Maradona i una Argentina de desmesures

La mort de Diego Armando Maradona ha donat llum d’immediat a la seva segona vida com a mite. Ja ho era el 1986. Però com un mite de cos present. Un cos superat que semblava anunciar el seu trist final. Els argentins voldrien aferrar-se per sempre al Diego esplendorós, perquè els recorda aquella porció de temps en què van ser feliços gràcies al futbol. I per donar proves d’aquest anhel, els que arribin a Buenos Aires des del cel, a l’aterrar a l’aeroport internacional d’Ezeiza es trobaran aviat amb un Déu de bronze. «Tindràs la teva estàtua», va prometre en el seu missatge fúnebre el magnat Eduardo Eurnekian que administra aquesta terminal.

La ciutat de Buenos Aires ha sigut escenari de multitudinaris enterraments: el de Carlos Gardel, el 1935, el d’Eva Perón, el 1952 i el de Juan Domingo Perón, el 1974. Però cap d’aquests esdeveniments es va trasbalsar. El comiat popular de Maradona va quedar enfosquit pel pitjor que té l’esport en aquest país: la ‘barra brava’ del futbol. Però abans que aquests esbirros prenguessin la seu presidencial on es velava l’astre, a fora del palau, la interminable fila de dolençosos es trencava enmig d’enfrontaments amb la policia. Els incidents podien olorar-se a l’aire abans del primer tret: una cerimònia de 10 hores pronosticava una frustració enorme. Des del moment en què la processó va deixar d’avançar es va encendre l’espurna del caos.

El Govern va descarregar responsabilitats en la família de Maradona pel seu afany a realitzar una cerimònia breu quan, en rigor, no n’hi hauria prou amb tres dies, com si es tractés d’un funeral d’Estat, per rebre tots els que haguessin volgut dir adeu al seu ídol. El president Alberto Fernández també va acusar la policia, que la manegen les autoritats de la capital, integrants de l’espai opositor de dreta, d’haver reprimit amb un acarnissament innecessari. «Lamento el que ha passat, ha estat molt trist», va dir. «Hauríem d’haver previst la presència de ‘barras bravas’».

Fernández va iniciar el seu mandat amb un 40% de pobres. La pandèmia i la crisi han aguditzat dramàticament les carències. I van ser aquests pobres que massivament van voler acomiadar-se de Maradona que van resultar apallissats per policies tan pobres com ells. Com era d’esperar, un advocat pròxim a l’oposició, ha denunciat penalment el president per «abús d’autoritat» a l’haver permès reunir multituds enmig d’una pandèmia que ha infectat 1,4 milions de persones de les quals van morir gairebé 40.000 per Covid-19.

El dolor i l’espectacle

En aquest context s’ha colat també la lògica de l’espectacle i el morbo. Alguns mitjans de comunicació exploten les interpretacions sospitoses de la defunció de l’astre. La fiscal Laura Capra avança en la investigació per aclarir-ne les causes. Les càmeres de seguretat van determinar que les ambulàncies van arribar gairebé immediatament. L’apoderat del ‘10’, Matías Morla, havia dit el contrari. Fins i tot es va atrevir a parlar d’una «criminal idiotesa». Fins al moment no existeixen evidències de fets dolosos o mala praxi mèdica.

La frivolitat no podia estar-hi absent i llavors també es discuteix quina de les seves dones va estimar més Maradona: Claudia Villafañe, la mare de les seves dues primeres filles, Dalma i Gianinna, Verónica Ojeda, amb qui l’ídol va tenir al seu últim fill, el petit Dieguito, o l’última parella, l’exfutbolista Rocío Oliva, que el va acompanyar a Dubai i la seva aventura a Sinaloa i va coprotagonitzar amb ell diversos escàndols. Ella no va poder assistir a la vetlla ni a l’enterrament. «Tota la maldat que fan es paga, així els anirà a tots».

Però potser el punt màxim de la misèria va estar relacionat amb les fotos que van fer tres empleats de la funerària on es va preparar el cos de Maradona. Un pare i el seu fill van posar davant el cadàver. Un altre va fer el mateix i va aixecar el polze. Després van propagar les imatges per les xarxes socials. El trio va perdre la feina.

La veu de la filla

Al llarg de més de quatre dècades Maradona va portar felicitat i va visibilitzar contradiccions humanes, va ser associat amb la desimboltura plebea, però, també, amb l’excés i el masclisme; se’l va convertir en sinònim del sarcasme imaginatiu i la lleialtat amb els orígens. Com a contracara, se’l va associar sense pietat a l’addicció i el malbaratament d’un do diví, li van recriminar el seu castrisme vestit per Versace i el seu kirchnerisme. Només la mort va permetre mirades més compassives.  

Notícies relacionades

La nova revolució digital als estadis de futbol

Barcelona vibra amb el Dakar més desafiador a l’Aràbia

La seva filla Dalma, la més gran, la que primer es va independitzar i, com a actriu, va intentar a ‘Hija de Dios’, una obra de la seva autoria escrita fa set anys, reflexionar i fer una catarsi al voltant de la figura paterna, va ser l’encarregada de posar per aquestes hores algunes de les paraules de més fondària al voltant d’un estremiment individual i alhora tel·lúric. «Sempre li vaig tenir moltíssima por a la meva mort, però avui ja no... Aguantaré aquí, sense aquesta part del meu cor que t’has emportat. Com em vas demanar sempre, cuidaré la jabru (‘bruixa’ al revés, en al·lusió a la seva mare)».  

Dalma reconeix que «des que tinc ús de raó» va haver d’assumir responsabilitats que la superaven. Ho ha acceptat com ha pogut. «No feia falta gaire per estimar-te... t’estimaré i defensaré tota la meva vida perquè t’agraeixo la vida compartida. ¡Estic destruïda però tiraré endavant! La vida és una estoneta així que ens veiem aviat. Espera’m allà. Ja ens veurem, mentrestant vaig practicant». Com Dalma, grans artistes i gent corrent han expressat el mateix desig: retrobar-lo més enllà del cel.