Lance Armstrong, sense perdó

Lance Armstrong, com va escriure el 2013 Michael Specter a ‘The New Yorker’, «no era un home, era una idea, un mite americà». Articular-lo i construir-lo, ja és ben sabut, es va basar totalment en la trampa i en la mentida. I potser per això quan la idea va implosionar i el mite es va esfondrar, deixant ferit el ciclisme i destrossats els cors i les ments dels nord-americans per a qui s’havia convertit en una icona més enllà de les dues rodes per la seva lluita contra el càncer, la seva història de superació i la seva resistència a llançar la tovallola, ho va fer sense cap possibilitat de reconstrucció. Ni tan sols al país on l’èpica de les segones oportunitats és religió.

Vuit anys després que s’acusés el ciclista de liderar «el programa de dopatge més sofisticat, professionalitzat i exitós que l’esport ha vist mai» i se’l desposseís de les seves històriques set victòries al Tour de França i de la seva medalla olímpica, set després de fer en una entrevista amb Oprah Winfrey una confessió a la qual s’havia resistit tossudament, violentament, insultantment i indignament sabent-se culpable, algunes coses han canviat i, alhora, res canvia. I ara que ESPN ha estrenat en dues parts un documental de gairebé tres hores i mitja titulat, simplement però en majúscules ‘LANCE’, el focus es torna una vegada més cap al texà, tot i que els nous llums dubtosament fan res per fer disminuir les ombres.

Escassa audiència

Potser el documental sigui una cosa que només li interessi a ell, l’argument que alguns van donar a la directora Marina Zenovich per no participar, o del qual d’altres van alertar la cineasta que el seu subjecte la manipularia, una cosa que ella no nega però tampoc accepta, plantejant el seu repte més com un joc d’estira-i-arronsa entre els interessos dels dos. Estrenat just després de la sèrie documental sobre Michael Jordan que ha sigut un èxit global, ni tan sols un milió de persones als EUA van veure la primera de les dues entregues. Són menys espectadors fins i tot que els que es van asseure davant de les repeticions de ‘The Last Dance’.  I pot tenir-hi a veure, com ha recordat a ‘The Guardian’ Aaron Timms, que Armstrong i Jordan han compartit alguns adjectius, entre ells «descarat, insensible, dotat i salvatgement exitós», però estan separats per una diferència tan fina com l’agulla d’una xeringa i alhora abismal: només un és «trampós». I potser per això només a un l’esquitxa l’odi.

Zenovich va entrevistar en vuit ocasions, entre març del 2018 i agost del 2019, Armstrong, que li va obrir les portes de casa seva i la seva vida. També va entrevistar la mare, el pare adoptiu, el més gran dels seus cinc fills, la seva parella, antics companys, periodistes... Després la documentalista va fer malabars a la sala de muntatge per editar la pel·lícula, provant de combinar la informació sobre un esport pràcticament desconegut als EUA fins que Armstrong hi va irrompre amb la del supervivent del càncer de testicles, el creador de la Fundació Livestrong, el mite l’enorme dimensió del qual al seu país perd força així que un s’allunya de les seves fronteres.

Malgrat el metratge i l’accés, i malgrat el bon treball de Zenovich i els seus col·laboradors, no hi ha grans revelacions, més enllà del reconeixement d’Armstrong que va iniciar el seu dopatge amb substàncies prohibides a l’inici de la seva carrera professional quan tenia només 21 anys, abans de la seva victòria al Mundial de 1993 per davant de Miguel Induráin.

El mateix Armstrong

Als 48 anys, aquest home que va ratificar l’advertència de Greg Lemond que podia ser «el frau més gran en la història de l’esport», continua apareixent com a confiat en si mateix i altiu. Parla sobretot en segona persona o en primera del plural per abordar el dopatge, embolicant una vegada més en la col·lectivitat la responsabilitat individual. Si va mentir tant, argumenta, és perquè a ell li preguntaven més, però insisteix que «tots mentien» i ell era només un més en una cultura de substàncies prohibides engranada en l’esport. I tot i que en algun moment sembla mostrar contrició per com va tractar gent com la massatgista de l’US Postal Service, a qui va dir prostituta, l’Armstrong amarg, venjatiu i gall es revela en altres moments, com quan defineix Floyd Landis, el company que va obrir la caixa dels trons, de «tros de merda».

Notícies relacionades

Marina Zenovich: «Amb Armstrong no tot és blanc o negre, també és gris»

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Si algú esperava una petició de perdó convincentment sentida, una mostra de remordiment veritable, haurà de continuar esperant. Pot escoltar-se a Armstrong dient que «no canviaria ni una sola cosa».  I segueix amb la seva vida, una en la qual almenys en el terreny econòmic no li va malament. En les tres últimes edicions del Tour va tenir un podcast exitós que li va generar cada any un milió de dòlars en beneficis. I els rèdits d’una primerenca inversió a Uber ajuden que la seva fortuna es valori encara en 50 milions, fins i tot després de l’acord en la demanda d’USPS i Landis en què va haver de desemborsar-ne cinc.

Per què parla Armstrong és difícil de saber. Però no sorprèn. Ho anticipava ja també Michael Specter a ‘The New Yorker’ el 2013. «Parlarà i parlarà i parlarà. Al cap i a la fi, vol alguna cosa per a si mateix».