Els herois de boxa de Kenya van en cadira de rodes

Cleantone, Karanja i George acaben d’arribar a la pista de bàsquet on s’entrenen i ja estan comprovant la pressió de les seves cadires de rodes. En comptes d’agafar una pilota, es posen els guants de boxa i comencen a entrenar-se amb l’esperança de representar Kenya en les pròxims Jocs Paralímpics.

La 'paraboxa', és a dir, la boxa practicada per persones amb discapacitat, en realitat "no es diferencia tant" de la versió original, explica a Efe l’entrenador kenyà Daniel Oyombe. "L’única diferència és que estan asseguts", insisteix qui, fins al 1993, va ser boxejador professional i que ara entrena el primer equip de paraboxa de Kenya, el Westie Paraboxing Club de Nairobi, integrat per sis persones.

Pista de bàsquet

Com que no tenen un quadrilàter adaptat a les seves cadires de rodes, aquests kenyans boxegen en una pista de bàsquet de l’Associació Cristiana de Joves (YMCA), organització que fa més de cent anys va fundar el bàsquet, com una metàfora que un nou esport pot popularitzar-se a Kenya.

A l’equip també hi ha una dona, però aquest dimecres una vaga de 'matatus' (els minibusos acolorits que formen el transport col·lectiu a Nairobi) li ha impedit fer els 30 quilòmetres que separen casa seva d’aquest poliesportiu al centre de la ciutat.

La força dels braços

Els seus quatre companys, que sí que hi han anat, s’impulsen amb la força dels braços d’un costat a l’altre de la pista per escalfar, i després es lliguen a unes desgastades espatlleres, amb diverses barres trencades, per començar a practicar cops directes, ganxos i tota mena de cops de puny.

En la paraboxa es practica unit amb velcros a la cadira del contrincant, cosa que fa que la defensa sigui més important que l’atac. "És amic meu, però quan lluitem ha de semblar real, com si ens odiéssim", fa broma Cleantone Werema, membre de l’equip i director de la Kenyan Paraboxing Club, la selecció de paraboxa kenyana.

Dos anys entrenant-se

Werema, de 57 anys, treballa en una impremta i el seu company, Austin Kamau, que s’ha incorporat més tard a l’entrenament, a més de ser el capità del Westie és venedor ambulant al centre de Nairobi. "Hi ha molts lladres i carteristes i si et veuen dèbil...¡Pots tornar a casa fins i tot despullat!", descriu Kamau, malgrat que sembli difícil creure que amb el seu aspecte de persona dura i robusta algú s’atreveixi a increpar-lo.

Fa dos anys que s’entrenen i, algun dia, esperen que la modalitat de paraboxa sigui un dels esports que competeixin als Jocs Paralímpics. Un altre dels seus anhels és popularitzar l’esport a tot el país i, per a això, fan gires per diferents comtats de Kenya a fi de demostrar que aquesta activitat pot ser una via més per lluitar contra l’exclusió social.

"Embruixats"

En alguns casos, els pares creuen que els seus fills amb discapacitat estan embruixats i que els han d’aïllar pel seu bé i el de la resta. "Algunes famílies deixen els seus nens a casa i, d’aquesta manera, els ensenyem que poden sortir", diu Werema. Tant Werema i Kamau com el seu company d’equip, Duncan Karanja, van tenir la pòlio de molt petits, malaltia vírica molt contagiosa que envaeix el sistema nerviós i que pot causar paràlisi.

Una malaltia incurable però prevenible amb una simple vacuna, a què cap d’ells va tenir accés, per això Werema també dedica part del seu temps a conscienciar sobre aquest mal i intenta que les famílies vacunin els fills. Oyombe, de 58 anys, els entrena com si fossin professionals, sense fer distincions entre aquest equip i un altre de boxejadors sense discapacitat que també lidera.

La pòlio

Notícies relacionades

"L’ego s’ha de deixar de costat"

Nutrisport celebra els 40 anys d’història amb una nova imatge

El seu germà, que va ser qui li va ensenyar a boxejar, també va tenir pòlio i, per això, sap que "no hi ha una gran diferència" entre aquestes dues maneres de practicar boxa. A l’acabar l’entrenament tornen les cadires de rodes, ja que pertanyen a l’equip de bàsquet.

Werema es posa llavors la pròtesi i George Otito, al qual un càncer li va prendre la cama, agafa les crosses, i tornen cap a la feina. "Tots som treballadors per compte propi. Hem de treballar per posar pa a la taula", resumeix Werema, sense renunciar al somni que, algun dia, pugui lluitar sobre rodes en un quadrilàter olímpic.