Etoo: els rebels també es retiren

Fins i tot elsrebels es cansen. Fins i tot ’lleons’ indomables abandonen. A la seva manera, això sí, però  Samuel Etoo, l’última destinació desconeguda del qual era l’anònima Lliga qatariana, posa el punt final a la seva exitosa carrera esportiva. «The end. Cap a un nou desafiament», va escriure el davanter camerunès al seu compte d’Instagram amb una foto difuminada en què s’apreciava una mirada inquietant i, alhora desafiadora, cap a la càmera.

«Gràcies a tots pel vostre gran amor», afegia amb una emoticona d’un cor il·lustrant el seu peculiar comiat, sacsejat per tones d’«adrenalina». Se’n va Etoo. Samu per als amics. Germà per als íntims. Se’n va el davanter que Joan Laporta li va treure al Madrid en una de les operacions més brillants perquè va injectar el Barça del cercle virtuós la rebel·lia imprescindible.

«Correré com un negre...»

No n’hi havia prou amb el somriure contagiós de Ronaldinho perquè aquell equip de Rijkaard girés fins a canviar la història depressiva d’un club que feia cinc anys que estava instal·lat en la mediocritat. Venint del no-res. El camerunès va aparèixer aquell estiu del 2004 per agitar consciències futbolístiques i estatus socials. «Correré com un negre per viure com un blanc», va cridar el primer dia que es va vestir de blaugrana.

Des d’aleshores, a ningú va deixar indiferent aquest golejador elèctric, felí, capaç de barallar-se fins amb la seva pròpia ombra. L’única diplomàcia que entenia era la de la pilota. Valent en el seu futbol –hi ha pocs nous més decisius–, amb un punt d’inconsciència i egoisme –sense ell no hauria sigut qui va ser– que el va portar per camins contradictoris. Un davanter decisiu en finals de Champions.

El 2006, va marcar l’1-1 de París, eclipsat després per l’èpic gol de Belleti. Va tenir lloc a París, punt de partida de la reconstrucció del Barça més modern. Era la segona Copa d’Europa. El 2009, va firmar el transcendental 1-0, acabada d’iniciar la final de Roma, rebent l’assistència d’Iniesta.

La sang del braç

Van de Sar es va trencar davant de l’inesperat xut del davanter. El porter delUnited  no sabia que era l’últim partit de Samuel. Ni tampoc que Iniesta estava jugant lesionat. Quan els dos blaugranes es van trobar festejant el gol al costat del banderí de córner de l’Estadi Olímpic de la ciutat italiana no feien falta les paraules. Samuel anava mostrant la sang del braç esquerre –es feia cops amb el dret– per dir d’on venia. Camerunès, i com a tal sempre va ser «un lleó indomable», amb sang africana, orgullós sempre dels seus orígens.

No ho va tenir mai fàcil. El va fitxar el Madrid, però mai ho va voler de veritat. Cedit al Leganés i l’Espanyol –tot just hi ha rastre seu en els dos equips– va acabar trobant la felicitat a Mallorca, on va rubricar quatre anys que li van obrir la porta del Camp Nou. A partir d’aquí, un lustre de gols i baralles. Gols per a la història. Baralles inoblidables.

Com aquella, ja el 2007, en què es va sentir enmig d’una guerra política entre Laporta, el president que el va portar, i Rosell, el vicepresident esportiu, que havia dilatat el seu fitxatge perquè no volia entrar en conflicte amb Florentino. Amb Rijkaard, l’entrenador, de protagonista. «No tinc cap problema, m’he trobat una guerra que no és meva, és de dues persones i jo m’emporto tots els pals. Si algú té els ous de dir-m’ho a la cara, que m’ho digui. Quan ha sigut el meu cap mai m’ha saludat, i passen darrere per pegar-me pals. Això sí que és de mala persona i és de mala persona els que surten en una roda de premsa i diuen que Etoo s’ha negat a jugar», va cridar el davanter.

La decisió de Guardiola

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Ningú l’hi va dir a la cara. Etoo, sí. Bé, Guardiola, també. A la seva arribada, l’estiu del 2008, el tècnic va anunciar en roda de premsa que li sobraven tres jugadors per iniciar el seu nou projecte. No eren tres qualssevol. «No compta amb Ronaldinho, Deco i Etoo». Només un, no obstant, va continuar aquella temporada. ¿Qui? Samu, el germà Samu. ¿Per què? Els jugadors, amb Xavi, Iniesta i Puyol al capdavant, van convèncer Pep.

La resposta va estar en el triplet, el primer en la història del Barça. Després, va marxar, molt apenat, a l’Inter en el canvi amb Ibrahimovic. Allà, amb l’explosiu Mourinho a la banqueta en la nit dels aspersors del Camp Nou, en què va acabar jugant de lateral dret, va guanyar una altra Champions, pròleg al seu singular viatge per Chelsea, Everton, Sampdoria, Antalyaspor de Turquia abans de tancar la taquilla del seu vestidor alQatar FC. Amb 38 anys, i després de 22 temporades, el rebel Etoo s’ha cansat.