Zàmbia: de la tragèdia al miracle del 18

«Havia de ser el destí, Déu ha d’ajudar-te, no pots fer això. Van passar moltes coses que no podria ni explicar», explica Kalusha Bwalya, excapità de la selecció i expresident de la Federació de Zàmbia. Ell va ser l’únic supervivent d’aquell equip que havia despertat l’interès internacional després de destrossar Itàlia en els Jocs Olímpics de Seül (4-0). El davanter va fer un ‘hat-trick’ i, després de ser elegit jugador africà de l’any, al següent va fitxar pel PSV de Romário. El club holandès no li va deixar viatjar per enfrontar-se amb les illes Maurici, però va acordar amb el seleccionador, Godfrey Chitalu, que sí que hi seria en el següent duel per enfrontar-se amb el Senegal en la fase de classificació per al Mundial-94. Després de quedar-se per poc fora del Mundial d’Itàlia quatre anys enrere, l’objectiu de Zàmbia era classificar-se per al dels EUA. L’avió militar en el qual el 29 d’abril de 1993 anaven els companys de Kalusha tenia prevista una parada a Libreville (Gabon) abans de posar rumb a Dakar. Però no van arribar mai al destí, ja que l’avió es va precipitar al mar poc després d’enlairar-se, amb els 18 jugadors, el seleccionador i el president de la federació i 10 persones més.

Com el United el 1958 o el Torí el 1949

Notícies relacionades

"L’ego s’ha de deixar de costat"

Nutrisport celebra els 40 anys d’història amb una nova imatge

La catàstrofe remetia a la del Manchester United el 1958 o la del ‘Gran Torino’ (que va encadenar quatre ‘scudettos’ als quaranta) el 1949 i que posteriorment es repetiria el 2016 amb el Chapecoense. Kalusha, molt afectat en el multitudinari funeral d’Estat, es va plantejar no tornar a jugar mai més després d’haver perdut els que havien sigut els seus companys durant 11 anys, amb els quals havia dormit de vegades en una sola habitació des de la qual somiaven ser algun dia en un Mundial i guanyar la Copa d’Àfrica. «Quan perds la gent que està amb tu en aquest viatge i has d’ajustar-te de zero i començar de nou se’t fa una muntanya». Però es va posar al capdavant d’una selecció que es va haver de reconstruir en sis setmanes i que, malgrat això, a punt va estar d’aconseguir el seu bitllet als EUA. «L’equip que va morir era molt fort, molt bo, crec que l’equip hauria arribat lluny en el Mundial de 1994, perquè teníem l’experiència d’haver anat a Seül. La classificació per al Mundial era molt difícil, perquè només es classificaven dos o tres equips africans. Els suplents van estar a només 45 minuts d’arribar a la Copa del Món, una mostra de tot el talent que teníem en aquell moment».

Després de retirar-se com a jugador, l’excapità va entrar en la federació per intentar acabar el que no havia aconseguit sobre la gespa. I el destí va voler que la glòria arribés precisament al lloc de la tragèdia. «Abans d’anar al Gabon els vaig dir als jugadors que no seria una Copa d’Àfrica ordinària. Ho vaig sentir». El torneig s’organitzava entre el Gabon i Guinea Equatorial, no van disputar cap partit en terreny gabonès fins a la final. Quan per fi van aterrar allà, Kalusha va decidir que la primera cosa que farien seria que tota l’expedició anés a rendir homenatge als caiguts. El destí va voler que trobessin algú que treballava en aquesta platja el dia de la tragèdia, que els va assenyalar el lloc exacte on es va enfonsar l’avió. «Quan vam començar a cantar caminant sobre la sorra es va fer fosc de sobte i va sortir llum del no-res. Era una manera de dir ‘nanos, gràcies per venir.’ I totes les flors que portàvem que se suposava que havien de flotar de sobte es van enfonsar, com si algú les agafés. Per a mi era important que l’antic equip i el nou poguessin trobar-se», relata amb emoció l’expresident de la Federació zambiana. «Volíem donar-los gràcies ‘som aquí per vosaltres, això és el que volíeu. Volíeu que arribéssim a aquesta final. Ajudeu-nos, estigueu amb nosaltres en aquest dia’. Ningú va dir res. Després d’aquest dia érem un equip completament diferent, perquè hi havia una bona vibració, un bon esperit. Podríem haver jugat aquest partit tres hores que la Costa d’Ivori de Didier Drogba i Touré Yaya no hagués marcat». Després del descans, recorda com la grada es va posar del seu costat. «En la segona meitat, el públic va canviar i va començar a animar-nos cridant ‘Chipolopolo’. Encara recorda el salt que va fer quan el seu equip va aconseguir la seva primera corona africana després que Stoppila Sunzu posés fi a aquella tanda interminable i màgica. «Va ser increïble, un moment per al record».