La història interminable del dopatge

Els atletes de l’antiga República Democràtica Alemanya amb prou feines es relacionaven amb els rivals. La seva delegació era com un ‘zulo’ on res del que feien podia transcendir. Així ho recorden antigues estrelles de l’olimpisme espanyol. Testosterona, nandrolona i desenes d’anabolitzants estaven a l’ordre del dia. Tots els seus esportistes havien d’acudir a les cites olímpiques i mundials llançats cap a les medalles. Els més avançats sistemes en l’ús de mètodes i fàrmacs es posaven, amb metges sense gaires escrúpols, al seu servei exclusiu. El lema era triomfar tant sí com no, que la bandera del país onegés tan amunt com fos possible i que l’himne sonés al màxim volum.

De fet, internacionalment el dopatge sempre va ser considerat com un tema menor fins que va esclatar l’escàndol en el Tour de 1998. Allò ho va canviar tot i va obligar el Comitè Olímpic Internacional a intervenir en l’assumpte per crearl’Agència Mundial Antidopatge i obligar, a més, a tots els països a sustentar-la econòmicament amb la meitat del pressupost que es necessitava per combatre el que a l’inici d’aquest segle ja es considerava com una xacra tant esportiva com social. Es van redactar normes ètiques i, sobretot, es va crear el Codi Mundial Antidopatge amb mesures unificades i sancions que amb el pas dels anys s’han anat endurint.

No era un problema exclusiu del ciclisme

El que erròniament es va considerar el 1998 com un problema exclusiu del ciclisme amb el pas dels anys s’ha vist que no només molts altres esports han sigut afectats o infectats, sinó que països com ara Rússia de capdavant, la Xina, Grècia i els Estats Units –fins i tot hi ha denúncies que es podien considerar fruit de la fam en països africans– han sigut nominats per sortir en la llista negra del dopatge.

Però el greu, més enllà de l’esportista que mira de millorar el rendiment a base d’una medicació o transfusions sanguínies, és quan tot un país organitza un dopatge d’Estat com suposadament ha ocorregut a Rússia i més enllà de les primeres sancions i exclusions, com va passar a Rio 2016, segueixen i segueixen, com ara, mirant d’ocultar i alterar proves i més proves.

Els Jocs de 1908

El dopatge, per desgràcia, és com una història interminable. Els professors Éric Parera i Jacques Geyre de la Universitat de Montpeller i per encàrrec del Ministeri de la Joventut francès, van realitzar el 2005 un dels més complets estudis sobre la història del dopatge a França durant bona part del segle passat. I ells ja van alertar de la sorpresa que la delegació francesa es va emportar en els Jocs de Londres, ni més ni menys que el 1908. La premsa de l’època va relatar com Géo André, un saltador francès anomenat popularment ‘el Bisó’ i mort al front de Tunísia el 1943, va entrar per error al vestidor nord-americà i es va sorprendre que els metges de la selecció d’atletisme amaguessin, perquè no ho descobrís, unes ampolletes, segons el seu relat, amb «unes pocions que administraven als seus pupils i que servien per aconseguir qualitats i elasticitat fins llavors desconegudes».

La maleïda EPO

Per això, el dopatge no és exclusiu d’ara ni de les autoritats russes. Els ciclistes que corrien els Tours entre guerres feien ús de fulles de coca per mitigar el sofriment, les amfetamines van arribar a l’esport de la mà dels soldats nord-americans que van desembarcar a Normandia i, tot un ídol del Reial Madrid,Pancho Puskas, va denunciar que s’havien trobat xeringues al vestidor de la selecció de la República Federal Alemanya que va derrotar Hongria en la final del Mundial de futbol de 1954. Durant molts anys va tenir vetada l’entrada l’Alemanya Federal.

Notícies relacionades

Rússia, expulsada dels Jocs i de tots els campionats del món

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

La sanció dictada ara posa en evidència la sospita que les autoritats russes poden continuar mirant d’amagar positius. El més escandalós en el Tour de 1998 no va ser constatar el que era un secret de domini públic,l’ús de l’EPO per part del pilot ciclista, sinó evidenciar que existia un sistema organitzat de dopatge per part d’equips com el famós Festina.

Més casos

Enrere han quedat escàndols de dopatge comara l’operació Port a Espanya, amb ciclistes al descobert però molts altres esportistes els noms dels quals mai sortiran a l’escena, a excepció de l’exsenadora del PP i exatleta Marta Domínguez, les caigudes en picat de Situació Armstrong i Johan Mühleggo, aquest any, el descobriment d’una xarxa desarticulada a Àustria i liderada per estrelles de l’esquí de fons. El dopatge era, és i serà una història interminable.