la selecció de futbol femení sub-19, que es va proclamar campiona d’Europa.

La dificultat d’arribar a la igualtat

Aconseguir l’equiparació no serà fàcil. El mercat de l’esport femení, sobretot en el cas de de les especialitats d’equip, és sensiblement més petit que el masculí, amb la consegüent diferència de visibilitat i de recursos econòmics i publicitaris. En aquest context, les paraules del ministre poden semblar un brindis al sol si no venen acompanyades de mesures concretes i si les empreses, els clubs i les federacions no s’involucren en traduir els dits als fets.

La Federació Espanyola de Futbol (RFEF), per exemple, després de les crítiques rebudes per no haver convidat a la Reina a la copa que porta el seu nom i l’absència de prima econòmica per guanyar-la, s’ha proposat rentar la seva imatge després dels anys d’ostracisme que va relegar al femení la direcció capitanejada per Ángel María Villar.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Luis Rubiales, nou capitost de la RFEF, i el seu equip, asseguren que la “professionalització del futbol femení és una de les seves grans prioritats”. El temps dirà si aquestes declaracions són pur màrqueting o si darrere hi ha alguna cosa més. De moment, el combinat femení sub-20 té una gran oportunitat en el Mundial que es disputa a França, on ja està en semifinals.

El CSD amb el seu programa ‘Universo Mujer’ i algunes empreses mitjançant finançament i ajuts a diferents federacions, ja han fet passos per donar rellevància a la dona en l’esport, tot i que sense polítiques efectives d’equiparació i educació, la igualtat en l’esport continuarà sent una quimera.