El frontó: el bressol de les primeres esportistes professionals

Les primeres esportistes professionals de la història van ser les raquetistes. Unes pioneres als frontons del segle passat, armades amb una raqueta per eina i una pilota de cuir. Des d’aquesta imatge rescatada del blanc i negre, que ha donat lloc recentment a una novel·la ('El silencio de Clara Lyndon') i un documental ('Raquetistas. Antes y después'), emergeix en colors la de les actuals pilotaris amb Maider Mendizabal al podi en un univers de 'txapeles’. 

Més enllà del futbol, tot l’esport femení està lluitant per trobar el seu lloc. I sembla que, per fi, tenen els espectadors al seu costat . I la premsa. El gener passat, 48.100 espectadors van omplir l’estadi de futbol San Mamés. No van acudir a veure l’idolatrat i masculí Athletic sinó a l’equip femení del club, que es va enfrontar amb les jugadores de l’Atlètic de Madrid. La concurrència massiva va convertir en històric el partit. Molta premsa internacional, com el 'Washington Post’, se’n va fer eco.  La xifra suposa la millor dada d’assistència a un partit femení a Europa i el segon millor del món, només per darrere del partit entre el Monterrey i el Tigres, a Mèxic. 

Aquesta batalla esportiva no neix ara. Les primeres dones que es van ficar en un terreny ultramasculí eren nenes d’origen humil. Portaven una raqueta a les mans. I una pilota de cuir. Eren valentes, orgulloses i lleials. Moltes procedien d’Euskadi. També de Madrid i Barcelona. Només hi havia dos dies al mes que no jugaven (coincidint amb la menstruació). Eren les raquetistes, les “senyoretes pilotaris” que van començar a obrir-se pas en els frontons de tot Espanya als anys 20. Van continuar jugant durant la guerra civil. I durant la postguerra. Explica la llegenda que, ben entrat el franquisme, el general Moscardó (delegat nacional d’Esports) va assegurar que el frontó les deixava estèrils. El cert és que la dictadura va posar el joc a la diana –el frontó movia quantitats immenses de diners– i es van deixar de concedir llicències. Finalment, el 1980 les raquetistes van deixar de jugar.  I van caure en un oblit injust. Fins ara.

Negoci per les apostes

Acaba d’arribar a les llibreries una novel·la que homenatja les primeres esportistes professionals espanyoles. 'El silencio de Clara Lyndon' (Edicions B) és un llibre de ficció basat en fets reals. La seva autora, la periodista donostiarra Elene Lizarralde, va entrevistar una desena de raquetistes (i els seus familiars). Tot el que li van explicar li ha servit per construir la història d’una jove fitxada en la postguerra per jugar com a raquetista professional pels frontons de tot Espanya.

En els anys 20 del segle passat l’empresari basc Ildefonso Anabitarte i altres homes de negoci van ensumar la possibilitat de fer diners amb l’esport femení. Van fitxar diverses dones per jugar com a pilotaris en frontons de Madrid i Barcelona, entre d’altres ciutats. El 1929 Anabitarte va fundar el frontó Madrid, que era exlcusiu de dones, explica Jon Juanes, autor del documental 'Raquetistas. Antes y ahora' i comissari d’una exposició sobre les pilotaris.

Encara eren unes nenes. Tenien poc més de 15 anys. Van deixar casa seva, la seva terra, les seves famílies i les seves arrels i van començar a jugar de manera professional per tot Espanya. També a Cuba i Mèxic, on eren rebudes com autèntiques estrelles. “Les que eren bones van aconseguir guanyar molts diners. Van mantenir els seus pares. I després, quan es van casar, van mantenir els marits i els fills. Jugaven per necessitat. Per guanyar-se la vida. Eren de famílies humils i van viure en època de fam”, explica Lizarralde. Jon Juanes afegeix que Paula Lamarain, raquetista d’Eibar (Guipúscoa), que va dominar els frontons als anys 40, es va casar amb un futbolista valencià i va arribar a guanyar bastants més diners que ell.

"Lladres i putes"

 Van ser molt populars i la premsa esportiva es va abocar amb elles. A Mèxic, fins i tot, hi havia revistes especialitzades en les raquetistes. "El 1943 a Espanya hi havia 1.432 llicències de pilotaris, de les quals 734 eren de dones i la resta, d’homes. I el 1944, l’amo d’un frontó a Tenerife, que també era propietari d’una tabaquera, va treure al mercat una col·lecció de cromos de raquetistes. Això dona una idea de la seva popularitat", explica Juanes.

Les raquetistes –que jugaven en equips de dos– triomfaven entre el públic gràcies a les apostes. Els frontons movien moltíssims diners. Explica l’autora de la novel·la 'El silencio de Clara Lyndon' que de vegades també les esbroncaven i les acusaven de manipular el partit. A elles els molestava molt que els diguessin putes. Però el que més els feia enfadar era sentira la grada crits de “lladres, lladres.” 

Algunes raquetistes van tenir llargues carreres professionals, de fins a 35 anys. D’altres van aprofitar els diners guanyats per formar-se i van acabar convertides en perruqueres, farmacèutiques o empresàries. Algunes no van tenir fills. I d’altres, set. “Van ser les pioneres de l’esport femení professional. Però no eren conscients d’estar fent història”, conclou Lizarralde, per la novel·la de la qual ja s’han interessat dues productores audiovisuals.

Ser pilotari al segle XXI

Tampoc és conscient d’estar fent història Maider Mendizabal, l’eterna pilotari d’Anoeta (Guipúscoa). Va començar a jugar amb set anys al club del seu poble, on s’enfrontava als nois. I els guanyava. Avui en té 42, és mare de tres fills (un de vuit anys i bessons de dos) i continua en actiu, a l’elit mundial de l’esport. Ha guanyat quatre ors mundials. Això sí, mai s’ha ficat ni un euro a la butxaca gràcies al frontó.

Notícies relacionades

Kevin Punter: "Molta gent no s’adona del que he passat per ser aquí"

¿A què treu cap el menyspreu?

Llicenciada en Educació Física, Mendizábal és pilotari perquè vol. Perquè l’apassiona. Perquè és la seva vida. El sou no l’aconsegueix de la pilota sinó de l’empresa de desenvolupament personal que va muntar amb el suggeridor nom de Y si yo me retoo. No ha consentit mai que cap home esportista la miri per sobre de l’espatlla. “No m’entra al cap que algú em digui que per ser dona no puc jugar a pilota. No ho he permès mai. Jo sé jugar. I soc molt bona. A un home no se li demanen credencials. A nosaltres, sí. Però jo el primer dia deixo les coses molt clares. No he consentit mai que em suggereixin que deixi el frontó ara que soc mare. Moltes vegades som nosaltres les que ens posem barreres. Jo he anat a campionats i he demanat temps en el partit per donar-li el pit al meu fill. ¿Què passa? L’esport femení sempre ha estat aquí, ara sembla que interessa als mitjans. Hi ha lleis feministes i me n’alegro. Però tot això no val res si la consciència de la gent no canvia”, explica Mendizabal.

Frustració i ressorgir

Tot i que va començar als set anys, l’eterna pilotari –que ha practicat tots els esports, inclòs el futbol i el piragüisme– va començar a frustrar-se als 15 anys, quan va veure que malgrat tenir una tècnica excel·lent amb la paleta de fusta i la pilota de cuir la seva força no era comparable amb la dels nois. “Ho vaig enviar tot a la merda. Ho vaig deixar”, recorda. Un dels seus entrenadors, no obstant, la va animar a continuar enfrontant-se amb noies en lloc d’homes. La seva passió va renéixer. I amb 16 anys va marxar a l’Argentina, a participar en el seu primer mundial. Van quedar terceres, un autèntic èxit. Havia nascut una llegenda de l’esport femení.