Mágico González, la llegenda del Cadis que no va fitxar pel Barça per tronera

Hi ha jugadors que tenen una aura especial, que captiven amb el seu encís l’afició i es queden per sempre instal·lats en la memòria col·lectiva d’un club. Artistes únics que es van perdre a la nit i que molts es pregunten què hauria sigut d’ells amb una mica més de disciplina, tot i que el seu art no entengués de cotilles ni dins ni fora del camp. ¿Què hauria sigut del Ronaldinho jugador si no s’hagués deixat portar pel Ronaldinho noctàmbul? ¿On hauria arribat el Trinche Carlovich, llegenda argentina de transmissió oral per la falta de vídeos, si en lloc d’anar-se’n a pescar hagués aprofitat l’oportunitat que li va brindar César Luis Menotti (fan seu com Jorge Valdano) quan el va convocar per anar amb la selecció ‘albiceleste’? O com hauria sigut la vida de Mágico González, mite de l’acabat d’ascendir Cadis i que va arribar a jugar amb el Barça de Diego Armando Maradona en una gira nord-americana, si el club blaugrana s’hagués atrevit a fitxar un altre jugador tan impredictible dins i fora del camp com el Pelusa.

«Reconec que no soc un sant», sentenciava el talentósdavanter salvadorenc a ‘Diario de Cádiz’, per qui la diversió anava abans que l’ambició. «Que m’agrada la nit i que les ganes de gresca no me les treu ni la meva mare. No m’agrada prendre’m el futbol com una feina. Si ho fes no seria jo. Només jugo per divertir-me». El Cadis, que havia descendit a Segona el 1984, va permetre que Mágico se n’anés de gira amb el Barça, que es plantejava el fitxatge d’aquest malabarista de la retallada, que feia dues temporades que portava les defenses rivals de cap amb la seva elàstica batejada com a ‘culebrita machetada’ i un inacabable mostrari de gestos tècnics. «Vaig tenir la sort de jugar amb l’Argentinos Juniors i el Barça i si un volia imitar el Mágico no podia», reconeixia Maradona.

La gresca, com a Diego, el va allunyar de la glòria al Camp Nou. Una alarma d’incendis a l’hotel de concentració als EUA (que les males llengües diuen que va activar el mateix Maradona) va fer que tothom sortís de l’edifici. Tots menys Mágico. Quan van arribar a la seva habitació se’l van trobar al llit amb companyia. «Si em quedava adormit a la llitera de massatges en el descans, imagina’t en un llit d’hotel; seria el súmmum que no em quedés adormit», explicava en una entrevista a Megavisión Deportes en el qual comentava que hi va haver «possibilitats i conversa» per poder firmar pel Barça, però que es «va dissipar amb la marxa del clan Maradona i Menotti». Josep Lluís Núñez, escarmentat amb les aventures nocturnes maradonianes, va preferir la disciplina anglesa de Terry Venables i el sobri escocès Steve Archibald al talent impredictible del salvadorenc.

Driblatges dins i fora del camp

Notícies relacionades

La trista mort del Trinche Carlovich, el crac anònim que l'Argentina adorava

El Cadis celebra la seva tornada a Primera 14 anys després

Jorge Alberto González va arribar a Cadis el 1982 després de portar el Salvador a disputar el Mundial d’Espanya. El Carranza, que li va canviar el sobrenom de ‘Mago’ a ‘Mágico’, va disfrutar dels seus driblatges i gols, alguns de tan increïbles com les seves gestes nocturnes. Company de gresca de Camarón, sentia una atracció a la nit, la festa i les dones. David Vidal, quan era segon entrenador de l’equip, anava de peregrinació nocturna en la seva recerca però Mágico, amb l’ajuda de porters i cambrers, sempre s’escapolia. Fins i tot amagat sota la manta que cobria la taula del ‘dj’ d’alguna discoteca.

El Cadis li va posar un company de pis per tenir-lo controlat, però sempre aconseguia fer-li el salt. Les multes no aconseguien canviar la seva conducta i al final Benito Joanet va demanar que li traspassessin. Se’n va anar a Valladolid un gener del 1985 però el fred i un marcatge estret no anaven amb ell, per això va durar poc a Pucela i va acabar tornant l’any següent al seu Cadis, aquesta ciutat que l’havia fet seu. Vuit anys jugaria finalment allà en els quals va engrandir la seva llegenda dins i fora del camp abans de tornar el 1991 al seu país, on va jugar fins als 42 anys, i des d’on diumenge va celebrar amb bufanda cadista a l’espatlla el retorn a Primera, 14 anys després, de l’equip del seu cor.