Atlètic de Madrid-CA Osasuna (2-1)
Remuntada èpica de l’Atlètic contra l’Osasuna per seguir líder
L’equip de Simeone va marcar dos gols en el tram final després d’un partit ple de domini atlètic en el qual anava perdent a un quart d’hora del final
Els blanc-i-vermells seran campions de la Lliga si guanyen a l’última jornada contra el Valladolid
Entre la imprevisibilitat que sempre adorna el futbol, l’Atlètic guanyarà o no la Lliga a l’última jornada, però després d’un sofriment immerescut d’acord amb el joc desplegat, arribarà depenent de si mateix després de guanyar contra l’Osasuna amb un gol de Luis Suárez a tres minuts del final que va evitar que els de Simeone perdessin el lideratge després de molts mesos.
Tot i que havia fet un dels millors partits de la temporada, amb infinitat d’ocasions i amb Oblak que va ser un espectador de luxe durant més d’una hora, en la primera ocasió de l’Osasuna va aparèixer Budimir, a un quart d’hora del final, per marcar a la primera ocasió navarresa al Metropolitano.
Va ser un d’aquests guions que, si qualsevol lector ho troba en una ficció, el rebutja immediatament per inversemblant. De la crisi en va sortir l’Atlètic amb una ofensiva desesperada i enfurida, amb un gol de Lodi per empatar i, gairebé amb el descompte anunciat, el moment culminant.
Ja ho havia dit Simeone a la prèvia: era l’hora de Suárez. I va arribar, gairebé al final i després de molt patiment, però va arribar. L’uruguaià es va alliberar de tota la ràbia que havia tingut temps d’acumular en 87 minuts d’ocasions fallades, va rematar a l’àrea un centre lateral amb la poca contundència necessària perquè fos imparable. Com no, Simenoe va celebrar enviant canvis i, després d’una victòria èpica, se’n va anar corrent al vestuari perquè encara no havien guanyat res.
En qualsevol cas, l’Atlètic arribarà a la jornada decisiva després de transmetre imatge de campió: sòlid, aclaparador, sever i inflexible, contra el Valladolid.
Conscient que era una final per la Lliga, l’Atlètic va intentar no deixar espai als accidents i va exercir un domini tirànic sobre el partit, contra un Osasuna que ja tenia prou feina amb buidar aigua. La dels pupils de Simeone va ser una càrrega ordenada i autoritària, que s’imposava implacable com una allau cap a l’àrea rival.
Va forçar la primera parada de mèrit de l’osasunista Herrera als deu minuts, de la mà d’un Luis Suárez que va protagonitzar les millors ocasions blanc-i-vermelles i que es va desesperar sense remei quan la millor que va tenir la va estavellar al pal. També va fregar el pal de la porteria de l’Osasuna un gran xut de Saúl, gairebé al descans, una altra ocasió d’una successió que semblava inalterable enmig de mereixements sobrats dels atlètics per haver-se’n anat al descans amb gols al seu marcador, gairebé sense poder creure-s’ho, remugant els errors.
Arribant a l’hora del partit, res havia canviat al Metropolitano: ocasions i ocasions de l’Atlètic, però sense gols, i amb la frustració creixent. Tampoc van ajudar a apaivagar els nervis atlètics, primer els minuts que va estar el VAR revisant un gol de Savic, anul·lat per fora de joc, i després un altre també il·legal de Carrasco. Tot va passar mentre el Madrid marcava a Bilbao i l’Atlètic perdia el lideratge per primera vegada des de la novena jornada de lliga.
No havia cessat en cap moment el domini implacable dels de Simeone, que va moure la banqueta a la recerca de més atac però que es va trobar, a la primera arribada amb perill de l’Osasuna a l’àrea d’Oblak, amb un gol que, si hagués estat ple de públic, hagués deixat gelada la grada, per inesperat i per transcendent.
Ja ho havia fet, però, amb el marcador en contra i la Lliga gairebé perduda, l’equip de Simeone se’n va anar a l’atac a la desesperada i no va tardar a reposar-se del cop rebut. Lodi, en una arribada com si fos Carrasco i una definició inapel·lable, va empatar encara amb temps per recuperar la mà pel títol. I així va ser, amb un gol de Suárez, després de cinc jornades sense veure porteria, d’aquests que trobava a faltar l’equip.
