Futbolistes de terrat de dia, prostituïts de nit

Els joves aspirants a l’estrellat esportiu no van cridar gaire l’atenció, menys durant el confinament, i sovint els confonien amb els joves immigrants d’un centre d’acolliment del poble del costat. Els veïns desconeixien que alguns ja tenien trajectòries sòlides als seus llocs d’origen, i donaven per fet que s’havien decantat per Prado del Rey perquè «igual hi ha més oportunitats i menys competència que en una gran ciutat». Per això no va estranyar que a finals any passat s’instal·lessin en aquesta plàcida localitat de la Ruta dels Pobles Blancs, amb carrerons estrets i aixecats on tot queda a mà i la vista es perd per la serralada. Un paratge frondós al qual s’accedeix per carreteres plenes de corbes i en mal estat i que, a més, forma part a més del «triangle de la maria», com les forces de seguretat anomenen la zona per la proliferació de plantacions amagades.

La costa gaditana o Sevilla, on els joves deien anar quan sortien a entrenar, queden a tot just una hora. Una veïna de l’immoble, que prefereix no donar el nom apel·lant precisament al «tots ens coneixem aquí», descriu que la seva vida era pràcticament monacal. Els nois, «molt amables i educats, sempre correctes», sortien pel poble a fer encàrrecs, i mai van insinuar ni una pista sobre la seva situació.

En els primers mesos de l’any, era habitual veure’ls anar, amb la motxilla d’esports a la mà, a entrenar al poliesportiu dels afores. «Passaven amb cara trista, però pensàvem que era per la llunyania de les seves famílies», apunten al bar de l’estació. Gairebé sempre, això sí, al costat del seu entrenador, un home «grossot» de fora de Prado que vivia amb ells i els acompanyava amb el cotxe. «Tots el miràvem amb agraïment perquè pensàvem que els estava fent un bé», es lamenta ara el Jesús.

Notícies relacionades

Tornar a sentir-se futbolista després de ser esclau sexual

Només un dels presumptes segrestadors i proxenetes de futbolistes continua a la presó

A la fruiteria situada davant l’ajuntament també els recorden, especialment a un, «que era molt guapet». Hi anaven cada dia, «això sí, amb els diners justos», explica la propietària. «De fet, no en tenien prou i em demanaven sempre un euro de raïm, això no els faltava mai». Després es va saber que era del poc que menjaven. La seva ruta la completaven a la botiga de mòbils i correus. Després, de tornada a casa a entrenar al terrat, on jugaven fins i tot petits partidets. «De vegades pujava aviat i ja hi eren, fent exercici malgrat el fred», rememora una veïna, que no va donar importància a les seves contínues entrades i sortides «perquè són joves».

Després del desembarcament de la Guàrdia Civil un matí de juny, tothom va topar de cara amb la realitat. Van detenir els seus capturadors, però ells van quedar desemparats, i el poble s’hi va bolcar. Una treballadora d’un centre social del pròxim Arcos els va proporcionar roba i els va portar el menjar que sobrava. Els nois, a canvi, li enviaven fotos sopant el dinar del dia i donant-li les gràcies. Els restaurants de la zona també els van proporcionar aliment, i fins i tot l’ajuntament va fer crides públiques perquè qualsevol club esportiu acollís els esportistes. Un va estar uns dies treballant com a cambrer en una cèntrica cerveseria. «Era molt discret i no ens va explicar res, tot i que tots ja n’estàvem al cas», explica una altra treballadora. Va deixar la feina fa una setmana, quan després de mesos de calvari li va sorgir una oportunitat vinculada, ara sí, al món de l’esport a la província de Cadis.