Fernando Vázquez: «Una cosa és ser gran i una altra és estar caducat»

El nou ídol de l’afició del Deportivo no és cap futbolista blanc-i-blau. És Fernando Vázquez Pena (Castrofeito, la Corunya, 1954), tot un veterà de les banquetes, amb més de 500 partits dirigits en el futbol professional (357 a Primera i 149 en Segona), però que se sent com un xaval als seus 65 anys. Pura energia i molta saviesa per ressuscitar en temps rècord un històric com el Dépor que estava moribund, gairebé condemnat a Segona B, i al que vol primer salvar i després tornar a la màxima categoria: «Fins que deixi el Deportivo a Primera, no em retiro, sempre que l’afició del Dépor em vulgui».

Acaba d’acabar el Carnaval i a la Corunya molts el veuen amb un vestit de mag, com si tingués una vareta màgica. Qui no em coneix. Només s’ha d’estudiar el meu currículum. Si algú em vol conèixer de veritat, que miri quin tipus d’entrenador soc. Considero que un entrenador ha de tenir competències emocionals, psicològiques i comunicatives, però el capital més important és la seva competència tecnicotàctica.

¿Li molesta que el valorin només com un motivador? No és que em molesti. De vegades sí, perquè considero que soc entrenador. No descarto aquestes altres coses, que són parts importants, però m’agrada que em valorin com a tècnic, com a director de grup.

Després de cada partit a Riazor centenars de persones l’esperen al carrer per aclamar-lo, ¿se sent una rock and roll star? No ho sé. Diguem que intento tornar una mica als aficionats el que em donen. No els evito. Soc allà, passo un temps amb ells i els animo que segueixin estant amb l’equip i anant a Riazor.

¿Quina és la seva reacció quan els veu? De sorpresa, una mica. Sé que m’esperen una hora. La culpa és dels telèfons mòbils, quan estàs amb les fotos i aquestes coses. ¿Qui va inventar la càmera als telèfons?

¿Sent més pes per no fallar-los? Això sí. És alguna cosa que sent l’entrenador amb moltíssima freqüència. Quan s’acosta el partit, quan arribes a l’estadi amb autocar... De vegades, quan estic al bus abans de baixar m’agradaria ser aficionat. Aquesta sensació que milers de persones o una ciutat sencera estigui pendent que el Deportivo guanyi és una responsabilitat que et pot afectar. Jo crec que ho porto bé. La gent pensa que ser entrenador... guanyen diners... Sí, bé, però reconec que visc molt bé quan no estic treballant d’entrenador, sense aquesta tensió, sense aquesta muntanya russa. Segons passa la setmana sembla que se’t va escurçant una mica la vida, va augmentant la pressió. No és només per a l’entrenador. És també per als jugadors. Han de suportar-la i rendir sota aquesta pressió, i no és fàcil.

¿Viure a Santiago de Compostel·la i no a la Corunya li permet no estar amb aquesta pressió les 24 hores? Si durant la setmana et separes una mica d’això i no vius a la Corunya crec que és beneficiós. Jo vaig per carretera moltes vegades a Santiago i això és una baixada de tensió. A Santiago és com si fos en un altre món, no sento que estigui envoltat de deportivistes, no sento la pressió de la ciutat.

Fins a 1995 compaginava les banquetes amb la seva feina com a professor d’anglès en un institut. Quan va passar diversos anys sense entrenar, ¿es va arribar a plantejar reprendre la docència? No. Bé, en algun moment sí. Fins i tot una vegada vaig anar a la Conselleria a preguntar, però en el fons sabia que no volia tornar, que volia entrenar. Vaig anar a veure com estava la situació. Jo estava en excedència indefinida i vaig anar a preguntar com eren els passos.

¿Les eines com a professor valen per a esportistes professionals? I tant que valen. El primer que val és la tranquil·litat de parlar davant de la gent. Estava acostumat a parlat. Un professor no és només arribar allà i fer classe. Has de controlar la classe i la disciplina, mantenir l’ordre. A partir d’allà, pots ensenyar i educar. Això t’ho donen 40 alumnes. Un equip és com una classe d’un altre nivell.

¿Va trobar més mocosos a les aules o als vestidors? Mai vaig trobar coses rares. Mai vaig tenir problemes realment als vestidors. Amb molt pocs futbolistes, i quan vaig tenir un problema ho vaig solucionar fàcilment. L’aspecte comunicatiu és fonamental. Ser entrenador també és comptar amb l’altra part. Per molt bon tècnic que siguis, si no volen... El 50% és l’altra part. Han de voler aprendre.

Quan va tornar al Dépor a alguns jugadors els va sorprendre comprovar com d’actualitzat que estava, ¿com creu que ho veuen? ¿Per què he d’estar desactualitzat? Una cosa és ser gran, o tenir certa edat, i una altra és estar caducat. Em sorprèn que els meus futbolistes pensessin que era un motivador, perquè en aquest aspecte mai em van veure. ¿On em vau veure motivador? ¿En la meva primera etapa al Dépor? Sí, correcte. Llavors sí. Van veure aquest aspecte i diuen: «Aquest és un tribunero».

¿Mai li va fer por aquesta etiqueta de tribunero? És que no soc un tribunero. Considero tribunero un altre tipus d’entrenador, és una paraula negativa, és qui predica però no fa. Viu només de la paraula, però després en el camp fa poques coses. Jo soc entrenador de camp i dirigeixo el meu equip, com un director d’orquestra.

¿Va ser un hàndicap per a la seva carrera d’entrenador no haver sigut un futbolista d’elit? Va ser un doble o triple hàndicap. Per descomptat. Si no vas ser futbolista professional és com si no juguessis a futbol. Jo vaig jugar tota la meva vida, des que tenia cinc anys. Per ser entrenador, ser futbolista és important, conèixer el futbol, però no és necessari haver jugat al Madrid o al Barcelona per conèixer el futbol d’aquest nivell. ¿És que un director de cine ha d’haver sigut un gran actor?

¿Li va faltar vendre’s millor per entrenar un València o un Sevilla? Jo crec que ho mereixia. La direcció d’una carrera de vegades és més important que els resultats. Si hagués de donar un consell als que estan començant, els diria això. Jo vaig cometre errors, no tenia ni representant quan vaig començar, no sabia el que era això. Altres entrenadors van arribar amb certa facilitat. Jo crec que vaig merèixer entrenar un equip important, estic parlant d’un aspirant a guanyar títols, perquè al Superdépor no vaig arribar. A mi em feia la sensació que on anava havia de demostrar el que valia, no em donaven res per endavant. 

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

¿Vol deixar el Dépor a Primera com sigui abans de retirar-se? Jo sé que estic en l’última part de la meva carrera, però vull deixar el Dépor a Primera Divisió i, si és possible, a Europa. Després, pensaré si em retiro o no. Fins que deixi el Deportivo a Primera, no em retiro, sempre que l’afició em vulgui.

¿Li pesa que el comparin amb Arsenio Iglesias? Gens. A mi no em molesta. Em falta molt, falta el més difícil. Per a mi és un honor que em comparin amb Arsenio, però no puc aspirar a res d’això. Si la gent voluntàriament em vol dir que soc com Arsenio, només puc sentir honor.