Charlotte Cooper, 120 anys de la primera campiona olímpica

A l’antiga Grècia les dones tenien prohibit participar als Jocs Olímpics. Això no va impedir que Cinisca, princesa espartana, es coronés. Això sí, sense competir. El truc era que a les carreres de carros de cavalls el guanyador era sempre el propietari. I encara que no poguessin participar en la pista, els seus cavalls li van brindar un doblet olímpic als Jocs del 396 i 392 a.C. De fet, fins i tot té una estàtua erigida en el seu honor al temple de Zeus a Olímpia. Però la primera esportista que va aconseguir la glòria olímpica va ser Charlotte Cooper, fita que aquest dissabte ha fet 120 anys.

La tennista britànica va fer història als Jocs de París de 1900, els segons de l’era moderna, a l’imposar-s a la francesa Hélène Prevost (6-1 i 7-5) a la final femenina, i també va triomfar als dobles mixt amb Reginald Doherty al batre de nou Prevost, que feia parella amb Harold Mahony. En aquella època Cooper ja s’havia quedat totalment sorda a causa d’una infecció i s’havia coronat tres vegades a Wimbledon, torneig que va guanyar cinc vegades (1895, 1896, 1898 i 1901 i 1908). L’herba de l’All England Club era el seu jardí particular: allà va arribar a disputar 11 finals, vuit de les quals van ser consecutives entre 1895 i 1902, rècord que va ser vigent gairebé 90 anys, fins que Martina Navratilova en va enllaçar nou entre 1982 i 1990. Actualment, Cooper continua sent la més veterana en haver guanyat Wimbledon, després d’haver-ne conquerit l’últim amb 37 anys.

22 pioneres

Cooper va ser una de les 22 pioneres que al 1900 van participar en modalitats aristocràtiques com la vela, el croquet, l’hípica i el golf a més del tennis –aquests dos darrers esports eren els únics que acollien competició femenina individual. «La presència de la dona en un estadi resultava antiestètica, poc interessant i incorrecta», sentenciava Pierre de Coubertin, pare dels Jocs Olímpics moderns que es va oposar que les dones competissin en la primera edició. 

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

El baró, president del COI fins a 1925, va concedir que a la segona poguessin participar en alguns esports nobles, però es va negar a incorporar-les en competicions atlètiques malgrat la persistència d’Alice Milliat.  Pionera i activista de l’esport femení, davant de la negativa del COI a acceptar que les dones entressin al calendari atlètic, Milliat va crear la Federació Esportiva Femenina Internacional des de la qual va crear al 1922 els Jocs Olímpics Femenins. L’ús del terme «olímpics» va enervar al COI, que va exigir que no utilitzessin aquesta denominació. Rebatejats com a Jocs Mundials Femenins, la segona edició va ser un èxit i va obligar el COI (ja sense Coubertin) a moure fitxa i acceptar de mala gana que hi hagués dones a la pista olímpica al 1928. Tot i que només van ser cinc proves, el tabú s’havia trencat definitivament.

En l’esport espanyol, Lili Álvarez, tennista com Cooper i també a París, s’havia convertit el 1924 en la primera en competir en uns Jocs, en els quals també va participar Rosa Torras. Amb l’excepció de Margot Moles i Ernestina Baenza, que van disputar la combinada d’esquí alpí dels Jocs d’Hivern de Garmisch de 1936, fins a 1960 a Roma no hi va tornar a haver cap altra olímpica espanyola. Les primeres medallistes no van arribar fins a 1992, quan Blanca Fernández Ochoa es va penjar el bronze als d’Hivern d’Albertville i la judoka Miriam Blasco es va convertir en la primera campiona olímpica espanyola, 92 anys després de la pionera Cooper.