Jennifer Miranda: «El 99% de la boxa és la ment»

Tenia diversos combats previstos, entre d’altres, anar als segons classificatoris per als Jocs de Tòquio. Jennifer Miranda Maqueda (Cadis, 1986) anava a participar en la seva primera cita olímpica, un somni que haurà d’esperar. Superat el ‘xoc’ inicial, toca assumir-ho, i Miranda ja ho ha fet. «Els esportistes estem acostumats a les males notícies, ja sigui per una lesió o per haver perdut un combat, però també canviem el xip ràpid», assegura.

Aquesta fortalesa i positivisme l’han ajudat a superar molts obstacles al llarg de la seva vida, des que va decidir dedicar-se a la boxa, «per casualitat», com ella mateixa confessa. D’això fa més d’una dècada. Miranda amb prou feines havia enganxat alguns cops i puntades de peu i mai havia pujat a un ring quan va decidir presentar-se al Campionat d’Espanya de boxa. En aquell moment, era l’única opció que tenia per accedir a la llicenciatura de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, ja que s’havia quedat a unes dècimes de la nota per entrar. Si guanyava el campionat, podria accedir a la carrera com a esportista d’alt rendiment. Tot i que el temps se li tirava a sobre, va decidir invertir-lo a entrenar sense parar durant un mes per aconseguir el seu objectiu. Ho va aconseguir.  

Llicenciada en Educació Física

A aquesta victòria la van seguir moltes més. En total, la púgil es va coronar 9 vegades consecutives campiona olímpica d’Espanya de boxa i dues vegades de boxa professional. Tota una fita a la qual l’acompanya una àmplia formació: a més de l’esmentada llicenciatura, té Magisteri d’Educació Física. «M’encanta aprendre coses noves i sempre estic estudiant», confessa la gaditana, que també s’ha format en ‘coaching’. Va fer un màster en Coaching i lideratge esportiu en un moment en què no va saber gestionar les seves victòries, es va veure desbordada per la pressió i va començar a perdre assalts i campionats. «El ‘coaching’ em va servir per adonar-me del poder de la ment, que cal treballar com el cos. El 99% de la boxa és la ment», assegura, convençuda. Aquesta experiència li va fer guanyar seguretat, tenir una actitud positiva i donar un altre enfocament a la seva vida.

Tot i així, no tot ha sigut un camí de roses per a Miranda, filla d’un nedador olímpic porto-riqueny i una mare esportista. No ho va tenir fàcil al principi, en un món majoritàriament masculí. Miranda era l’única noia al gimnàs de boxa a la qual anava. Els entrenadors no la tenien gaire en compte i no s’imaginaven que volgués competir. Tot i així, ella persistia en el seu afany per boxejar, un esport que li ha aportat «disciplina, seguretat, companyonia, respecte, millorar la meva autoestima i fins i tot riure’m de mi mateixa». 

A buscar un títol internacional

Notícies relacionades

Olmo pateix una sobrecàrrega muscular i demà no jugarà contra el Benfica

El Madrid assalta el liderat amb una exhibició de Mbappé

Un dels episodis més traumàtics de la seva vida va ocórrer quan es va trencar el lligament encreuat. Va ser el 2016, poc abans dels Jocs de Rio, en els quals havia de participar. Aquesta lesió la va deixar, literalment, fora de combat i va estar a punt de llançar la tovallola definitivament. «He volgut abandonar moltes vegades, perquè és molt dur, però, al final, sempre trobava un motiu pel qual seguir», assegura Miranda, qui després d’operar-se, l’esportista va aparcar la boxa olímpica i va decidir centrar-se en la professional, que ara mateix practica. Ho fa des del saló de casa seva, «reconvertit en un petit gimnàs». Des d’allà, juntament amb el seu entrenador i parella, ofereixen classes virtuals d’entrenaments en directe per a tots els membres de la cadena de gimnasos que regenten, The Boxer Club.

Miranda segueix al peu del canó i no descarta anar a Tòquio l’any que ve, «sense pressió». El seu repte ara és aconseguir un títol internacional en boxa professional, una meta per a la qual ja es va entrenant des de la seva llar, de la qual ara pot disfrutar i fer coses que li agraden, com llegir, cuinar i veure sèries de televisió. «Quan tot això passi, valorarem més l’abraçada i parlar amb la gent mirant als ulls, una cosa que agraeixo,» confessa la boxejadora.