Raúl Entrerríos: la penúltima batalla del capità etern

A Tòquio, ja amb 40 anys, Raúl buscarà la seva desena medalla en una gran competició. Se li va escapar l’or en el Mundial del 2013 perquè es va fracturar la mà durant la preparació, però compta amb un bronze olímpic a Pequín 2008; dos títols de campió d’Europa (2018 i 2020), a més de la plata del 2016 i el bronze del 2014, i dos bronzes en el Mundial (2011 i 2021), torneig en el qual es va estrenar en gran el 2005 amb un or celebrat juntament amb el seu germà Alberto, quatre anys més gran. No només és l’únic ‘supervivent’ espanyol d’aquella cita, sinó que en l’acabat de concloure torneig egipci només es mantenien el francès Michael Guigou (39) i el porter serbi Daniel Saric (43 anys), ara enrolat a Qatar.

«El que està fent la selecció des de fa 20 anys és molt difícil de repetir i aquest bronze té un sabor molt, molt especial», reconeixia a aquest diari camí de Barcelona. «Per molts motius, perquè és un reconeixement al bé que està fent l’equip, i també a nivell personal perquè no l’hagués guanyat si m’hagués retirat l’any passat, com tenia previst».

Un ‘regal’ de la pandèmia

Coses del destí, aquesta medalla és d’alguna manera un regal que li ha fet la pandèmia. La temporada passada havia de ser la seva última en actiu abans de seguir la seva carrera en el Barça enrolat en el cos tècnic. Malgrat la seva edat, el seu gran rendiment ja convidava a pensar en la possibilitat de seguir una temporada més. L’ajornament olímpic va ser definitiu i estirar un any més la seva carrera li ha permès ser a Egipte.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Després de penjar-se aquest bronze inesperat, ha igualat als 39 anys, les 280 internacionalitats amb Espanya d’un altre mite, David Barrufet. En la Champions tindrà una revàlida per sumar la tercera amb el Barça (on també és un mite amb prop de 50 títols) després de caure en la passada ‘final four’, i ¿qui sap el que podrà passar a Tòquio? «Ho veig una mica llunyà. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia és a centrar-nos en el present. Abans d’arribar allà, hi ha molt treball amb el club. Espero que es puguin celebrar els Jocs, veurem en quines circumstàncies, perquè tot va canviant. Arriben missatges que se celebraran, tant de bo sigui així. Està clar que, si se celebren, seran uns Jocs diferents». El que té clar és que, tot i que s’ajornessin de nou a l’any següent, aquesta vegada no postergaria més la retirada. «No sabia com ni on acabaria la meva carrera, però tenia clar que volia acabar-la sent competitiu, aportant coses. No soc un nano de 20 anys però continuo aprenent i intentant aportar. És el que m’ha mantingut tant temps».

«Possiblement hagi sigut l’últim Campionat del Món per a alguns companys. Estem orgullosos d’ells, per tot el que ens han donat, i mirem d’aconseguir aquesta medalla per això», va explicar després del bronze Alex Dujshebaev, un dels cridats a liderar els Hispans en els pròxims anys. Els joves estan empenyent fort, però Entrerríos va col·laborar a tombar França en la lluita pel bronze amb quatre gols i estirant l’equip en els moments més complicats, quan semblava que els ‘bleus’ podien reaccionar. Quan el veterà central va debutar en la selecció l’estrella era Talant Dujshebaev i ara estiren la selecció els seus fills, Dani i Alex. «El temps passa, comences amb uns jugadors i després te’ls vas trobant a les banquetes i altres facetes. És un privilegi per a mi, em fa estar orgullós de la meva trajectòria. Sempre m’he considerat un jugador d’equip».