Mourinho mostra el camí de la victòria als Spurs

Va arribar José Mourinho i els Spurs van tornar a guanyar a domicili en la Premier, una cosa que no feien des del 20 de gener, 10 mesos enrere. El resultat en la seva visita al West Ham (2-3) va ser la millor carta de presentació del debut del lusità a la banqueta del Tottenham. Fins i tot se’l va veure somriure en la celebració del tercer gol, una cosa que no sol passar. Van marcar Kane, Moura i Son, va assistir un multiplicat Dele Alli i només en el tram final del partit van aparèixer els vicis dels últims mesos.

Però ¿va ser el sorprenent canvi d’actitud de l’equip mèrit de l’‘efecte Mou’ o una reacció a la marxa de Pochettino? Perquè més enllà de la victòria, va ser el com la van aconseguir. Es va desconnectar el Tottenham en els últims 15 minuts, però el cert és que aquesta vegada l’equip va aguantar l’avantatge. Va ajudar l’estrena de Mourinho un inici del West Ham inofensiu, però el primer temps dels Spurs va ser del millor de la temporada.

L’empremta de ‘Mou’

En els primers 45 minuts va aparèixer de nou el potencial de l’equip que va arribar a la final de la Champions el curs passat. Va confiar Mou de nou en Lucas Moura, titular, i va recuperar una versió notable de Dele Alli, que va brillar per moments, molt participatiu i buscant els talls de Harry Kane. Poques imprecisions, fluïdesa en el joc, molta mobilitat i, una cosa que es trobava a faltar en els de Londres, alta intensitat en la pressió.

Alli va participar en els dos primers gols. En el primer, assistint a Heung-min Son, un dels jugadors més regulars dels Spurs. En el segon, salvant una pilota des del terra servint-la de nou al sud-coreà perquè col·loqués un centre mil·limètric a Moura. Feia temps que no es veia el brasiler tan content al terreny de joc.

Mourinho, ‘l’Humil’

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Amb l’avantatge al marcador, l’atenció es va traslladar del terreny de joc als gestos de Mourinho. Les seves celebracions, les seves ganyotes, els seus gestos... però la realitat és que el portuguès va seguir el partit concentrat, dempeus, apuntant en una llibreta a l’estil Van Gaal i sense massa estridències, fent honor al seu nou sobrenom: de ‘The Humble One’ (‘L’Humil’).

Al monòleg de l’equip de Mourinho li va faltar continuïtat i la cosa va decaure en el segon temps. El tercer gol de Harry Kane tot just començar semblava sentenciar-lo, però l’equip es va relaxar i van aparèixer els vicis del passat. Va retallar distàncies Antonio, el millor de l’equip de Manuel Pellegrini, i en els últims quinze minuts els ‘Hammers’ van posar la por el cos als seus rivals ciutadans. Potser una mica de fortuna va salvar el Tottenham de naufragar en el tram final perquè el segon dels locals, obra d’Ogbonna, va arribar en el 96. Si el partit hagués durat una mica més, el resultat hauria sigut diferent.