Espanya rememora el camí del paradís de Sud-àfrica

Xavi: «No vam jugar tan malament, míster»

Fase de grups, Durban. 

Dominava la selecció, però sense encert.  Ni punteria. El control del partit era total a Durban fins que a l’hora de partit, i després d’una enrevessada jugada, Gelson Fernandes, un davanter capverdià, nacionalitzat suís, va ficar la seva cama dreta entre un desesperat Piqué, que anava fent voltes per la gespa, i un precipitat Casillas que no va arribar a temps d’impedir aquell xut.

Quatre jugadors espanyols a l’àrea petita acompanyaven Casillas. Cap va poder aturar Gelson. I la llavors campiona d’Europa –havia guanyat el títol el 2008 amb Luis Aragonés– va acabar la seva estrena en el Mundial amb un 0-1 que la posava al caire del precipici.

Per començar, una bufetada sonora. Van arribar a Potchesfroom, on es concentraven, i amb prou feines van dormir. Hi va haver reunions dels capitans (Casillas, Xavi, Marchena) amb Fernando Hierro, director esportiu de la federació. Al matí següent, Vicente del Bosque estava esmorzant quan se li va acostar Xavi. «No vam jugar tan malament, míster», li va dir al tècnic. «Sí, jo he vist el partit de nou. Tens raó, Xavi», li va respondre Del Bosque. 

Del Bosque: «M’agradaria ser Busquets»

Fase de grups, Johannesburg.

De nou, les dues Espanyes xocaven. La derrota davant de Suïssa, amb la lesió, a més, d’Iniesta deixava en una situació molt inestable Del Bosque, criticat fins i tot per Luis, l’arquitecte de la selecció. Però el de Salamanca, tècnic de concòrdia i consens, va mantenir la calma. Va exercir més de psicòleg que d’entrenador, obrint, fins i tot de bat a bat, les portes de la selecció perquè corregués l’aire i no es viciés més l’ambient.

Tot i que Del Bosque va prendre una decisió firma davant d’Hondures. Li demanaven acabar amb el doble pivot format per Xabi Alonso i Sergio Busquets. El blaugrana era la peça més jove. Tenia només 21 anys. I la més prescindible. La pressió augmentava amb el pas dels dies davant de la decisiva cita amb Hondures.

I Del Bosque va sortir a defensar-lo. Si jo fos jugador, m’agradaria assemblar-me a Busquets», va dir amb energia el seleccionador per defensar amb vehemència la seva decisió. Espanya no va jugar bé. Va guanyar amb dos gols de Villa, va apaivagar per hores la tempesta i Del Bosque es va sortir amb la seva. Des d’aleshores, sempre ha volgut ser Busi.

Vila: «El gol amb l’esquerra és del meu pare»

Fase de grups, Pretòria.

Encara avui, una dècada més tard, ho recorden tots els jugadors d’aquella inoblidable selecció «com el partit més complicat». El Xile de Bielsa era el pitjor enemic per a una irregular i dubitativa Espanya en el rostre de la qual es dibuixava encara la por que havia deixat la terrible derrota amb Suïssa.

Va començar malament el partit fins que un rebuig esverat de Bravo que va sortir 15 metres de la seva àrea es va convertir en una assistència per a Vila, que tenia, a més, un secret guardat. Mai es va saber si el Guaje era dretà, esquerrà ... La «por» s’havia instal·lat en el grup quan va arribar la pilota als dominis de Villa. Estava molt lluny de la porteria.

«El més senzill per a mi era controlar amb l’esquerra i deixar-me-la a la dreta. Però en aquell moment vaig pensar: ‘També el puc ficar amb l’esquerra. La xuto amb el que ve’». La va ficar amb efecte de fora cap endins. Va marcar David, però pertany a Mel, el seu pare, qui el feia xutar amb l’esquerra sent un nen –tenia quatre anys– es va trencar el fèmur dret i va estar enguixat. El gol de Mel.

Llorente: «I, a la fi, vam poder obrir la llauna»

Vuitens de final, Ciutat del Cap.

La primera gran decisió de Del Bosque li va sortir bé. Va mantenir Busquets i va solidificar el centre del camp. La segona va ser en ple partit. Espanya estava encallada davant el Portugal de Cristiano Ronaldo. No tenia manera de penetrar en l’espessa defensa lusitana, on dos centrals amb ofici (Pepe i Carvalho) se sentien tranquil·ls.

Llavors, el tècnic va fer el canvi de Fernandos en la davantera. Va traure Torres i va posar Llorente (m. 58). I, de sobte, els petits (Xavi i Iniesta) van trobar les línies de passada que abans no existien. O no veien. Llorente va fixar els centrals, va obrir camins que estaven ocults i va aparèixer el tradicional gol de l’altre petit: el Guaje. Tot en a penes quatre minuts.

«Era un partit dur, travat», va recordar el mateix Llorente aquesta setmana en els canals oficials de la federació. Tan dur i travat que a Espanya li faltava l’aire. «Ens costava fer-li mal». Del Bosque se’n va adonar i va col·locar un nou alt (fa 1,95 m) i de referència, més fix, que va sostenir ell sol tota la defensa lusitana. «I, a la fi, vam poder obrir la llauna», diu Llorente. O quan un suplent canvia i guanya partits.

Reina: «Se’ns va aparèixer la verge»

Quarts de final, Johannesburg. 

Piqué comet penal i Casillas s’ho queda mirant. No va fer ni falta que parlessin. Ja sabien que la pena era màxima. I encara podia ser pitjor perquè Cardozo, el davanter paraguaià, podia enviar Espanya de tornada a casa en els habituals quarts de final. Un partit dur, aspre, sense tant nom el rival, però Tata Martino, que després acabaria al Camp Nou, havia construït una obra solvent.

Llavors, la memòria de Pepe Reina, que ja havia parlat abans del partit amb Casillas, el seu capità, va resultar fonamental. «Tres mesos abans del Mundial havia jugat un Liverpool-Benfica d’Europa League. I Cardozo em va tirar dos penals. Tots dos al mateix lloc, a la meva esquerra», recorda Reina. «I l’hi vaig comentar a Iker».

«Se’ns va aparèixer la verge», explica sempre Reina. La verge o, en realitat, el sant Casillas que estava dibuixant un Mundial dubitatiu però aquella parada li va canviar la vida. A ell i a Espanya. Perquè, a més, el porter del Madrid es va quedar amb l’endimoniat Jabulani, aquesta pilota ingovernable, entre les seves mans. Va parar Iker, però abans ho va pensar Pepe.

Pedro: «No m’esperava jugar de titular»

Semifinal, Durban. 

De les mans d’Iker al cap de Carles. Espanya estava en un partit que mai havia jugat abans –una semifinal del Mundial– i acabada la primera part, Puyol es va indignar amb Xavi, el seu amic de l’ànima. Les càmeres de televisió van captar aquell moment de discussió futbolística. «Deixeu de treure els córners en curt, sisplau».

I en el primer de la segona meitat (m. 72), Xavi l’obeeix, tot i que abans enganya Alemanya. ¿Com? Iniesta s’acosta per rebre la passada i despistar. Però Xavi treu i Puyol remata de cap el gol més important en la història del futbol espanyol. Ara, és el penúltim.

Però abans Del Bosque va sorprendre Löw, el seu col·lega alemany, col·locant de titular Pedro, un davanter que feia a penes dos anys jugava a Tercera Divisió amb el Barça B de Guardiola. «Abans de la semifinal, Vicente no donava gaires pistes. Després ens va dir: ‘L’equip és el mateix, només un canvi: Pedro per Fernando Torres’. No m’esperava jugar de titular».  El factor Pedro («ha sigut impressionant», va dir Villa), es va unir a la força salvatge de Puyol.

Casillas: «Encara penso què feia Iniesta tan sol»

Final, Johannesburg. 

A la final, hi ha dos gols. El primer porta la firma celestial d’Iker Casillas. El segon compta amb la rúbrica angelical d’Andrés Iniesta. En el primer, la pilota es cola furtivament entre Puyol i Piqué, parella de centrals i amics del Camp Nou, deixant sol el rutilant Robben a l’àrea espanyola després d’una gran assistència de Sneijder.

Llavors, tots els jugadors espanyols es posen les mans al cap tement el gol d’Holanda. Són tot just quatre segons de carrera de l’extrem, però semblen, en realitat, quatre hores. Capdevila i Puyol corren desesperadament cap enrere, però no hi ha manera d’atrapar el llamp Robben.

Era el minut 61 de partit. Exactament 61 minuts i 41 segons quan Casillas, col·locat com una columna dòrica sobre el punt de penal, no mou ni un múscul, malgrat que Robben s’hi enfronta cara a cara. En aquesta espera, amb uns nervis d’acer, el porter li genera tants i tants dubtes a l’extrem que quan xuta a boca de canó no sap que aquest té una última bala guardada al seu arsenal. Treu Iker, el tipus que va esperar Robben com si hagués quedat per prendre un cafè junts a la Castellana (tots dos van coincidir al Madrid), el peu dret. El seu miraculós peu dret.

Robben havia enganyat Casillas. Però no va saber burlar-se d’aquest peu que li va donar a la selecció espanyola una vida extra. Qui va acabar posant-se les mans al cap va ser l’extrem. Idèntica escena que va repetir després Van der Vaart a l’àrea de Stekelenburg quan va arribar Iniesta per obrir la porta del paradís.

Notícies relacionades

Entrevista amb Iniesta en el desè aniversari del Mundial: «Hi ha coses que no es poden somiar»

Iniesta explica el gol que va donar el Mundial a Espanya: «Vaig esperar la pilota»

 Al camp, Casillas no s’adona de tot el que passa. Després, revisant la jugada, una vegada i una altra, es feia sempre la mateixa pregunta. «Eren dos o tres dels nostres contra sis o set holandesos». Eren Navas, el que inicia la carrera, Iniesta, Cesc i Torres. «Encara penso què feia Iniesta tan sol» ¿Com és possible? Torres centrant, li cau la pilota a Cesc i la passa a Iniesta. ¿Com és possible que hi hagi aquests espais entre cinc o sis jugadors d’Holanda?».

 ¿Com és possible que Casillas li parés aquella pilota a Robben?, es pregunta encara Holanda una dècada més tard. Espanya va necessitar dos gols per cosir la seva primera estrella al costat del cor.